Ves al contingut principal

Salvem la Devesa


Llegit el 21 de novembre de 2016, 
en l’acte organitzat per la 
Plataforma Salvem la Devesa.

Com gairebé a tots els gironins, em passa que parlar de la Devesa és com parlar de la meva vida. Més enllà dels records d’infància, la Devesa va lligada profundament amb totes les lluites ciutadanes d’aquesta ciutat. D’ençà que tinc ús de raó que he sentit parlar de reivindicacions entorn d’aquest paratge tan estimat pels gironins. Potser la primera que recordo haver-hi participat fou la que organitzà la revista Presència la tardor de l’any 1976 i que un temps després es plasmà en forma de llibre de la mà de Narcís-Jordi Aragó.
Des de l’aleshores quan penso amb la Devesa sempre em ve a la memòria aquell Paradís perdut que invocava l’Aragó en el frontispici del llibre i que en boca del poeta John Milton deia:

T’haurem de perdre paradís?
T’haurem d’abandonar, terra nativa
d’amples camins i venturoses ombres,
digne sojorn dels déus?

La Devesa, tal com la coneixem, és el parc urbà més gran de Catalunya i probablement el conjunt arbrat urbà més gran de la península Ibèrica. Són quaranta hectàrees de passeigs ombrejats amb més de 2.500 plàtans que ja eren més que centenaris quan la majoria de nosaltres vam néixer.
En primer lloc voldria dir que aquest paradís perdut dels gironins és un patrimoni que ens depassa. És un patrimoni que va més enllà dels límits de la nostra ciutat, però fins i tot, en aquests moments del segle que vivim, m’atreviria a dir que ultrapassa els valors estrictes que representa. Els arbres, aquests plàtans centenaris són éssers venerables, venerables i vulnerables, que mereixen un respecte que va més enllà dels nostres, moltes vegades mesquins, interessos ciutadans, vinguin d’on vinguin.
No ens podem plantejar la Devesa des d’un punt de vista fred, com un element urbà qualsevol, no podem parlar alegrement dels seus «usos», com si la ciutat es pogués prendre qualsevol llibertat amb els arbres. Els arbres monumentals, igual que molts animals, hauríem de començar a pensar que tenen uns drets, com a mínim, igual que els nostres i que es mereixen ser respectats i cuidats fins a les darreres conseqüències.
Jonathan Swift va fer que el seu Gulliver, gairebé cap al final dels seus viatges, sentís més admiració pels cavalls que per les persones. Els arbres també són animals fidels que mereixen tota la nostra admiració perquè s’arrapen a la terra amb més força que nosaltres. Els agrada la pau, el silenci, la terra humida i els cels blaus.
Els arbres són animals de companyia, ens abriguen amb els colors canviants de les fulles i ens consolen amb la remor persistent dels seus silencis. Tenim la sort de viure en un país amb arbres i en ciutats on encara és apreciada la seva presència. Els arbres, molt més antics que els humans, són símbol de civilització. Sota les seves branques s’hi han fet juraments de fidelitat, s’ha descansat en les hores més caloroses de l’estiu i a la seva ombra els nens han somiat futurs lluminosos.
Hi ha arbres anònims que viuen una existència discreta, només alterada per les necessitats urinàries dels gossos o pel ganivet de la parella d’enamorats. Però també hi ha arbres amb pedigrí, amb currículum i amb entrada a la Viquipèdia, com el roure de Gernika o el Pi de les Tres Branques, o arbres d’anomenada local com el Suro de Mas Perxés o el Pi de Romanyà. Tots ells formen part del nostre patrimoni cultural, però contràriament a altres elements construïts amb pedres i formigó, els arbres són éssers vius i per tant amb data de caducitat biològica.
Tal és el cas, per exemple, del famós castanyer que contemplava Anna Frank des de la finestra del seu amagatall a Amsterdam. L’arbre ja tenia més de 150 anys i el vent un dia, no fa gaire, el va vèncer definitivament. Poc abans de ser descoberta per la Gestapo i enviada al camp de concentració de Bergen-Belsen, el 13 de maig de 1944, Anna Frank encara va escriure el següent: “El nostre castanyer està florit, ple de fulles i molt més bonic que l’any passat”. Ella ja no el va poder veure florir mai més, però el castanyer continuà impertorbablement alçat al pati, assenyalant acusatòriament cap a la finestra de l’estança buida de la casa d’Anna. Pocs anys abans, el 1939, Carles Rahola, que tant s’estimà la Devesa, també contemplava, a través de les reixes de la cel·la on esperava l’hora de la seva execució, “una palmera que es descabdella i reflecteix en les seves fulles agitades per la tramuntana, els raigs del sol matiner”.
Els arbres de ciutat, en general, són animals porucs. Treuen el nas discretament per les cantonades, s’estremeixen amb un calfred quan un gos s’acosta amb la cua erecta i deixen anar plors de fulles damunt dels cotxes aparcats en zona blava. Intenten arrelar com poden entre l’asfalt de les llargues avingudes i les llambordes dels carrers menuts, i respiren amb ranera d’asmàtic l’aire brut que plana, com una llosarda, damunt dels teulats de les cases.
