Vés al contingut principal

Comiat a Manel Pujol

Llegit en l’acte civil de comiat a Manel Pujol i Bertran,
Camprodon, 16 d’octubre de 2016

«A l’hora que el sol se pon
bevent al raig de la font...»
(Joan Maragall)

Cada poble és un món, és la suma abraonada de molts projectes, de moltes voluntats individuals i d’una quantitat considerable de somnis.
Però els pobles, sobretot, són la gent que els ha forjat, amb la força dels braços i amb el somriure de la seva intel·ligència. Pels carrers hi bateguen paraules i silencis, innumerables records que es barregen amb el soroll de les passes dels que han de traginar cada dia amb la feixuga herència del seu passat.
Cada poble és com és perquè té la gent que es mereix i Camprodon ha tingut la sort de merèixer entre la seva gent a algú com en Manel Pujol.
En Manel ha estat esguard i memòria d’aquest poble que ha estimat fins al darrer dia. I nosaltres som avui aquí per a deixar testimoni de la seva vida, que és una vida que ara ha d’adquirir la seva forma final i que ha de deixar definitivament tot el llast de les coses supèrflues per a transformar-se en una sola obra, en quelcom d’orgànic capaç de viure per ell mateix.
Diuen que el temps existeix perquè no coincideixi tot alhora, Camprodon existeix pel mateix motiu. En aquest poble de la vall, el temps està compartimentat i reglat, tot succeeix en el seu moment i en l’instant precís. El Ter passa paral·lel al passeig Maristany i no al revés, i el riu s’esmuny sota el Pont Nou com si s’hagués obert camí entre les pedres del pont gòtic, i es troba amb el Ritort, just darrere del Casal Camprodoní, com si haguessin quedat per fer el cafè i jugar a la botifarra.
Avui és dia de mercat i a nosaltres ens toca dir adéu a en Manel, la vida continuarà, de diumenge a diumenge i tota la rècua de dies feiners. Però Camprodon ja no serà el mateix, serà millor, perquè, si els camprodonins volen, si els camprodonins saben assumir-ho, el poble haurà incorporat definitivament el record d’en Manel i haurà pres l’herència del seu mestratge.
Diuen que la mort, com la vida, és un patrimoni personal, però hi ha morts i hi ha vides que transcendeixen aquest àmbit i passen a ser patrimoni de tots, dels camprodonins, dels gironins i fins i tot dels passavolants. En Manel, i qui diu en Manel també diu la Berta, és part d’aquest patrimoni irrenunciable.
Estic segur que en tots els que els vam conèixer hi creixerà la substància profunda del seu amor i de la seva amistat i que, com el bon vi, anirà guanyant amb els anys i, perdoneu que em repeteixi, espero que els camprodonins, més enllà dels seus irrenunciables quefers quotidians, també els recordin, perquè el seu record, els seus valors i el seu amor, els ha de servir per continuar construint aquest poble.
Ja fa molt de temps, en un altre segle, amb en Manel, amb l’Esteve –el seu fill– i amb molts altres vam intentar bastir un projecte de societat nova sota un lema que era un desig i una esperança «Vindrà el dia en què el treball vencerà». Evidentment aquest desig encara no s’ha complert, tots nosaltres quedem aquí per a continuar bregant, però avui ens reconforta la idea que, a l’hora que el sol es pon, en Manel beurà ja a raig de la font i assaborirà per fi els secrets de la terra misteriosa.
Quim Curbet


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…