Vés al contingut principal

Els llibres

Són objectes quotidians, relativament menuts, com el jardí d’una casa aparellada als afores d’una ciutat mitjana. Un jardí regat amb idees i paraules, innumerables solcs per on passen venes de tinta i d’il·lusions. De petit vaig aprendre a estimar-los, com s’estima la gent de casa, com s’estimen els gats que t’ofereixen el seu llom càlid perquè l’omplis de manyagues.
Amb el temps, i per diverses raons, els llibres s’han anat acumulant al meu voltant, llibres de tota mena, que he comprat, que m’han regalat i altres que he fabricat directament, perquè aquesta ha estat la meva activitat professional durant gairebé tota la vida, tot i que acumular llibres és una activitat perillosa, perquè es van menjant l’espai vital.
De llibres n’hi ha de moltes menes, però sobretot es divideixen entre els que ja estan llegits i els que sempre tenim encara per llegir, i que ens esperen amatents a la tauleta del dormitori. En aquests darrers, i en els que encara estan per escriure, es fonamenten la majoria de les esperances. En canvi, en els que ja hem llegit, hi arrelen un cúmul de certeses que produeixen els fruits bituminosos i subterranis que moltes vegades, i només a còpia de diverses relectures, arribem a desenterrar.
La vida és una lluita de desgast, tot acaba engrunant-se al nostre voltant, els mobles, les portes i els electrodomèstics. Els gats i els gossos es van succeint en diverses dinasties, els fills es fan grans i se’n van de casa, el món sencer trontolla, però els llibres queden i es reprodueixen, i s’arrapen a les nostres vides amb la força i la paciència formidables de l’heura que repta pels murs, fins que arriba el dia d’una mudança i t’adones que no tots et poden acompanyar.
Aleshores fas recompte, separes amb dolor els que no contenen prou certeses ni les il·lusions suficients, els separes en caixes i te n’acomiades amb una pregària mormolada entre els llavis com feia el poeta, perquè nosaltres, com ells, «ben mirat, no som més que paraules».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…