Ves al contingut principal

PSOE i PSC: qüestió d’ordre

El 16 de juliol de 1978 vaig ser present al Palau de Congressos de Barcelona a l’acte d’unificació dels socialistes catalans. El producte que en va sorgir va ser el «Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)», un nom que no em va agradar, entre altres coses perquè aquella expressió, corroïda per les sigles, ja indicava d’entrada la incapacitat del socialisme català per imposar un concepte més modern de la política.
A partir d’aquell moment vaig començar a comprendre que alguna cosa s’havia fet malament, però encara confiava que en el futur tot s’aniria redreçant. L’altra fita en aquest descens gradual cap a la realitat que ens esperava el vaig patir un temps després, en una primera assemblea a Girona ja amb militants provinents de les tres tendències. Va ser només un detall, però em va deixar garratibat. Un «obrero» va alçar el braç abans que ningú pogués dir res i va cridar «cuestión de orden!».
Allà vam aprendre que les «cuestiones de orden» servien bàsicament per imposar una determinada visió del repartiment de poder, fins i tot en les coses més petites. Aquells «obreretes» eren treballadors que havien trobat acomodament i modus vivendi en el partit o el sindicat i, evidentment, eren els més abrandats a l’hora d’intervenir en les reunions.
Però el problema del PSOE, això també ho vaig aprendre aviat, és que patia d’un mal fonamental: no era un partit democràtic. El PSOE va arribar a la transició sense renovar una estructura interna centenària i els seus dirigents no van saber, no van poder o no van voler canviar-la. I el que és pitjor, i que encara em dol perquè d’alguna manera me’n sento coresponsable, és que el socialisme català va capitular amb armes i bagatges.
Ara en veiem les conseqüències, no fa falta ser gaire intel·ligent per comprendre que això no podia anar bé. Avui el partit continua dominat pels fills i els hereus d’aquells «obreretes» i les qüestions d’ordre han passat a ser qüestions de fons, les úniques qüestions possibles perquè la resta s’ha esfumat amb el vent de la història.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…