Ves al contingut principal

Comiat a Manel Pujol

Llegit en l’acte civil de comiat a Manel Pujol i Bertran,
Camprodon, 16 d’octubre de 2016

«A l’hora que el sol se pon
bevent al raig de la font...»
(Joan Maragall)

Cada poble és un món, és la suma abraonada de molts projectes, de moltes voluntats individuals i d’una quantitat considerable de somnis.
Però els pobles, sobretot, són la gent que els ha forjat, amb la força dels braços i amb el somriure de la seva intel·ligència. Pels carrers hi bateguen paraules i silencis, innumerables records que es barregen amb el soroll de les passes dels que han de traginar cada dia amb la feixuga herència del seu passat.
Cada poble és com és perquè té la gent que es mereix i Camprodon ha tingut la sort de merèixer entre la seva gent a algú com en Manel Pujol.
En Manel ha estat esguard i memòria d’aquest poble que ha estimat fins al darrer dia. I nosaltres som avui aquí per a deixar testimoni de la seva vida, que és una vida que ara ha d’adquirir la seva forma final i que ha de deixar definitivament tot el llast de les coses supèrflues per a transformar-se en una sola obra, en quelcom d’orgànic capaç de viure per ell mateix.
Diuen que el temps existeix perquè no coincideixi tot alhora, Camprodon existeix pel mateix motiu. En aquest poble de la vall, el temps està compartimentat i reglat, tot succeeix en el seu moment i en l’instant precís. El Ter passa paral·lel al passeig Maristany i no al revés, i el riu s’esmuny sota el Pont Nou com si s’hagués obert camí entre les pedres del pont gòtic, i es troba amb el Ritort, just darrere del Casal Camprodoní, com si haguessin quedat per fer el cafè i jugar a la botifarra.
Avui és dia de mercat i a nosaltres ens toca dir adéu a en Manel, la vida continuarà, de diumenge a diumenge i tota la rècua de dies feiners. Però Camprodon ja no serà el mateix, serà millor, perquè, si els camprodonins volen, si els camprodonins saben assumir-ho, el poble haurà incorporat definitivament el record d’en Manel i haurà pres l’herència del seu mestratge.
Diuen que la mort, com la vida, és un patrimoni personal, però hi ha morts i hi ha vides que transcendeixen aquest àmbit i passen a ser patrimoni de tots, dels camprodonins, dels gironins i fins i tot dels passavolants. En Manel, i qui diu en Manel també diu la Berta, és part d’aquest patrimoni irrenunciable.
Estic segur que en tots els que els vam conèixer hi creixerà la substància profunda del seu amor i de la seva amistat i que, com el bon vi, anirà guanyant amb els anys i, perdoneu que em repeteixi, espero que els camprodonins, més enllà dels seus irrenunciables quefers quotidians, també els recordin, perquè el seu record, els seus valors i el seu amor, els ha de servir per continuar construint aquest poble.
Ja fa molt de temps, en un altre segle, amb en Manel, amb l’Esteve –el seu fill– i amb molts altres vam intentar bastir un projecte de societat nova sota un lema que era un desig i una esperança «Vindrà el dia en què el treball vencerà». Evidentment aquest desig encara no s’ha complert, tots nosaltres quedem aquí per a continuar bregant, però avui ens reconforta la idea que, a l’hora que el sol es pon, en Manel beurà ja a raig de la font i assaborirà per fi els secrets de la terra misteriosa.
Quim Curbet


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…