Vés al contingut principal

Bob Dylan des de la talaia

Suposo que a hores d’ara ja deuen saber –perquè tothom ja ho ha dit– que la resposta està en el vent i que les primeres preguntes les va plantejar ja fa molt de temps un jovenet americà d’origen jueu que cantava a redós de Woody Ghutrie i del cèlebre i admirat Pete Seeger. Diuen que Robert Allen Zimmerman va triar «Dylan», com a nom de guerra, en homenatge al poeta anglès Dylan Thomas, aquell que va dir una vegada que la funció de la posteritat és cuidar-se d’ella mateixa.
Suposo que la majoria deu haver escoltat alguna vegada una cançó de Bob Dylan, encara que sigui sense saber-ho. En aquest país ningú de la meva generació no va ser jove si no va interrogar-se sobre les coses importants de la vida a la vora d’un foc de camp. Potser de respostes n’hi van haver poques, però a través d’aquella mena de cançons vam aprendre que el món necessitava les nostres preguntes.
Ningú és per sempre jove i només tenim una única oportunitat de trucar a les portes del cel. Bob Dylan hi ha arribat ara pujant-hi per les escales d’un premi Nobel més que merescut. Algú s’ha queixat ja de la inoportunitat d’un premi de literatura a un simple trobador, probablement són els mateixos que destapen una ampolla de xampany, en les seus de les grans editorials, quan el premi recau en un dels autors de la casa.
Des de la talaia del nostre temps veiem com rondinen aquests gats mesquers. Suposo que han après la cançó abans de cantar-la i ja saben que els temps estan canviant, si és que no han fet del tot. La noia del país del nord ha anunciat que el Nobel era per a un cantautor i que, encara que cada vegada es faci fosc més aviat, res és impossible del tot, perquè, tard o d’hora, una gran pluja pot caure per netejar definitivament les clavegueres de la posteritat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…