Vés al contingut principal

Un futur amb història

L’actual president de la Generalitat de Catalunya és originari d’un poble selvatà, o sigui, de la comarca de la Selva, concretament en el seu extrem nord-oriental, un terreny fronterer amb la Garrotxa i amb el Gironès. Amer és una vila discreta, que viu amagada rere les boires matineres que produeix el riu Brugent, però que ha donat durant la seva història un gran nombre de personatges influents.
Concretament són dos presidents de la Generalitat, l’actual i Arnau Descolomer al segle XIV, tres presidents més que sense haver-hi nascut hi havien estat vinculats pel fet d’haver estat abans abats del monestir de Santa Maria d’Amer i un alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, que hi va néixer. Segurament per aquesta raó el lema turístic del poble, que llueix a l’entrada del municipi diu: «Amer, un futur amb història».
Tot això em va venir al cap l’altre dia en què vaig veure una fotografia d’una pintada al Brasil on deia: «Havia mais futuro no passado», que fa evident aquesta fràgil relació que tenim amb el passat i amb el futur, dos conceptes que reinventem els humans a cada moment, a vegades per justificar la nostra incapacitat per suportar el present en el qual estem condemnats a viure.
Potser ara, en què l’Ajuntament de Barcelona ens ha tret els fantasmes del passat a passejar per davant del Born, és un bon moment per plantejar-se reptes d’aquest tipus. De fet sempre flotarà en l’ambient també un altre lema, aquell que s’exhibeix a l’entrada del bloc número quatre del camp d’extermini nazi d’Auschwitz, aquell que diu «El poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la». Però, tanmateix, aquesta setmana la frase que em quedarà a mi és la que va dir el meu amic Manel Pujol i Bertran i que el seu nét recordava diumenge passat a Camprodon en el seu funeral: «La vida, encara que faci mal, ens l’hem de prendre bé».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…