Ves al contingut principal

Salvem la Devesa


Llegit el 21 de novembre de 2016, 
en l’acte organitzat per la 
Plataforma Salvem la Devesa.

Com gairebé a tots els gironins, em passa que parlar de la Devesa és com parlar de la meva vida. Més enllà dels records d’infància, la Devesa va lligada profundament amb totes les lluites ciutadanes d’aquesta ciutat. D’ençà que tinc ús de raó que he sentit parlar de reivindicacions entorn d’aquest paratge tan estimat pels gironins. Potser la primera que recordo haver-hi participat fou la que organitzà la revista Presència la tardor de l’any 1976 i que un temps després es plasmà en forma de llibre de la mà de Narcís-Jordi Aragó.
Des de l’aleshores quan penso amb la Devesa sempre em ve a la memòria aquell Paradís perdut que invocava l’Aragó en el frontispici del llibre i que en boca del poeta John Milton deia:

T’haurem de perdre paradís?
T’haurem d’abandonar, terra nativa
d’amples camins i venturoses ombres,
digne sojorn dels déus?

La Devesa, tal com la coneixem, és el parc urbà més gran de Catalunya i probablement el conjunt arbrat urbà més gran de la península Ibèrica. Són quaranta hectàrees de passeigs ombrejats amb més de 2.500 plàtans que ja eren més que centenaris quan la majoria de nosaltres vam néixer.
En primer lloc voldria dir que aquest paradís perdut dels gironins és un patrimoni que ens depassa. És un patrimoni que va més enllà dels límits de la nostra ciutat, però fins i tot, en aquests moments del segle que vivim, m’atreviria a dir que ultrapassa els valors estrictes que representa. Els arbres, aquests plàtans centenaris són éssers venerables, venerables i vulnerables, que mereixen un respecte que va més enllà dels nostres, moltes vegades mesquins, interessos ciutadans, vinguin d’on vinguin.
No ens podem plantejar la Devesa des d’un punt de vista fred, com un element urbà qualsevol, no podem parlar alegrement dels seus «usos», com si la ciutat es pogués prendre qualsevol llibertat amb els arbres. Els arbres monumentals, igual que molts animals, hauríem de començar a pensar que tenen uns drets, com a mínim, igual que els nostres i que es mereixen ser respectats i cuidats fins a les darreres conseqüències.
Jonathan Swift va fer que el seu Gulliver, gairebé cap al final dels seus viatges, sentís més admiració pels cavalls que per les persones. Els arbres també són animals fidels que mereixen tota la nostra admiració perquè s’arrapen a la terra amb més força que nosaltres. Els agrada la pau, el silenci, la terra humida i els cels blaus.
Els arbres són animals de companyia, ens abriguen amb els colors canviants de les fulles i ens consolen amb la remor persistent dels seus silencis. Tenim la sort de viure en un país amb arbres i en ciutats on encara és apreciada la seva presència. Els arbres, molt més antics que els humans, són símbol de civilització. Sota les seves branques s’hi han fet juraments de fidelitat, s’ha descansat en les hores més caloroses de l’estiu i a la seva ombra els nens han somiat futurs lluminosos.
Hi ha arbres anònims que viuen una existència discreta, només alterada per les necessitats urinàries dels gossos o pel ganivet de la parella d’enamorats. Però també hi ha arbres amb pedigrí, amb currículum i amb entrada a la Viquipèdia, com el roure de Gernika o el Pi de les Tres Branques, o arbres d’anomenada local com el Suro de Mas Perxés o el Pi de Romanyà. Tots ells formen part del nostre patrimoni cultural, però contràriament a altres elements construïts amb pedres i formigó, els arbres són éssers vius i per tant amb data de caducitat biològica.
Tal és el cas, per exemple, del famós castanyer que contemplava Anna Frank des de la finestra del seu amagatall a Amsterdam. L’arbre ja tenia més de 150 anys i el vent un dia, no fa gaire, el va vèncer definitivament. Poc abans de ser descoberta per la Gestapo i enviada al camp de concentració de Bergen-Belsen, el 13 de maig de 1944, Anna Frank encara va escriure el següent: “El nostre castanyer està florit, ple de fulles i molt més bonic que l’any passat”. Ella ja no el va poder veure florir mai més, però el castanyer continuà impertorbablement alçat al pati, assenyalant acusatòriament cap a la finestra de l’estança buida de la casa d’Anna. Pocs anys abans, el 1939, Carles Rahola, que tant s’estimà la Devesa, també contemplava, a través de les reixes de la cel·la on esperava l’hora de la seva execució, “una palmera que es descabdella i reflecteix en les seves fulles agitades per la tramuntana, els raigs del sol matiner”.
Els arbres de ciutat, en general, són animals porucs. Treuen el nas discretament per les cantonades, s’estremeixen amb un calfred quan un gos s’acosta amb la cua erecta i deixen anar plors de fulles damunt dels cotxes aparcats en zona blava. Intenten arrelar com poden entre l’asfalt de les llargues avingudes i les llambordes dels carrers menuts, i respiren amb ranera d’asmàtic l’aire brut que plana, com una llosarda, damunt dels teulats de les cases.