Els arbres ens acompanyen i ens consolen quan alcem els ulls cap al cel buscant respostes a les preguntes de sempre. Les branques semblen dits nuosos que imploren als déus de les plantes i que ens assenyalen camins inextricables entre els núvols que passen. Els arbres posen un punt d’humilitat en l’orgullós paisatge ciutadà i ens recorden permanentment la naturalesa primigènia del nostre origen rural.
Les nostres ciutats, mediterrànies i europees, no s’entendrien de cap manera sense arbres, sense el borrissol a vegades inquietant dels plàtans i el perfum primaveral dels til·lers, sense el color de les acàcies i les flors de les pruneres i de les magnòlies, sense els fruits enjogassats dels castanyers que rodolen per les voreres i aquell punt exòtic que exhibeixen les palmeres, sense la serenor dels lledoners i la molsuda verdor de les moreres.
A vegades les autoritats s’entretenen a posar plaques al costat de les soques arbòries per fer-nos saber el nom científic o la raça vulgar dels vegetals que anem trobant pel carrer. Són plaques generalment molt ben fetes, tant que perduren més que els arbres anunciats. Les plaques no necessiten ser regades ni cuidades i els pobres arbres passen a millor vida molt abans que les proclames municipals.
Però tornem a La Devesa, aquest espai gironí castigat per les inclemències de la història i per la indiferència dels gironins. Tal com he dit, poques ciutats del nostre país poden lluir una massa d’arbres centenaris en el centre mateix de la seva àrea urbana, glossats per tots els poetes, retratats per tots els pintors i fotografiats per tots els fotògrafs haguts i per haver. Els arbres de la Devesa, i la Devesa en el seu conjunt, són part inseparable del patrimoni de la ciutat.
I, malgrat tot, els gironins hem fet el possible per degradar-la, separant-la de l’entramat urbà per un cinturó espès d’automòbils fumejants, assecant les deus de les quals s’alimenten els arbres i construint edificacions de tota mena que després costa anys i panys derruir. Es va cometre, en el seu moment, l’error de construir-hi en un dels seus extrems l’edifici de la Fira de Girona, una Fira que, si creix, haurà de fer-ho a costa del parc i que si no ho fa, acabarà morint-se d’esllanguiment. Un problema agreujat amb la posterior construcció de l’Auditori, un equipament aïllat, sense un transport públic adient i sense possibilitat de tenir places d’aparcament.
Però les coses són com són i s’han fet com s’han fet, ningú discuteix l’existència d’aquests dos equipaments de la ciutat, però la Devesa necessita ser dignificada urgentment. Han d’acabar de desaparèixer tots els vestigis de formigó que afoguen l’estructura vegetal del parc, s’han de dignificar els jardins, oblidats i degradats, s’ha d’enderrocar l’antic restaurant de la Rosaleda i s’ha de restaurar la caseta bessona de l’entrada. El camp de Mart ha d’esdevenir un espai diàfan, net, on la gent hi pugui passejar i estirar-se sobre l’herba i que no s’hipotequi constantment per les necessitats de la Fira.
La Devesa és l’eterna assignatura pendent de la ciutat, assetjada des de temps immemorial per edificacions estranyes i automòbils empudegadors. Girona no ha tingut cura de la seva Devesa i l’ha mantingut durant decennis com un abocador d’esdeveniments sorollosos i massius.
Quan l’ajuntament es pregunta sobre els usos que ha de tenir la Devesa, ho té molt fàcil. Només ha de mirar les fotografies que utilitza en els propis prospectes turístics.
Però per molt que ens entestem a omplir les guies amb imatges de postal, els arbres venerables de la Devesa no duraran per sempre, igual que els mortals habitants de la ciutat grisa i la Devesa continuarà essent aquell paradís perdut que proclamava Aragó, perdut i mai retrobat del tot. De fet, ara que hi penso, us imagineu una Devesa al centre de Barcelona? Segur que, cuidada i respectada, esdevindria un dels grans atractius de la ciutat, lluiria a la portada de les guies i seria de visita obligada. Però la Devesa per desgràcia és a Girona i els gironins continuen malbaratant aquest fràgil patrimoni.
No vull acabar la meva intervenció sense fer una proposta.
Proposo seriosament que, aprofitant que l’any 2017 molts plàtans de la Devesa compliran els 200 anys de vida, el pregó de les Fires el facin els mateixos arbres de la Devesa.
Amb el seu silenci ens donarien una lliçó magistral inoblidable.

I ja finalment, acabo la meva intervenció llegint el darrer paràgraf del llibre de l’enyorat Narcís-Jordi Aragó i amb un desig personal.

El paràgraf diu així:

«El destí de la Devesa no és el de ser una selva, sinó el de ser un parc urbà, amb tota la complexitat i la dificultat, però també amb tota la infinita riquesa que enclouen aquests dos mots. El destí de la Devesa és el de tornar a ser, com la recorda el poeta Narcís Comadira, aquella alta volta que ens cobria els somnis. Aquell marc de privilegi al redòs del qual s’oxigenava el cos i prenia volada l’esperit dels gironins.»

I el meu desig per la Devesa es pot resumir en una sola frase:

Que la Devesa sigui Devesa, Devesa i prou.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…