Vés al contingut principal

PSOE i PSC: qüestió d’ordre

El 16 de juliol de 1978 vaig ser present al Palau de Congressos de Barcelona a l’acte d’unificació dels socialistes catalans. El producte que en va sorgir va ser el «Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)», un nom que no em va agradar, entre altres coses perquè aquella expressió, corroïda per les sigles, ja indicava d’entrada la incapacitat del socialisme català per imposar un concepte més modern de la política.
A partir d’aquell moment vaig començar a comprendre que alguna cosa s’havia fet malament, però encara confiava que en el futur tot s’aniria redreçant. L’altra fita en aquest descens gradual cap a la realitat que ens esperava el vaig patir un temps després, en una primera assemblea a Girona ja amb militants provinents de les tres tendències. Va ser només un detall, però em va deixar garratibat. Un «obrero» va alçar el braç abans que ningú pogués dir res i va cridar «cuestión de orden!».
Allà vam aprendre que les «cuestiones de orden» servien bàsicament per imposar una determinada visió del repartiment de poder, fins i tot en les coses més petites. Aquells «obreretes» eren treballadors que havien trobat acomodament i modus vivendi en el partit o el sindicat i, evidentment, eren els més abrandats a l’hora d’intervenir en les reunions.
Però el problema del PSOE, això també ho vaig aprendre aviat, és que patia d’un mal fonamental: no era un partit democràtic. El PSOE va arribar a la transició sense renovar una estructura interna centenària i els seus dirigents no van saber, no van poder o no van voler canviar-la. I el que és pitjor, i que encara em dol perquè d’alguna manera me’n sento coresponsable, és que el socialisme català va capitular amb armes i bagatges.
Ara en veiem les conseqüències, no fa falta ser gaire intel·ligent per comprendre que això no podia anar bé. Avui el partit continua dominat pels fills i els hereus d’aquells «obreretes» i les qüestions d’ordre han passat a ser qüestions de fons, les úniques qüestions possibles perquè la resta s’ha esfumat amb el vent de la història.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…