Vés al contingut principal

La curiosa història del poble que volia un port esportiu

Probablement primer va aparèixer el cel, d’un blau immaculat, o d’un color consemblant, tal com diu el diccionari. Després van arribar els núvols i els capvespres rogencs, i quan ja semblava que estava tot posat, va sorgir el mar, d’un blau més intens encara. Les roques van venir rodolant muntanya avall per acabar clavant-se entre la sorra de la platja, que tot just havia començat a estendre’s per parar els peus a les onades.
Més tard van començar a créixer els pins, les oliveres i els xiprers, van florir les atzavares en els indrets més insospitats i en l’aire encalmat de cada matí s’hi anaven escampant sentors de romaní i de farigola. Tot va arribar en el moment en què tocava, res va sorgir del no-res i tot va trobar el seu lloc precís en un univers nou de trinca. Les orenetes trobaven cada primavera el niu en el seu lloc i les gavines covaven ous blancs entre el rocam.
No va ser fins molt més tard que van presentar-se els homes, uns en barca, altres de terra endins. Van alçar murs, van fressar camins i construïren cases arrenglerades una al costat de l’altra. Eren pescadors i hortolans, tenien la seva barqueta a la riba i un pou per regar els enciams. Van escalar feixes en els turons i les ompliren de vinyes que produïren un vi dolç i amarg, com la vida mateixa.
Amb el temps s’esdevingué una època nova, quan aparegueren uns nous forasters, àvids de llum, de mar i de vi, i s’alçaren murs més alts encara, perquè els estrangers també volien ombra i amb la dels pins no en tenien prou. Tot es va omplir de carrers asfaltats i d’automòbils que traginaven d’un costat a l’altre, i el mar va quedar curull d’embarcacions de tota mena, menys les dels pescadors que es podrien a la sorra.
I quan semblava que ja no hi havia lloc per a res més, algú assenyalà amb el dit cap al mar i digué: «Ara construïren un port esportiu!». I d’aquesta manera a Tossa de Mar van decidir continuar escrivint la seva fascinant gesta amb voluntat fèrria i formigonada. Per donar les gràcies a la divinitat van decidir anar en processó fins a la capital de la comarca, tot cantant goigs a la Mare de Déu davant de la sucursal de la Caixa. Curiosa història la d’aquest poble mariner.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…