Ves al contingut principal

Salvem la Devesa


Llegit el 21 de novembre de 2016, 
en l’acte organitzat per la 
Plataforma Salvem la Devesa.

Com gairebé a tots els gironins, em passa que parlar de la Devesa és com parlar de la meva vida. Més enllà dels records d’infància, la Devesa va lligada profundament amb totes les lluites ciutadanes d’aquesta ciutat. D’ençà que tinc ús de raó que he sentit parlar de reivindicacions entorn d’aquest paratge tan estimat pels gironins. Potser la primera que recordo haver-hi participat fou la que organitzà la revista Presència la tardor de l’any 1976 i que un temps després es plasmà en forma de llibre de la mà de Narcís-Jordi Aragó.
Des de l’aleshores quan penso amb la Devesa sempre em ve a la memòria aquell Paradís perdut que invocava l’Aragó en el frontispici del llibre i que en boca del poeta John Milton deia:

T’haurem de perdre paradís?
T’haurem d’abandonar, terra nativa
d’amples camins i venturoses ombres,
digne sojorn dels déus?

La Devesa, tal com la coneixem, és el parc urbà més gran de Catalunya i probablement el conjunt arbrat urbà més gran de la península Ibèrica. Són quaranta hectàrees de passeigs ombrejats amb més de 2.500 plàtans que ja eren més que centenaris quan la majoria de nosaltres vam néixer.
En primer lloc voldria dir que aquest paradís perdut dels gironins és un patrimoni que ens depassa. És un patrimoni que va més enllà dels límits de la nostra ciutat, però fins i tot, en aquests moments del segle que vivim, m’atreviria a dir que ultrapassa els valors estrictes que representa. Els arbres, aquests plàtans centenaris són éssers venerables, venerables i vulnerables, que mereixen un respecte que va més enllà dels nostres, moltes vegades mesquins, interessos ciutadans, vinguin d’on vinguin.
No ens podem plantejar la Devesa des d’un punt de vista fred, com un element urbà qualsevol, no podem parlar alegrement dels seus «usos», com si la ciutat es pogués prendre qualsevol llibertat amb els arbres. Els arbres monumentals, igual que molts animals, hauríem de començar a pensar que tenen uns drets, com a mínim, igual que els nostres i que es mereixen ser respectats i cuidats fins a les darreres conseqüències.
Jonathan Swift va fer que el seu Gulliver, gairebé cap al final dels seus viatges, sentís més admiració pels cavalls que per les persones. Els arbres també són animals fidels que mereixen tota la nostra admiració perquè s’arrapen a la terra amb més força que nosaltres. Els agrada la pau, el silenci, la terra humida i els cels blaus.
Els arbres són animals de companyia, ens abriguen amb els colors canviants de les fulles i ens consolen amb la remor persistent dels seus silencis. Tenim la sort de viure en un país amb arbres i en ciutats on encara és apreciada la seva presència. Els arbres, molt més antics que els humans, són símbol de civilització. Sota les seves branques s’hi han fet juraments de fidelitat, s’ha descansat en les hores més caloroses de l’estiu i a la seva ombra els nens han somiat futurs lluminosos.
Hi ha arbres anònims que viuen una existència discreta, només alterada per les necessitats urinàries dels gossos o pel ganivet de la parella d’enamorats. Però també hi ha arbres amb pedigrí, amb currículum i amb entrada a la Viquipèdia, com el roure de Gernika o el Pi de les Tres Branques, o arbres d’anomenada local com el Suro de Mas Perxés o el Pi de Romanyà. Tots ells formen part del nostre patrimoni cultural, però contràriament a altres elements construïts amb pedres i formigó, els arbres són éssers vius i per tant amb data de caducitat biològica.
Tal és el cas, per exemple, del famós castanyer que contemplava Anna Frank des de la finestra del seu amagatall a Amsterdam. L’arbre ja tenia més de 150 anys i el vent un dia, no fa gaire, el va vèncer definitivament. Poc abans de ser descoberta per la Gestapo i enviada al camp de concentració de Bergen-Belsen, el 13 de maig de 1944, Anna Frank encara va escriure el següent: “El nostre castanyer està florit, ple de fulles i molt més bonic que l’any passat”. Ella ja no el va poder veure florir mai més, però el castanyer continuà impertorbablement alçat al pati, assenyalant acusatòriament cap a la finestra de l’estança buida de la casa d’Anna. Pocs anys abans, el 1939, Carles Rahola, que tant s’estimà la Devesa, també contemplava, a través de les reixes de la cel·la on esperava l’hora de la seva execució, “una palmera que es descabdella i reflecteix en les seves fulles agitades per la tramuntana, els raigs del sol matiner”.
Els arbres de ciutat, en general, són animals porucs. Treuen el nas discretament per les cantonades, s’estremeixen amb un calfred quan un gos s’acosta amb la cua erecta i deixen anar plors de fulles damunt dels cotxes aparcats en zona blava. Intenten arrelar com poden entre l’asfalt de les llargues avingudes i les llambordes dels carrers menuts, i respiren amb ranera d’asmàtic l’aire brut que plana, com una llosarda, damunt dels teulats de les cases.
