Vés al contingut principal

In memoriam

La memòria és un atuell fràgil, que guardem enfundat entre les orelles i que només obrim de tant en tant per guardar-hi objectes que en aquell moment ens semblen preciosos. A vegades és simplement el record d’un dia assolellat de tardor, l’olor fugissera d’una fruita madura damunt la taula del menjador, una paraula escrita amb una canya en la sorra de la platja o la contemplació del vol erràtic d’un ocell damunt dels arbres.
Són inputs febles que generalment es dissolen immediatament mesclats amb altres apunts més consistents, però que ajuden a conformar la massa crítica dels nostres records. Quan parlem de memòria, parlem de l’intent complicat de voler extreure algun objecte compacte i net de la massa viscosa del nostre cervell. Noms, xifres, cares o veus que es barregen sense remei en una mena de compota dolça i que només sorgeixen confusament enmig dels nostres somnis.
Tanmateix, hi ha records més nítids, que semblen posats a part i que sempre percebem clarament. Són objectes sòlids, d’una solidesa tal que a vegades fins i tot arriben a rebentar la membrana de la memòria i es barregen entre els intestins dels sentiments i les emocions. Quan això passa és perillós, perquè no sempre som capaços de digerir-los del tot i queden encallats definitivament, com una mena de quist perillós.
No sé si tot això és del tot dolent, ni del tot bo, però ens han fet així i hem d’aprendre a conviure-hi. De tant en tant, ens hem d’empassar alguna bola d’aquestes i l’únic que podem fer –en el meu cas– és escriure un article encapçalat per un «in memoriam» lapidari, que és com una frase ritual, o un salconduit, que ens permet, si més no el Dia dels Difunts, no haver de canviar forçosament de vorera quan ens creuem amb nosaltres mateixos.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…