Ves al contingut principal

Les pomes

Quan arriba la tardor a l’hemisferi nord, és temps de pomes. Les pomeres són els arbres fruiters més cultivats del món, a Catalunya en collim gairebé el 70% de la producció estatal i, concretament a les comarques gironines, sota la denominació de «Poma de Girona», s’obtenen les varietats més preuades, d’una qualitat excepcional.
Diuen que Alexandre el Gran va portar d’Àsia Menor una mena de pomes que després es van anar estenent per tot Europa. Són les que va utilitzar Guillem Tell per fer punteria sobre el cap del seu fill, o la que va enverinar la Blancaneu dels germans Grimm i la que va inspirar a Isaac Newton la teoria de la gravetat. A vegades sembla que sense les pomes d’Alexandre no existiria Suïssa, ni les pel·lícules de la Disney i tots flotaríem per l’espai sideral.
Però, de fet, les pomes ja eren conegudes i cultivades a tot Europa des de molt abans. Hèrcules, en un dels seus dotze treballs, ja va ser requerit per recollir unes pomes d’or que maduraven al jardí de les Hespèrides. Eris, la deessa de la discòrdia en va llençar una enmig de la festa de noces de Peleu i Tetis, i organitzà un sarau considerable que va continuar fins a la guerra de Troia i la fundació de Roma. Totes aquestes històries de grecs i de gregues van contaminar profundament la tradició cristiana, fins a fer-nos creure que al paradís terrenal ja es cultivaven pomes Golden Delicious.
En el calendari instaurat per la Revolució Francesa, el primer de Brumari –22 d’octubre– era considerat el dia de la poma i l’empresa que van fundar The Beatles per comercialitzar les seves cançons, lluïa una poma Granny Smith en el seu logo. Però, quan la poma realment va arribar definitivament a un grau major de simbolisme, fou el dia en què Steve Jobs i Steve Wozniak van mossegar una poma de silici per crear Apple i ens van condemnar de per vida a portar un smartphone a la butxaca.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…