Ves al contingut principal

L’inici de la posthistòria

Fins fa ben poc vivíem en la creença –intel·lectual– d’una terra plana, en la qual no hi havia res més enllà de l’escepticisme, només un abisme de mentides i d’incerteses. Vivíem acceptablement tranquils, escalfant-nos les mans en el foc que creiem inesgotable de la ciència, de la filosofia i de la raó, però estàvem equivocats, hi havia una conspiració que ordia els seus fils darrere la porta de la postmodernitat.
Ens havíem cregut conceptes que imaginàvem proverbials, incontrovertibles, com la bellesa d’Helena de Troia o l’astúcia d’Ulisses, el noble coratge d’Hèctor, la vulnerabilitat d’Aquil·les o la bogeria d’Àiax. El món es resumia en un parell o tres de llibres i es representava amb figures de marbre o de bronze que resistien perdurablement el pas del temps.
Ara, per si no en teníem prou amb la fràgil veritat dels nostres dies, ens diuen que vivim en la postveritat. Fins avui crèiem que quan desapareixia la veritat apareixia la mentida, i que quan s’esvanien les certeses ens havien d’envair les incerteses. Però ara ja no, ara tot s’escombra directament sota les catifes de la història, per instal·lar enmig de les nostres vides una postveritat rodona i completa.
Trenta-dos segles de civilització només hauran servit per desaprendre l’essencial i per constatar que en aquest món, fins i tot el més sagrat està en venda, que la funció esdevé propòsit i que la cultura només serveix per ser exhibida com un monstre de fira. La modernitat ja té aquestes coses i el feixisme –el postfeixisme– ha trobat finalment la manera de segellar totes les sortides, sempre trobaran una postveritat per tapar-nos la boca. Els conspicus representants del postfeixisme –n’hi ha un a cada país– ja han anat a fer un curset a la Torre Trump.
Arribats a aquest punt, i ja superat definitivament aquell concepte de la història com a àrbitre en el qual creia ingènuament Fidel Castro, ens adonem que el problema no és saber distingir entre veritat i mentida, ni entre veritat i postveritat, el problema és que la majoria ja no sap distingir una cosa de l’altra i no deixarà que res espatlli la fràgil estructura del castell de cartes de les seves certeses.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…