Vés al contingut principal

Dues castanyes

Els humans hem teixit una teranyina enganxifosa molt complexa de sentiments, d’anhels, de pors i d’ambicions, en la qual hem acabat embolicats sense possibilitat de fugida. No som individus independents, ni ànimes solitàries. Una munió d’idees i d’estris ens lliguen a una esfera superior i quan ho descobrim ens envaeix una mena de melangia semblant a la consciència irremeiable de la mort.
A vegades són coses menudes que aferrem amb les mans gairebé sense adonar-nos o un munt de pedres amb forma de casa o de catedral gòtica. D’altres són simples papers signats amb mà tremolosa o promeses verbals que sorgeixen de la nostra boca abans de passar pel sedàs del cervell. La vida és aquesta xarxa i nosaltres només som nodes sense importància, cèl·lules amb potes i amb vestits del Zara.
Fa dies que porto a la butxaca un parell de castanyes bordes, de les que aquests dies de tardor omplen els vorals del carrer. Les vaig recollir sense saber exactament amb quina finalitat. Hi jugo amb els dits mentre espero que el semàfor es posi verd i m’agrada sentir el seu tacte llis i la seva forma arrodonida. No en trec gairebé res més, i sé que ni tan sols me les puc menjar, però des d’un racó obscur del meu encèfal reptilià alguna cosa em diu que les he de guardar com si fossin d’or.
Però, potser precisament perquè no són d’or les guardo. Són unes simples castanyes, sé que les puc llençar en qualsevol moment i, quan ho faci, m’alliberaré una mica de la teranyina i exerciré la meva porció de lliure albir. Em passa una mica, suposo, com a aquell figuerenc il·lustre dels bigotis punxeguts, que anava pel carrer amb unes pedres a dins de les sabates i deia, a qui el volia escoltar, que se les posava per poder sentir el gust de treure-se-les quan volgués.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…