Vés al contingut principal

El capoll del futur

Un any és un espai de temps relatiu, un instant en la comptabilitat de l’univers, una simple revolució de la Terra al voltant del sol, però important en la vida dels éssers humans, perquè els anys els comptem d’un en un i sabem que només en disposem d’un nombre finit. Un any és capital per a nosaltres, pobres mortals. En dotze mesos podem fer i desfer, podem dir tot el que ens passi pel cap o callar per sempre.
Aquest any que s’acaba, el setzè d’aquest mil·lenni, no lluirà segurament en els annals que s’emmarquen en les parets de la gent normal. Hi ha hagut dolor, mort i injustícia, però això tampoc és res excepcional, són coses a les quals ja estem avesats, sobretot quan passen lluny de nosaltres. Arribats al canvi d’any, els que ho podem explicar ens mirem les mans, comptem els dits, i ja en fem prou que no ens en manqui cap.
Això sí, sempre ens falten noms, cares, gent que ens havia acompanyat en el viatge i que es comencen a esvair en la boira dels records. De tant en tant passem llista, en veure una fotografia vella o en repassar l’agenda ja caducada, i sentim que alguna cosa ens punxa per dins, però només durant un instant brevíssim, després tot torna a la normalitat, a la rutina. El temps, com una lasanya, va posant capes de pasta bullida l’una damunt l’altra.
Quan arriba el 31 de desembre ja sabem que no hi ha solució, tot el que no hem fet ja no ho podrem fer i tot el que hem callat ja no tenim temps de dir-ho. N’hi ha que intenten fer soroll amb trompetetes o amb petards quan sonen les darreres campanades i ballen esbojarrats amb un excés d’alcohol a la sang, però tots sabem que només els somnis baten les ales damunt del nostre cap, mentre la larva de l’any nou comença a ordir novament el capoll d’un futur que, quan vingui un nou desembre, se’ns escaparà de les mans com una papallona.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…