Ves al contingut principal

La curiosa història del poble que volia un port esportiu

Probablement primer va aparèixer el cel, d’un blau immaculat, o d’un color consemblant, tal com diu el diccionari. Després van arribar els núvols i els capvespres rogencs, i quan ja semblava que estava tot posat, va sorgir el mar, d’un blau més intens encara. Les roques van venir rodolant muntanya avall per acabar clavant-se entre la sorra de la platja, que tot just havia començat a estendre’s per parar els peus a les onades.
Més tard van començar a créixer els pins, les oliveres i els xiprers, van florir les atzavares en els indrets més insospitats i en l’aire encalmat de cada matí s’hi anaven escampant sentors de romaní i de farigola. Tot va arribar en el moment en què tocava, res va sorgir del no-res i tot va trobar el seu lloc precís en un univers nou de trinca. Les orenetes trobaven cada primavera el niu en el seu lloc i les gavines covaven ous blancs entre el rocam.
No va ser fins molt més tard que van presentar-se els homes, uns en barca, altres de terra endins. Van alçar murs, van fressar camins i construïren cases arrenglerades una al costat de l’altra. Eren pescadors i hortolans, tenien la seva barqueta a la riba i un pou per regar els enciams. Van escalar feixes en els turons i les ompliren de vinyes que produïren un vi dolç i amarg, com la vida mateixa.
Amb el temps s’esdevingué una època nova, quan aparegueren uns nous forasters, àvids de llum, de mar i de vi, i s’alçaren murs més alts encara, perquè els estrangers també volien ombra i amb la dels pins no en tenien prou. Tot es va omplir de carrers asfaltats i d’automòbils que traginaven d’un costat a l’altre, i el mar va quedar curull d’embarcacions de tota mena, menys les dels pescadors que es podrien a la sorra.
I quan semblava que ja no hi havia lloc per a res més, algú assenyalà amb el dit cap al mar i digué: «Ara construïren un port esportiu!». I d’aquesta manera a Tossa de Mar van decidir continuar escrivint la seva fascinant gesta amb voluntat fèrria i formigonada. Per donar les gràcies a la divinitat van decidir anar en processó fins a la capital de la comarca, tot cantant goigs a la Mare de Déu davant de la sucursal de la Caixa. Curiosa història la d’aquest poble mariner.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…