Ves al contingut principal

Els llibres

Són objectes quotidians, relativament menuts, com el jardí d’una casa aparellada als afores d’una ciutat mitjana. Un jardí regat amb idees i paraules, innumerables solcs per on passen venes de tinta i d’il·lusions. De petit vaig aprendre a estimar-los, com s’estima la gent de casa, com s’estimen els gats que t’ofereixen el seu llom càlid perquè l’omplis de manyagues.
Amb el temps, i per diverses raons, els llibres s’han anat acumulant al meu voltant, llibres de tota mena, que he comprat, que m’han regalat i altres que he fabricat directament, perquè aquesta ha estat la meva activitat professional durant gairebé tota la vida, tot i que acumular llibres és una activitat perillosa, perquè es van menjant l’espai vital.
De llibres n’hi ha de moltes menes, però sobretot es divideixen entre els que ja estan llegits i els que sempre tenim encara per llegir, i que ens esperen amatents a la tauleta del dormitori. En aquests darrers, i en els que encara estan per escriure, es fonamenten la majoria de les esperances. En canvi, en els que ja hem llegit, hi arrelen un cúmul de certeses que produeixen els fruits bituminosos i subterranis que moltes vegades, i només a còpia de diverses relectures, arribem a desenterrar.
La vida és una lluita de desgast, tot acaba engrunant-se al nostre voltant, els mobles, les portes i els electrodomèstics. Els gats i els gossos es van succeint en diverses dinasties, els fills es fan grans i se’n van de casa, el món sencer trontolla, però els llibres queden i es reprodueixen, i s’arrapen a les nostres vides amb la força i la paciència formidables de l’heura que repta pels murs, fins que arriba el dia d’una mudança i t’adones que no tots et poden acompanyar.
Aleshores fas recompte, separes amb dolor els que no contenen prou certeses ni les il·lusions suficients, els separes en caixes i te n’acomiades amb una pregària mormolada entre els llavis com feia el poeta, perquè nosaltres, com ells, «ben mirat, no som més que paraules».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …

La resposta és al fons de la caixa

Tothom sap que Pandora, una dona encuriosida, va decidir obrir la caixa que li havien ofert maliciosament com a regal de noces. Aquell recipient contenia tots els mals del món i es van escampar ràpidament en destapar l’atuell. Tot i que el feixisme no anava inclòs en aquell primer paquet de maldat, en la confecció d’aquest invent ideològic s’hi van utilitzar una bona colla de les roïneses de la capsa. A finals del segle XIX la majoria d’intel·lectuals estaven convençuts que l’era de les guerres havia acabat i van sorgir tota mena de moviments culturals que exaltaven la novetat i la modernitat que havia de portar el nou segle. L’Art Noveau i, a Catalunya, el Modernisme en són dos exemples evidents. Però una conjunció diabòlica d’aliances entre els poderosos imperis europeus va abocar Europa a la guerra, l’agost de 1914. La Primera Guerra Mundial va destruir la confiança que els europeus havien tingut en la seva pròpia civilització i van començar a sorgir veus que alertaven d’aquesta dava…