Ves al contingut principal

Comiat a Manel Pujol

Llegit en l’acte civil de comiat a Manel Pujol i Bertran,
Camprodon, 16 d’octubre de 2016

«A l’hora que el sol se pon
bevent al raig de la font...»
(Joan Maragall)

Cada poble és un món, és la suma abraonada de molts projectes, de moltes voluntats individuals i d’una quantitat considerable de somnis.
Però els pobles, sobretot, són la gent que els ha forjat, amb la força dels braços i amb el somriure de la seva intel·ligència. Pels carrers hi bateguen paraules i silencis, innumerables records que es barregen amb el soroll de les passes dels que han de traginar cada dia amb la feixuga herència del seu passat.
Cada poble és com és perquè té la gent que es mereix i Camprodon ha tingut la sort de merèixer entre la seva gent a algú com en Manel Pujol.
En Manel ha estat esguard i memòria d’aquest poble que ha estimat fins al darrer dia. I nosaltres som avui aquí per a deixar testimoni de la seva vida, que és una vida que ara ha d’adquirir la seva forma final i que ha de deixar definitivament tot el llast de les coses supèrflues per a transformar-se en una sola obra, en quelcom d’orgànic capaç de viure per ell mateix.
Diuen que el temps existeix perquè no coincideixi tot alhora, Camprodon existeix pel mateix motiu. En aquest poble de la vall, el temps està compartimentat i reglat, tot succeeix en el seu moment i en l’instant precís. El Ter passa paral·lel al passeig Maristany i no al revés, i el riu s’esmuny sota el Pont Nou com si s’hagués obert camí entre les pedres del pont gòtic, i es troba amb el Ritort, just darrere del Casal Camprodoní, com si haguessin quedat per fer el cafè i jugar a la botifarra.
Avui és dia de mercat i a nosaltres ens toca dir adéu a en Manel, la vida continuarà, de diumenge a diumenge i tota la rècua de dies feiners. Però Camprodon ja no serà el mateix, serà millor, perquè, si els camprodonins volen, si els camprodonins saben assumir-ho, el poble haurà incorporat definitivament el record d’en Manel i haurà pres l’herència del seu mestratge.
Diuen que la mort, com la vida, és un patrimoni personal, però hi ha morts i hi ha vides que transcendeixen aquest àmbit i passen a ser patrimoni de tots, dels camprodonins, dels gironins i fins i tot dels passavolants. En Manel, i qui diu en Manel també diu la Berta, és part d’aquest patrimoni irrenunciable.
Estic segur que en tots els que els vam conèixer hi creixerà la substància profunda del seu amor i de la seva amistat i que, com el bon vi, anirà guanyant amb els anys i, perdoneu que em repeteixi, espero que els camprodonins, més enllà dels seus irrenunciables quefers quotidians, també els recordin, perquè el seu record, els seus valors i el seu amor, els ha de servir per continuar construint aquest poble.
Ja fa molt de temps, en un altre segle, amb en Manel, amb l’Esteve –el seu fill– i amb molts altres vam intentar bastir un projecte de societat nova sota un lema que era un desig i una esperança «Vindrà el dia en què el treball vencerà». Evidentment aquest desig encara no s’ha complert, tots nosaltres quedem aquí per a continuar bregant, però avui ens reconforta la idea que, a l’hora que el sol es pon, en Manel beurà ja a raig de la font i assaborirà per fi els secrets de la terra misteriosa.
Quim Curbet


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…