Els arbres ens acompanyen i ens consolen quan alcem els ulls cap al cel buscant respostes a les preguntes de sempre. Les branques semblen dits nuosos que imploren als déus de les plantes i que ens assenyalen camins inextricables entre els núvols que passen. Els arbres posen un punt d’humilitat en l’orgullós paisatge ciutadà i ens recorden permanentment la naturalesa primigènia del nostre origen rural.
Les nostres ciutats, mediterrànies i europees, no s’entendrien de cap manera sense arbres, sense el borrissol a vegades inquietant dels plàtans i el perfum primaveral dels til·lers, sense el color de les acàcies i les flors de les pruneres i de les magnòlies, sense els fruits enjogassats dels castanyers que rodolen per les voreres i aquell punt exòtic que exhibeixen les palmeres, sense la serenor dels lledoners i la molsuda verdor de les moreres.
A vegades les autoritats s’entretenen a posar plaques al costat de les soques arbòries per fer-nos saber el nom científic o la raça vulgar dels vegetals que anem trobant pel carrer. Són plaques generalment molt ben fetes, tant que perduren més que els arbres anunciats. Les plaques no necessiten ser regades ni cuidades i els pobres arbres passen a millor vida molt abans que les proclames municipals.
Però tornem a La Devesa, aquest espai gironí castigat per les inclemències de la història i per la indiferència dels gironins. Tal com he dit, poques ciutats del nostre país poden lluir una massa d’arbres centenaris en el centre mateix de la seva àrea urbana, glossats per tots els poetes, retratats per tots els pintors i fotografiats per tots els fotògrafs haguts i per haver. Els arbres de la Devesa, i la Devesa en el seu conjunt, són part inseparable del patrimoni de la ciutat.
I, malgrat tot, els gironins hem fet el possible per degradar-la, separant-la de l’entramat urbà per un cinturó espès d’automòbils fumejants, assecant les deus de les quals s’alimenten els arbres i construint edificacions de tota mena que després costa anys i panys derruir. Es va cometre, en el seu moment, l’error de construir-hi en un dels seus extrems l’edifici de la Fira de Girona, una Fira que, si creix, haurà de fer-ho a costa del parc i que si no ho fa, acabarà morint-se d’esllanguiment. Un problema agreujat amb la posterior construcció de l’Auditori, un equipament aïllat, sense un transport públic adient i sense possibilitat de tenir places d’aparcament.
Però les coses són com són i s’han fet com s’han fet, ningú discuteix l’existència d’aquests dos equipaments de la ciutat, però la Devesa necessita ser dignificada urgentment. Han d’acabar de desaparèixer tots els vestigis de formigó que afoguen l’estructura vegetal del parc, s’han de dignificar els jardins, oblidats i degradats, s’ha d’enderrocar l’antic restaurant de la Rosaleda i s’ha de restaurar la caseta bessona de l’entrada. El camp de Mart ha d’esdevenir un espai diàfan, net, on la gent hi pugui passejar i estirar-se sobre l’herba i que no s’hipotequi constantment per les necessitats de la Fira.
La Devesa és l’eterna assignatura pendent de la ciutat, assetjada des de temps immemorial per edificacions estranyes i automòbils empudegadors. Girona no ha tingut cura de la seva Devesa i l’ha mantingut durant decennis com un abocador d’esdeveniments sorollosos i massius.
Quan l’ajuntament es pregunta sobre els usos que ha de tenir la Devesa, ho té molt fàcil. Només ha de mirar les fotografies que utilitza en els propis prospectes turístics.
Però per molt que ens entestem a omplir les guies amb imatges de postal, els arbres venerables de la Devesa no duraran per sempre, igual que els mortals habitants de la ciutat grisa i la Devesa continuarà essent aquell paradís perdut que proclamava Aragó, perdut i mai retrobat del tot. De fet, ara que hi penso, us imagineu una Devesa al centre de Barcelona? Segur que, cuidada i respectada, esdevindria un dels grans atractius de la ciutat, lluiria a la portada de les guies i seria de visita obligada. Però la Devesa per desgràcia és a Girona i els gironins continuen malbaratant aquest fràgil patrimoni.
No vull acabar la meva intervenció sense fer una proposta.
Proposo seriosament que, aprofitant que l’any 2017 molts plàtans de la Devesa compliran els 200 anys de vida, el pregó de les Fires el facin els mateixos arbres de la Devesa.
Amb el seu silenci ens donarien una lliçó magistral inoblidable.

I ja finalment, acabo la meva intervenció llegint el darrer paràgraf del llibre de l’enyorat Narcís-Jordi Aragó i amb un desig personal.

El paràgraf diu així:

«El destí de la Devesa no és el de ser una selva, sinó el de ser un parc urbà, amb tota la complexitat i la dificultat, però també amb tota la infinita riquesa que enclouen aquests dos mots. El destí de la Devesa és el de tornar a ser, com la recorda el poeta Narcís Comadira, aquella alta volta que ens cobria els somnis. Aquell marc de privilegi al redòs del qual s’oxigenava el cos i prenia volada l’esperit dels gironins.»

I el meu desig per la Devesa es pot resumir en una sola frase:

Que la Devesa sigui Devesa, Devesa i prou.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…