Ves al contingut principal

Les pomes

Quan arriba la tardor a l’hemisferi nord, és temps de pomes. Les pomeres són els arbres fruiters més cultivats del món, a Catalunya en collim gairebé el 70% de la producció estatal i, concretament a les comarques gironines, sota la denominació de «Poma de Girona», s’obtenen les varietats més preuades, d’una qualitat excepcional.
Diuen que Alexandre el Gran va portar d’Àsia Menor una mena de pomes que després es van anar estenent per tot Europa. Són les que va utilitzar Guillem Tell per fer punteria sobre el cap del seu fill, o la que va enverinar la Blancaneu dels germans Grimm i la que va inspirar a Isaac Newton la teoria de la gravetat. A vegades sembla que sense les pomes d’Alexandre no existiria Suïssa, ni les pel·lícules de la Disney i tots flotaríem per l’espai sideral.
Però, de fet, les pomes ja eren conegudes i cultivades a tot Europa des de molt abans. Hèrcules, en un dels seus dotze treballs, ja va ser requerit per recollir unes pomes d’or que maduraven al jardí de les Hespèrides. Eris, la deessa de la discòrdia en va llençar una enmig de la festa de noces de Peleu i Tetis, i organitzà un sarau considerable que va continuar fins a la guerra de Troia i la fundació de Roma. Totes aquestes històries de grecs i de gregues van contaminar profundament la tradició cristiana, fins a fer-nos creure que al paradís terrenal ja es cultivaven pomes Golden Delicious.
En el calendari instaurat per la Revolució Francesa, el primer de Brumari –22 d’octubre– era considerat el dia de la poma i l’empresa que van fundar The Beatles per comercialitzar les seves cançons, lluïa una poma Granny Smith en el seu logo. Però, quan la poma realment va arribar definitivament a un grau major de simbolisme, fou el dia en què Steve Jobs i Steve Wozniak van mossegar una poma de silici per crear Apple i ens van condemnar de per vida a portar un smartphone a la butxaca.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …