Vés al contingut principal

Societat anònima

Vivim en una societat anònima. Cadascun de nosaltres és un ésser anònim, que camina pel carrer sense pare ni mare. Cada vegada que entrem en una sucursal bancària per sol·licitar qualsevol cosa ens demanen el carnet per acreditar la nostra identitat i la declaració de la renda per poder comptabilitzar la nostra solvència, ens demanen un certificat de penals per contrastar la nostra honorabilitat i una fe de vida, no fos cas que ja hàgim ingressat en el club dels zombis.
Vivim en una societat anònima, però ara resulta que les nostres dades cotitzen en borsa. Tot allò que anem deixant per internet, com molles de pa pel camí, algú ho va recollint i després ho ven com un pa sencer. Quan els convé no saben res de nosaltres i quan sí, resulta que ho saben tot. Constantment sentim l’alè de les agències internacionals d’intel·ligència en el clatell. La CIA, el Mossad, l’MI16 o el CNI, tots estan a un clic de les nostres dades personals.
Tot es compra i tot es ven, però en grans paquets, a l’engròs, la informació a la menuda ja és una altra cosa, sobretot si ets tu qui la necessita. Només cal trucar a un número d’aquests que se suposa que ho saben tot per quedar-te amb l’auricular enganxat a l’orella i bandejat d’un costat a l’altre sense obtenir mai una resposta clara. Quan convé, la societat anònima esdevé societat limitada.
Perquè això de la informació va per classes i per barris, la informació, com la riquesa, està en mans d’alguns només, i tot i així la poca informació que tenim els pobres la regalem en les xarxes socials, som així de generosos. A qui pot interessar el que hem menjat avui per dinar? No ho sabem, però nosaltres, per si de cas, ho esventem als quatre vents amb foto inclosa i, ara que hi penso, potser fem bé. A veure si al final tot peta per excés, com en una mena de «Grande bouffe» de la informació.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…