Ves al contingut principal

A Europa li put l’alè

Després d’arraconar definitivament totes les utopies, vivim ja en una època en què veiem com el fantasma d’Europa s’arrossega davant dels nostres ulls, és el fantasma d’un somni insepult. Potser és el destí de tots els somnis, però cada vegada se’ns fa més dolorós escoltar els xerrics i els laments d’aquest continent que fou –i que encara és, malgrat tot– llum i guia del món.
A Europa li put l’alè i això és símptoma que alguna cosa no rutlla bé en les seves entranyes. A força de voler ser fidel als orígens, Europa no ha sabut bandejar del tot els seus instints autodestructius i a còpia d’anar covant idees endogàmiques han anat sorgint monstres. Va ser un error creure que el feixisme era un furóncol, un tumor que es podia extirpar quirúrgicament, perquè el feixisme està incrustat en l’ADN d’Europa, com una mena d’errata, d’equívoc primordial.
De la mateixa manera que els humans hem hagut de lluitar durant centenars de milers d’anys contra els instints animals de la nostra espècie, ara ens adonem que haurem de lluitar també constantment contra el feixisme. Albert Camus ja ens va alertar d’aquest perill i ara veiem com novament les rates de la pesta tornen a sorgir de les clavegueres per infectar, potser irremissiblement, la nostra societat feliç.
És probable que l’any 2017 serà clau per confirmar o desmentir el caire d’aquesta deriva. L’eclosió del populisme, de la xenofòbia i d’una mena de militarisme indistingible dels poders econòmics, pot avançar en gairebé tots els països que conformen la Unió Europea i, encara amb més virulència, en els que estan fora. Més aviat que tard es tornarà a fer evident aquella única dualitat possible que plantejava Camus: «Només hi pot haver per a la ment humana dos universos possibles: el del sagrat i el de la revolta».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…