Ves al contingut principal

Un futur amb història

L’actual president de la Generalitat de Catalunya és originari d’un poble selvatà, o sigui, de la comarca de la Selva, concretament en el seu extrem nord-oriental, un terreny fronterer amb la Garrotxa i amb el Gironès. Amer és una vila discreta, que viu amagada rere les boires matineres que produeix el riu Brugent, però que ha donat durant la seva història un gran nombre de personatges influents.
Concretament són dos presidents de la Generalitat, l’actual i Arnau Descolomer al segle XIV, tres presidents més que sense haver-hi nascut hi havien estat vinculats pel fet d’haver estat abans abats del monestir de Santa Maria d’Amer i un alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, que hi va néixer. Segurament per aquesta raó el lema turístic del poble, que llueix a l’entrada del municipi diu: «Amer, un futur amb història».
Tot això em va venir al cap l’altre dia en què vaig veure una fotografia d’una pintada al Brasil on deia: «Havia mais futuro no passado», que fa evident aquesta fràgil relació que tenim amb el passat i amb el futur, dos conceptes que reinventem els humans a cada moment, a vegades per justificar la nostra incapacitat per suportar el present en el qual estem condemnats a viure.
Potser ara, en què l’Ajuntament de Barcelona ens ha tret els fantasmes del passat a passejar per davant del Born, és un bon moment per plantejar-se reptes d’aquest tipus. De fet sempre flotarà en l’ambient també un altre lema, aquell que s’exhibeix a l’entrada del bloc número quatre del camp d’extermini nazi d’Auschwitz, aquell que diu «El poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la». Però, tanmateix, aquesta setmana la frase que em quedarà a mi és la que va dir el meu amic Manel Pujol i Bertran i que el seu nét recordava diumenge passat a Camprodon en el seu funeral: «La vida, encara que faci mal, ens l’hem de prendre bé».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …