Ves al contingut principal

Dues castanyes

Els humans hem teixit una teranyina enganxifosa molt complexa de sentiments, d’anhels, de pors i d’ambicions, en la qual hem acabat embolicats sense possibilitat de fugida. No som individus independents, ni ànimes solitàries. Una munió d’idees i d’estris ens lliguen a una esfera superior i quan ho descobrim ens envaeix una mena de melangia semblant a la consciència irremeiable de la mort.
A vegades són coses menudes que aferrem amb les mans gairebé sense adonar-nos o un munt de pedres amb forma de casa o de catedral gòtica. D’altres són simples papers signats amb mà tremolosa o promeses verbals que sorgeixen de la nostra boca abans de passar pel sedàs del cervell. La vida és aquesta xarxa i nosaltres només som nodes sense importància, cèl·lules amb potes i amb vestits del Zara.
Fa dies que porto a la butxaca un parell de castanyes bordes, de les que aquests dies de tardor omplen els vorals del carrer. Les vaig recollir sense saber exactament amb quina finalitat. Hi jugo amb els dits mentre espero que el semàfor es posi verd i m’agrada sentir el seu tacte llis i la seva forma arrodonida. No en trec gairebé res més, i sé que ni tan sols me les puc menjar, però des d’un racó obscur del meu encèfal reptilià alguna cosa em diu que les he de guardar com si fossin d’or.
Però, potser precisament perquè no són d’or les guardo. Són unes simples castanyes, sé que les puc llençar en qualsevol moment i, quan ho faci, m’alliberaré una mica de la teranyina i exerciré la meva porció de lliure albir. Em passa una mica, suposo, com a aquell figuerenc il·lustre dels bigotis punxeguts, que anava pel carrer amb unes pedres a dins de les sabates i deia, a qui el volia escoltar, que se les posava per poder sentir el gust de treure-se-les quan volgués.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…