Vés al contingut principal

Elogi d’una ciutat en festes

Els antics pobladors de la plana gironina eren caçadors-recol·lectors que es passejaven amunt i avall fent les coses que s’estilaven en l’antigor més antiga. No tenien amos ni déus, tan sols creien en l’ànima de les coses i dels animals. Cada pedra, cada arbre i cada mamut tenia la seva animeta i els homos gerundensis ho celebraven cada dia rostint alguna cosa al Puig d’en Roca amb la tecnologia de l’època.
Quan va arribar la revolució agrícola, van començar a treballar de veritat. No tenien temps, cada dia, de celebrar festetes i només deixaven l’arada per adorar els déus de cada casa. Tot aquest caos es va acabar amb l’arribada del cristianisme i els sacerdots van decidir que la festa grossa seria per sant Narcís, que era quan els rius anaven plens i tampoc era qüestió de passejar-se pels camins forans amb tota la fullaraca que anava caient.
Des d’aleshores la tardor és l’època per excel·lència de la ciutat dels quatre rius. Més enllà dels tòpics, i de les seves primaveres, que també les té, podem dir sense avergonyir-nos que Girona a la tardor és una ciutat extraordinària. Els volums i els colors llueixen amb la mateixa esplendor de ciutats amb molta més anomenada, sobretot a hora baixa, i els carrers s’omplen amb remors de vida inusitats.
És innegable que Girona és una ciutat viva, més enllà del que pensem alguns dels seus més sorruts ciutadans. Girona és una ciutat plàcida on paga la pena de viure. Probablement per aquesta raó, quan arriba el dia de sant Narcís i sobretot la gran diada de Tots Sants, els gironins més agraïts decidim anar a algun lloc ben remot per deixar pas a tota la gernació de forasters que decideixen gaudir, amb tota la raó del món, de la nostra entranyable ciutat.
Benvinguts al Temps de Fires!



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…