Vés al contingut principal

Quioscs, raspalls de dents i robots

Vivim en un món hiperconnectat, tant és així que fins i tot l’Ajuntament de Girona ha arribat a la conclusió que els quioscs han quedat obsolets. Aquells venerables establiments plantats al mig del carrer on venien diaris de paper –ves quina cosa!– ja han perdut definitivament el sentit, perquè –ens ho diu la primera autoritat municipal– ara la premsa ja és totalment accessible des d’internet.
Mentre llegeixo tot això em pugen els colors a la cara, perquè ho estic llegint a la cafeteria, davant de tothom i en un diari en paper. Què deuen pensar de mi? Evidentment ningú em crida l’atenció, perquè són gent educada, però el cambrer, fent veure que neteja la taula, em diu a cau d’orella: «Què, va tot bé? Necessita ajuda caballero?». Jo prenc nota de la indirecta i deixo de llegir el diari. Trec ostensiblement el meu smartphone de la butxaca i l’ambient torna a la normalitat.
Però la meva atracció pel paper és irreprimible, veig un fulletó publicitari que acompanya el diari i me’l miro de cua d’ull. És d’una gran cadena d’electrodomèstics, concretament d’aquella que ens interpel·la constantment dient-nos que no hem de ser burros. A la primera pàgina hi ha una oferta irresistible, un raspall de dents amb connectivitat Bluetooth. Bluetooth vol dir, literalment, dent-blava, perquè els creadors d’aquest sistema d’intercanvi d’informació entre dispositius digitals van agafar-ne el nom del rei danès viking Harald Blåtand Bluetooth.
Cent quaranta-tres euros per un raspall de dents elèctric amb Bluetooth, viking o no, és una ganga, però, ara que hi penso, l’Ajuntament ja n’està al cas? No ho puc evitar i se m’escapa un comentari en veu baixa: «Com podem permetre que encara hi hagi establiments obsolets que venguin raspalls de dents sense connexió a internet?». El cambrer sempre sol·lícit, s’acosta, passa el drap novament per la taula i em diu a cau d’orella: «No es preocupi caballero, un iRobot de l’Ajuntament ja està preparant una nova ordenança».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…