Vés al contingut principal

Montgolfier, Franklin i Trump

A final del segle XVIII, els germans Montgolfier van fer volar el primer globus aerostàtic en una esplanada a la vora del seu poble, Anonai, la capital de l’Ardecha. Un espectador va exclamar «i per a què pot servir aquest enginy?». Benjamin Franklin, que també assistia a l’acte, va respondre: «i per a què serveix un infant acabat de néixer?». El globus va arribar a una alçada de dos mil metres i va recórrer més de cinc quilòmetres de distància. Quan va baixar, l’esperava un grup de pagesos que el va destrossar amb les seves forques perquè creien que contenia dimonis infernals.
En aquell mateix indret on s’havia enlairat el giny dels Montgolfier, l’any 1940 una brigada de tropes colonials franceses, provinents del Marroc i d’Algèria, van intentar parar els peus a l’exèrcit alemany, que en aquells dies envaïa França amb una força devastadora. La resistència precisament va ser trencada des de l’aire, la Luftwaffe no va deixar pedra sobre pedra i els pagesos de l’Ardecha, al contrari que 150 anys abans, van saludar amb entusiasme l’arribada del nou règim de Vichy.
Que la humanitat progressa, a hores d’ara ja és un fet irrebatible, però la qüestió és si progressa adequadament. La història sempre avança en cercles concèntrics i a vegades ens agafa al mig. Mil, dos mil o cinc mil anys d’història, d’acumulació de saviesa, són poca cosa comparats amb l’inesgotable filó de l’estupidesa humana.
Aquests darrers dies n’hem tingut una prova palpable en l’elecció del nou president dels Estats Units. Els mateixos descendents intel·lectuals dels pagesos de l’Ardecha que van treure les forques quan va sortir elegit el diabòlic Obama, ara saluden el populista Trump i li donen el comandament de l’exèrcit més poderós del planeta. Benjamin Franklin, la cara del qual va acabar il·lustrant els bitllets de cent dòlars, també va dir una vegada que «Tots naixem ignorants, però s’ha de treballar de valent per continuar essent estúpids».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…