Ves al contingut principal

Elogi d’una ciutat en festes

Els antics pobladors de la plana gironina eren caçadors-recol·lectors que es passejaven amunt i avall fent les coses que s’estilaven en l’antigor més antiga. No tenien amos ni déus, tan sols creien en l’ànima de les coses i dels animals. Cada pedra, cada arbre i cada mamut tenia la seva animeta i els homos gerundensis ho celebraven cada dia rostint alguna cosa al Puig d’en Roca amb la tecnologia de l’època.
Quan va arribar la revolució agrícola, van començar a treballar de veritat. No tenien temps, cada dia, de celebrar festetes i només deixaven l’arada per adorar els déus de cada casa. Tot aquest caos es va acabar amb l’arribada del cristianisme i els sacerdots van decidir que la festa grossa seria per sant Narcís, que era quan els rius anaven plens i tampoc era qüestió de passejar-se pels camins forans amb tota la fullaraca que anava caient.
Des d’aleshores la tardor és l’època per excel·lència de la ciutat dels quatre rius. Més enllà dels tòpics, i de les seves primaveres, que també les té, podem dir sense avergonyir-nos que Girona a la tardor és una ciutat extraordinària. Els volums i els colors llueixen amb la mateixa esplendor de ciutats amb molta més anomenada, sobretot a hora baixa, i els carrers s’omplen amb remors de vida inusitats.
És innegable que Girona és una ciutat viva, més enllà del que pensem alguns dels seus més sorruts ciutadans. Girona és una ciutat plàcida on paga la pena de viure. Probablement per aquesta raó, quan arriba el dia de sant Narcís i sobretot la gran diada de Tots Sants, els gironins més agraïts decidim anar a algun lloc ben remot per deixar pas a tota la gernació de forasters que decideixen gaudir, amb tota la raó del món, de la nostra entranyable ciutat.
Benvinguts al Temps de Fires!



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …