Ves al contingut principal

El capoll del futur

Un any és un espai de temps relatiu, un instant en la comptabilitat de l’univers, una simple revolució de la Terra al voltant del sol, però important en la vida dels éssers humans, perquè els anys els comptem d’un en un i sabem que només en disposem d’un nombre finit. Un any és capital per a nosaltres, pobres mortals. En dotze mesos podem fer i desfer, podem dir tot el que ens passi pel cap o callar per sempre.
Aquest any que s’acaba, el setzè d’aquest mil·lenni, no lluirà segurament en els annals que s’emmarquen en les parets de la gent normal. Hi ha hagut dolor, mort i injustícia, però això tampoc és res excepcional, són coses a les quals ja estem avesats, sobretot quan passen lluny de nosaltres. Arribats al canvi d’any, els que ho podem explicar ens mirem les mans, comptem els dits, i ja en fem prou que no ens en manqui cap.
Això sí, sempre ens falten noms, cares, gent que ens havia acompanyat en el viatge i que es comencen a esvair en la boira dels records. De tant en tant passem llista, en veure una fotografia vella o en repassar l’agenda ja caducada, i sentim que alguna cosa ens punxa per dins, però només durant un instant brevíssim, després tot torna a la normalitat, a la rutina. El temps, com una lasanya, va posant capes de pasta bullida l’una damunt l’altra.
Quan arriba el 31 de desembre ja sabem que no hi ha solució, tot el que no hem fet ja no ho podrem fer i tot el que hem callat ja no tenim temps de dir-ho. N’hi ha que intenten fer soroll amb trompetetes o amb petards quan sonen les darreres campanades i ballen esbojarrats amb un excés d’alcohol a la sang, però tots sabem que només els somnis baten les ales damunt del nostre cap, mentre la larva de l’any nou comença a ordir novament el capoll d’un futur que, quan vingui un nou desembre, se’ns escaparà de les mans com una papallona.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…