Vés al contingut principal

Les pomes

Quan arriba la tardor a l’hemisferi nord, és temps de pomes. Les pomeres són els arbres fruiters més cultivats del món, a Catalunya en collim gairebé el 70% de la producció estatal i, concretament a les comarques gironines, sota la denominació de «Poma de Girona», s’obtenen les varietats més preuades, d’una qualitat excepcional.
Diuen que Alexandre el Gran va portar d’Àsia Menor una mena de pomes que després es van anar estenent per tot Europa. Són les que va utilitzar Guillem Tell per fer punteria sobre el cap del seu fill, o la que va enverinar la Blancaneu dels germans Grimm i la que va inspirar a Isaac Newton la teoria de la gravetat. A vegades sembla que sense les pomes d’Alexandre no existiria Suïssa, ni les pel·lícules de la Disney i tots flotaríem per l’espai sideral.
Però, de fet, les pomes ja eren conegudes i cultivades a tot Europa des de molt abans. Hèrcules, en un dels seus dotze treballs, ja va ser requerit per recollir unes pomes d’or que maduraven al jardí de les Hespèrides. Eris, la deessa de la discòrdia en va llençar una enmig de la festa de noces de Peleu i Tetis, i organitzà un sarau considerable que va continuar fins a la guerra de Troia i la fundació de Roma. Totes aquestes històries de grecs i de gregues van contaminar profundament la tradició cristiana, fins a fer-nos creure que al paradís terrenal ja es cultivaven pomes Golden Delicious.
En el calendari instaurat per la Revolució Francesa, el primer de Brumari –22 d’octubre– era considerat el dia de la poma i l’empresa que van fundar The Beatles per comercialitzar les seves cançons, lluïa una poma Granny Smith en el seu logo. Però, quan la poma realment va arribar definitivament a un grau major de simbolisme, fou el dia en què Steve Jobs i Steve Wozniak van mossegar una poma de silici per crear Apple i ens van condemnar de per vida a portar un smartphone a la butxaca.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…