Ves al contingut principal

La posteritat cega

La fotografia és un art del nostre temps, a través del qual se cerca la bellesa i s’intenta comunicar estats emocionals i inquietuds morals. La fotografia és també un document social que ens interpel·la directament a la memòria i a la consciència, però és un document fràgil, cada vegada més fràgil.
La fotografia, com passa amb moltes altres disciplines, s’estén més enllà dels límits estrictes que la descriuen. Per exemple, tot i que a qualsevol pel·lícula, a part del director hi ha també un responsable de la fotografia, la diferència amb la fotografia normal és evident. En el cinema, el propòsit primordial consisteix a crear una base a través de la qual poder projectar les imatges en moviment i no necessita un suport sòlid per ser contemplat directament. Ningú perd ni un moment mirant-se la carcassa d’un DVD o una antiga bobina de cel·luloide, perquè són objectes inanimats que no ens transmeten res per si mateixos, a tot estirar ens poden evocar altres coses, però tenen poc a veure amb el contingut del film.
La fotografia, en canvi, necessita ser reproduïda damunt d’un suport sòlid i permanent, sigui en paper fotogràfic, en un diari o en un llibre imprès. Les imatges que contemplem a través de les pantalles es queden a mig camí, perquè són fugisseres i ens transmeten una sensació falsa de lluminositat, són com el reflex en un mirall. La majoria dels que utilitzem càmeres digitals simplement estem jugant a fer fotografies, és una mica com quan de petits ens regalaven aquelles càmeres de fireta que, en prémer el disparador, sortia una carona somrient a través de l’objectiu i sonava una botzina.
Ara no fem fotografies, creem arxius informàtics que queden suspesos en la fragilíssima matèria magnètica de les targetes de memòria i dels discs durs. Tot això desapareixerà un dia o altre i no en quedarà cap rastre. Lector com sóc de les revistes i dels blogs de fotografia, em sorprèn que gairebé no es parli mai d’aquest tema. Les impressores i els sistemes que acaben convertint les imatges en objectes que es poden tocar i contemplar directament, sembla que no els interessa gens ni mica.
Ens gastem milers d’euros en càmeres i després no som capaços de traduir el resultat del que fem a una realitat tangible que transcendeixi en el temps. El món de la fotografia s’ha de plantejar aquest problema, si no volem que es doni la paradoxa que, tot i viure en l’època que més fotografies produïm, no en deixem cap per a la posteritat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …