Vés al contingut principal

Primer va ser Cohen

En aquests dies d’inici de novembre, quan ja han arribat les primeres frescors tardorals, els pensaments flueixen pel nostre cervell a una velocitat més accentuada, sense els inconvenients i les mordaces, ni el pes de l’aire del nostre clima excessiu. Ens sentim més lleugers i més predisposats a mirar cap a l’interior de les coses i a intentar comprendre el sentit de tot plegat.
Diu la Bíblia, el llibre dels llibres, que primer va ser la paraula, o el verb, i no deixa de ser cert, perquè un llibre sempre neix de la paraula. Però si hem de ser concisos, i volem explicar el món des dels seus inicis, hauríem de dir que primer va ser el silenci i que tota la història del gènere humà es pot resumir en l’anhel de la recerca d’un contingut a aquest silenci i també a la soledat i a la foscor.
Però, i això és ben curiós, precisament és des del silenci i la soledat, i des de la foscor que envolta el món dels somnis, des d’on és més propici trobar les explicacions oportunes. Diuen que no hi ha cap indret capaç de sostenir l’emoció que desperta el fet d’arribar-hi. Fugim de nosaltres i anem també a la recerca del nostre ego. El viatger és capaç de fer realitat a la vegada dos somnis recurrents: la il·lusió de l’acció i el de la fugida. El viatger és capaç de retrobar-se amb ell mateix i de perdre la consciència de la seva personalitat.
Leonard Cohen, el poeta, novel·lista i cantant de Mont-real, ahir va començar el seu viatge cap a la immortalitat, portant en el farcell les seves paraules i la seva música. A partir d’ara nosaltres haurem de saber conviure amb aquesta mancança irreversible, fins que ens toqui iniciar també el nostre viatge.
Primer va ser el silenci i després la paraula, primer va ser la foscor i després la llum, però nosaltres vam néixer amb la inquietud de conèixer-ho tot i de destil·lar, com ho va fer Cohen, un ideal de bellesa que ens transcendeix. Com ocells aposentats en els fils de la vida, continuarem intentant traduir els nostres somnis en imatges, en sons i en paraules.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…