Vés al contingut principal

La posteritat cega

La fotografia és un art del nostre temps, a través del qual se cerca la bellesa i s’intenta comunicar estats emocionals i inquietuds morals. La fotografia és també un document social que ens interpel·la directament a la memòria i a la consciència, però és un document fràgil, cada vegada més fràgil.
La fotografia, com passa amb moltes altres disciplines, s’estén més enllà dels límits estrictes que la descriuen. Per exemple, tot i que a qualsevol pel·lícula, a part del director hi ha també un responsable de la fotografia, la diferència amb la fotografia normal és evident. En el cinema, el propòsit primordial consisteix a crear una base a través de la qual poder projectar les imatges en moviment i no necessita un suport sòlid per ser contemplat directament. Ningú perd ni un moment mirant-se la carcassa d’un DVD o una antiga bobina de cel·luloide, perquè són objectes inanimats que no ens transmeten res per si mateixos, a tot estirar ens poden evocar altres coses, però tenen poc a veure amb el contingut del film.
La fotografia, en canvi, necessita ser reproduïda damunt d’un suport sòlid i permanent, sigui en paper fotogràfic, en un diari o en un llibre imprès. Les imatges que contemplem a través de les pantalles es queden a mig camí, perquè són fugisseres i ens transmeten una sensació falsa de lluminositat, són com el reflex en un mirall. La majoria dels que utilitzem càmeres digitals simplement estem jugant a fer fotografies, és una mica com quan de petits ens regalaven aquelles càmeres de fireta que, en prémer el disparador, sortia una carona somrient a través de l’objectiu i sonava una botzina.
Ara no fem fotografies, creem arxius informàtics que queden suspesos en la fragilíssima matèria magnètica de les targetes de memòria i dels discs durs. Tot això desapareixerà un dia o altre i no en quedarà cap rastre. Lector com sóc de les revistes i dels blogs de fotografia, em sorprèn que gairebé no es parli mai d’aquest tema. Les impressores i els sistemes que acaben convertint les imatges en objectes que es poden tocar i contemplar directament, sembla que no els interessa gens ni mica.
Ens gastem milers d’euros en càmeres i després no som capaços de traduir el resultat del que fem a una realitat tangible que transcendeixi en el temps. El món de la fotografia s’ha de plantejar aquest problema, si no volem que es doni la paradoxa que, tot i viure en l’època que més fotografies produïm, no en deixem cap per a la posteritat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…