Els arbres ens acompanyen i ens consolen quan alcem els ulls cap al cel buscant respostes a les preguntes de sempre. Les branques semblen dits nuosos que imploren als déus de les plantes i que ens assenyalen camins inextricables entre els núvols que passen. Els arbres posen un punt d’humilitat en l’orgullós paisatge ciutadà i ens recorden permanentment la naturalesa primigènia del nostre origen rural.
Les nostres ciutats, mediterrànies i europees, no s’entendrien de cap manera sense arbres, sense el borrissol a vegades inquietant dels plàtans i el perfum primaveral dels til·lers, sense el color de les acàcies i les flors de les pruneres i de les magnòlies, sense els fruits enjogassats dels castanyers que rodolen per les voreres i aquell punt exòtic que exhibeixen les palmeres, sense la serenor dels lledoners i la molsuda verdor de les moreres.
A vegades les autoritats s’entretenen a posar plaques al costat de les soques arbòries per fer-nos saber el nom científic o la raça vulgar dels vegetals que anem trobant pel carrer. Són plaques generalment molt ben fetes, tant que perduren més que els arbres anunciats. Les plaques no necessiten ser regades ni cuidades i els pobres arbres passen a millor vida molt abans que les proclames municipals.
Però tornem a La Devesa, aquest espai gironí castigat per les inclemències de la història i per la indiferència dels gironins. Tal com he dit, poques ciutats del nostre país poden lluir una massa d’arbres centenaris en el centre mateix de la seva àrea urbana, glossats per tots els poetes, retratats per tots els pintors i fotografiats per tots els fotògrafs haguts i per haver. Els arbres de la Devesa, i la Devesa en el seu conjunt, són part inseparable del patrimoni de la ciutat.
I, malgrat tot, els gironins hem fet el possible per degradar-la, separant-la de l’entramat urbà per un cinturó espès d’automòbils fumejants, assecant les deus de les quals s’alimenten els arbres i construint edificacions de tota mena que després costa anys i panys derruir. Es va cometre, en el seu moment, l’error de construir-hi en un dels seus extrems l’edifici de la Fira de Girona, una Fira que, si creix, haurà de fer-ho a costa del parc i que si no ho fa, acabarà morint-se d’esllanguiment. Un problema agreujat amb la posterior construcció de l’Auditori, un equipament aïllat, sense un transport públic adient i sense possibilitat de tenir places d’aparcament.
Però les coses són com són i s’han fet com s’han fet, ningú discuteix l’existència d’aquests dos equipaments de la ciutat, però la Devesa necessita ser dignificada urgentment. Han d’acabar de desaparèixer tots els vestigis de formigó que afoguen l’estructura vegetal del parc, s’han de dignificar els jardins, oblidats i degradats, s’ha d’enderrocar l’antic restaurant de la Rosaleda i s’ha de restaurar la caseta bessona de l’entrada. El camp de Mart ha d’esdevenir un espai diàfan, net, on la gent hi pugui passejar i estirar-se sobre l’herba i que no s’hipotequi constantment per les necessitats de la Fira.
La Devesa és l’eterna assignatura pendent de la ciutat, assetjada des de temps immemorial per edificacions estranyes i automòbils empudegadors. Girona no ha tingut cura de la seva Devesa i l’ha mantingut durant decennis com un abocador d’esdeveniments sorollosos i massius.
Quan l’ajuntament es pregunta sobre els usos que ha de tenir la Devesa, ho té molt fàcil. Només ha de mirar les fotografies que utilitza en els propis prospectes turístics.
Però per molt que ens entestem a omplir les guies amb imatges de postal, els arbres venerables de la Devesa no duraran per sempre, igual que els mortals habitants de la ciutat grisa i la Devesa continuarà essent aquell paradís perdut que proclamava Aragó, perdut i mai retrobat del tot. De fet, ara que hi penso, us imagineu una Devesa al centre de Barcelona? Segur que, cuidada i respectada, esdevindria un dels grans atractius de la ciutat, lluiria a la portada de les guies i seria de visita obligada. Però la Devesa per desgràcia és a Girona i els gironins continuen malbaratant aquest fràgil patrimoni.
No vull acabar la meva intervenció sense fer una proposta.
Proposo seriosament que, aprofitant que l’any 2017 molts plàtans de la Devesa compliran els 200 anys de vida, el pregó de les Fires el facin els mateixos arbres de la Devesa.
Amb el seu silenci ens donarien una lliçó magistral inoblidable.

I ja finalment, acabo la meva intervenció llegint el darrer paràgraf del llibre de l’enyorat Narcís-Jordi Aragó i amb un desig personal.

El paràgraf diu així:

«El destí de la Devesa no és el de ser una selva, sinó el de ser un parc urbà, amb tota la complexitat i la dificultat, però també amb tota la infinita riquesa que enclouen aquests dos mots. El destí de la Devesa és el de tornar a ser, com la recorda el poeta Narcís Comadira, aquella alta volta que ens cobria els somnis. Aquell marc de privilegi al redòs del qual s’oxigenava el cos i prenia volada l’esperit dels gironins.»

I el meu desig per la Devesa es pot resumir en una sola frase:

Que la Devesa sigui Devesa, Devesa i prou.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…