Ves al contingut principal

L’inici de la posthistòria

Fins fa ben poc vivíem en la creença –intel·lectual– d’una terra plana, en la qual no hi havia res més enllà de l’escepticisme, només un abisme de mentides i d’incerteses. Vivíem acceptablement tranquils, escalfant-nos les mans en el foc que creiem inesgotable de la ciència, de la filosofia i de la raó, però estàvem equivocats, hi havia una conspiració que ordia els seus fils darrere la porta de la postmodernitat.
Ens havíem cregut conceptes que imaginàvem proverbials, incontrovertibles, com la bellesa d’Helena de Troia o l’astúcia d’Ulisses, el noble coratge d’Hèctor, la vulnerabilitat d’Aquil·les o la bogeria d’Àiax. El món es resumia en un parell o tres de llibres i es representava amb figures de marbre o de bronze que resistien perdurablement el pas del temps.
Ara, per si no en teníem prou amb la fràgil veritat dels nostres dies, ens diuen que vivim en la postveritat. Fins avui crèiem que quan desapareixia la veritat apareixia la mentida, i que quan s’esvanien les certeses ens havien d’envair les incerteses. Però ara ja no, ara tot s’escombra directament sota les catifes de la història, per instal·lar enmig de les nostres vides una postveritat rodona i completa.
Trenta-dos segles de civilització només hauran servit per desaprendre l’essencial i per constatar que en aquest món, fins i tot el més sagrat està en venda, que la funció esdevé propòsit i que la cultura només serveix per ser exhibida com un monstre de fira. La modernitat ja té aquestes coses i el feixisme –el postfeixisme– ha trobat finalment la manera de segellar totes les sortides, sempre trobaran una postveritat per tapar-nos la boca. Els conspicus representants del postfeixisme –n’hi ha un a cada país– ja han anat a fer un curset a la Torre Trump.
Arribats a aquest punt, i ja superat definitivament aquell concepte de la història com a àrbitre en el qual creia ingènuament Fidel Castro, ens adonem que el problema no és saber distingir entre veritat i mentida, ni entre veritat i postveritat, el problema és que la majoria ja no sap distingir una cosa de l’altra i no deixarà que res espatlli la fràgil estructura del castell de cartes de les seves certeses.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…