Ves al contingut principal

Primer va ser Cohen

En aquests dies d’inici de novembre, quan ja han arribat les primeres frescors tardorals, els pensaments flueixen pel nostre cervell a una velocitat més accentuada, sense els inconvenients i les mordaces, ni el pes de l’aire del nostre clima excessiu. Ens sentim més lleugers i més predisposats a mirar cap a l’interior de les coses i a intentar comprendre el sentit de tot plegat.
Diu la Bíblia, el llibre dels llibres, que primer va ser la paraula, o el verb, i no deixa de ser cert, perquè un llibre sempre neix de la paraula. Però si hem de ser concisos, i volem explicar el món des dels seus inicis, hauríem de dir que primer va ser el silenci i que tota la història del gènere humà es pot resumir en l’anhel de la recerca d’un contingut a aquest silenci i també a la soledat i a la foscor.
Però, i això és ben curiós, precisament és des del silenci i la soledat, i des de la foscor que envolta el món dels somnis, des d’on és més propici trobar les explicacions oportunes. Diuen que no hi ha cap indret capaç de sostenir l’emoció que desperta el fet d’arribar-hi. Fugim de nosaltres i anem també a la recerca del nostre ego. El viatger és capaç de fer realitat a la vegada dos somnis recurrents: la il·lusió de l’acció i el de la fugida. El viatger és capaç de retrobar-se amb ell mateix i de perdre la consciència de la seva personalitat.
Leonard Cohen, el poeta, novel·lista i cantant de Mont-real, ahir va començar el seu viatge cap a la immortalitat, portant en el farcell les seves paraules i la seva música. A partir d’ara nosaltres haurem de saber conviure amb aquesta mancança irreversible, fins que ens toqui iniciar també el nostre viatge.
Primer va ser el silenci i després la paraula, primer va ser la foscor i després la llum, però nosaltres vam néixer amb la inquietud de conèixer-ho tot i de destil·lar, com ho va fer Cohen, un ideal de bellesa que ens transcendeix. Com ocells aposentats en els fils de la vida, continuarem intentant traduir els nostres somnis en imatges, en sons i en paraules.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…