Ves al contingut principal

Comiat a Manel Pujol

Llegit en l’acte civil de comiat a Manel Pujol i Bertran,
Camprodon, 16 d’octubre de 2016

«A l’hora que el sol se pon
bevent al raig de la font...»
(Joan Maragall)

Cada poble és un món, és la suma abraonada de molts projectes, de moltes voluntats individuals i d’una quantitat considerable de somnis.
Però els pobles, sobretot, són la gent que els ha forjat, amb la força dels braços i amb el somriure de la seva intel·ligència. Pels carrers hi bateguen paraules i silencis, innumerables records que es barregen amb el soroll de les passes dels que han de traginar cada dia amb la feixuga herència del seu passat.
Cada poble és com és perquè té la gent que es mereix i Camprodon ha tingut la sort de merèixer entre la seva gent a algú com en Manel Pujol.
En Manel ha estat esguard i memòria d’aquest poble que ha estimat fins al darrer dia. I nosaltres som avui aquí per a deixar testimoni de la seva vida, que és una vida que ara ha d’adquirir la seva forma final i que ha de deixar definitivament tot el llast de les coses supèrflues per a transformar-se en una sola obra, en quelcom d’orgànic capaç de viure per ell mateix.
Diuen que el temps existeix perquè no coincideixi tot alhora, Camprodon existeix pel mateix motiu. En aquest poble de la vall, el temps està compartimentat i reglat, tot succeeix en el seu moment i en l’instant precís. El Ter passa paral·lel al passeig Maristany i no al revés, i el riu s’esmuny sota el Pont Nou com si s’hagués obert camí entre les pedres del pont gòtic, i es troba amb el Ritort, just darrere del Casal Camprodoní, com si haguessin quedat per fer el cafè i jugar a la botifarra.
Avui és dia de mercat i a nosaltres ens toca dir adéu a en Manel, la vida continuarà, de diumenge a diumenge i tota la rècua de dies feiners. Però Camprodon ja no serà el mateix, serà millor, perquè, si els camprodonins volen, si els camprodonins saben assumir-ho, el poble haurà incorporat definitivament el record d’en Manel i haurà pres l’herència del seu mestratge.
Diuen que la mort, com la vida, és un patrimoni personal, però hi ha morts i hi ha vides que transcendeixen aquest àmbit i passen a ser patrimoni de tots, dels camprodonins, dels gironins i fins i tot dels passavolants. En Manel, i qui diu en Manel també diu la Berta, és part d’aquest patrimoni irrenunciable.
Estic segur que en tots els que els vam conèixer hi creixerà la substància profunda del seu amor i de la seva amistat i que, com el bon vi, anirà guanyant amb els anys i, perdoneu que em repeteixi, espero que els camprodonins, més enllà dels seus irrenunciables quefers quotidians, també els recordin, perquè el seu record, els seus valors i el seu amor, els ha de servir per continuar construint aquest poble.
Ja fa molt de temps, en un altre segle, amb en Manel, amb l’Esteve –el seu fill– i amb molts altres vam intentar bastir un projecte de societat nova sota un lema que era un desig i una esperança «Vindrà el dia en què el treball vencerà». Evidentment aquest desig encara no s’ha complert, tots nosaltres quedem aquí per a continuar bregant, però avui ens reconforta la idea que, a l’hora que el sol es pon, en Manel beurà ja a raig de la font i assaborirà per fi els secrets de la terra misteriosa.
Quim Curbet


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…