Ves al contingut principal

Elogi d’una ciutat en festes

Els antics pobladors de la plana gironina eren caçadors-recol·lectors que es passejaven amunt i avall fent les coses que s’estilaven en l’antigor més antiga. No tenien amos ni déus, tan sols creien en l’ànima de les coses i dels animals. Cada pedra, cada arbre i cada mamut tenia la seva animeta i els homos gerundensis ho celebraven cada dia rostint alguna cosa al Puig d’en Roca amb la tecnologia de l’època.
Quan va arribar la revolució agrícola, van començar a treballar de veritat. No tenien temps, cada dia, de celebrar festetes i només deixaven l’arada per adorar els déus de cada casa. Tot aquest caos es va acabar amb l’arribada del cristianisme i els sacerdots van decidir que la festa grossa seria per sant Narcís, que era quan els rius anaven plens i tampoc era qüestió de passejar-se pels camins forans amb tota la fullaraca que anava caient.
Des d’aleshores la tardor és l’època per excel·lència de la ciutat dels quatre rius. Més enllà dels tòpics, i de les seves primaveres, que també les té, podem dir sense avergonyir-nos que Girona a la tardor és una ciutat extraordinària. Els volums i els colors llueixen amb la mateixa esplendor de ciutats amb molta més anomenada, sobretot a hora baixa, i els carrers s’omplen amb remors de vida inusitats.
És innegable que Girona és una ciutat viva, més enllà del que pensem alguns dels seus més sorruts ciutadans. Girona és una ciutat plàcida on paga la pena de viure. Probablement per aquesta raó, quan arriba el dia de sant Narcís i sobretot la gran diada de Tots Sants, els gironins més agraïts decidim anar a algun lloc ben remot per deixar pas a tota la gernació de forasters que decideixen gaudir, amb tota la raó del món, de la nostra entranyable ciutat.
Benvinguts al Temps de Fires!



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…