Ves al contingut principal

Societat anònima

Vivim en una societat anònima. Cadascun de nosaltres és un ésser anònim, que camina pel carrer sense pare ni mare. Cada vegada que entrem en una sucursal bancària per sol·licitar qualsevol cosa ens demanen el carnet per acreditar la nostra identitat i la declaració de la renda per poder comptabilitzar la nostra solvència, ens demanen un certificat de penals per contrastar la nostra honorabilitat i una fe de vida, no fos cas que ja hàgim ingressat en el club dels zombis.
Vivim en una societat anònima, però ara resulta que les nostres dades cotitzen en borsa. Tot allò que anem deixant per internet, com molles de pa pel camí, algú ho va recollint i després ho ven com un pa sencer. Quan els convé no saben res de nosaltres i quan sí, resulta que ho saben tot. Constantment sentim l’alè de les agències internacionals d’intel·ligència en el clatell. La CIA, el Mossad, l’MI16 o el CNI, tots estan a un clic de les nostres dades personals.
Tot es compra i tot es ven, però en grans paquets, a l’engròs, la informació a la menuda ja és una altra cosa, sobretot si ets tu qui la necessita. Només cal trucar a un número d’aquests que se suposa que ho saben tot per quedar-te amb l’auricular enganxat a l’orella i bandejat d’un costat a l’altre sense obtenir mai una resposta clara. Quan convé, la societat anònima esdevé societat limitada.
Perquè això de la informació va per classes i per barris, la informació, com la riquesa, està en mans d’alguns només, i tot i així la poca informació que tenim els pobres la regalem en les xarxes socials, som així de generosos. A qui pot interessar el que hem menjat avui per dinar? No ho sabem, però nosaltres, per si de cas, ho esventem als quatre vents amb foto inclosa i, ara que hi penso, potser fem bé. A veure si al final tot peta per excés, com en una mena de «Grande bouffe» de la informació.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…