Ves al contingut principal

La posteritat cega

La fotografia és un art del nostre temps, a través del qual se cerca la bellesa i s’intenta comunicar estats emocionals i inquietuds morals. La fotografia és també un document social que ens interpel·la directament a la memòria i a la consciència, però és un document fràgil, cada vegada més fràgil.
La fotografia, com passa amb moltes altres disciplines, s’estén més enllà dels límits estrictes que la descriuen. Per exemple, tot i que a qualsevol pel·lícula, a part del director hi ha també un responsable de la fotografia, la diferència amb la fotografia normal és evident. En el cinema, el propòsit primordial consisteix a crear una base a través de la qual poder projectar les imatges en moviment i no necessita un suport sòlid per ser contemplat directament. Ningú perd ni un moment mirant-se la carcassa d’un DVD o una antiga bobina de cel·luloide, perquè són objectes inanimats que no ens transmeten res per si mateixos, a tot estirar ens poden evocar altres coses, però tenen poc a veure amb el contingut del film.
La fotografia, en canvi, necessita ser reproduïda damunt d’un suport sòlid i permanent, sigui en paper fotogràfic, en un diari o en un llibre imprès. Les imatges que contemplem a través de les pantalles es queden a mig camí, perquè són fugisseres i ens transmeten una sensació falsa de lluminositat, són com el reflex en un mirall. La majoria dels que utilitzem càmeres digitals simplement estem jugant a fer fotografies, és una mica com quan de petits ens regalaven aquelles càmeres de fireta que, en prémer el disparador, sortia una carona somrient a través de l’objectiu i sonava una botzina.
Ara no fem fotografies, creem arxius informàtics que queden suspesos en la fragilíssima matèria magnètica de les targetes de memòria i dels discs durs. Tot això desapareixerà un dia o altre i no en quedarà cap rastre. Lector com sóc de les revistes i dels blogs de fotografia, em sorprèn que gairebé no es parli mai d’aquest tema. Les impressores i els sistemes que acaben convertint les imatges en objectes que es poden tocar i contemplar directament, sembla que no els interessa gens ni mica.
Ens gastem milers d’euros en càmeres i després no som capaços de traduir el resultat del que fem a una realitat tangible que transcendeixi en el temps. El món de la fotografia s’ha de plantejar aquest problema, si no volem que es doni la paradoxa que, tot i viure en l’època que més fotografies produïm, no en deixem cap per a la posteritat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…