Ves al contingut principal

Societat anònima

Vivim en una societat anònima. Cadascun de nosaltres és un ésser anònim, que camina pel carrer sense pare ni mare. Cada vegada que entrem en una sucursal bancària per sol·licitar qualsevol cosa ens demanen el carnet per acreditar la nostra identitat i la declaració de la renda per poder comptabilitzar la nostra solvència, ens demanen un certificat de penals per contrastar la nostra honorabilitat i una fe de vida, no fos cas que ja hàgim ingressat en el club dels zombis.
Vivim en una societat anònima, però ara resulta que les nostres dades cotitzen en borsa. Tot allò que anem deixant per internet, com molles de pa pel camí, algú ho va recollint i després ho ven com un pa sencer. Quan els convé no saben res de nosaltres i quan sí, resulta que ho saben tot. Constantment sentim l’alè de les agències internacionals d’intel·ligència en el clatell. La CIA, el Mossad, l’MI16 o el CNI, tots estan a un clic de les nostres dades personals.
Tot es compra i tot es ven, però en grans paquets, a l’engròs, la informació a la menuda ja és una altra cosa, sobretot si ets tu qui la necessita. Només cal trucar a un número d’aquests que se suposa que ho saben tot per quedar-te amb l’auricular enganxat a l’orella i bandejat d’un costat a l’altre sense obtenir mai una resposta clara. Quan convé, la societat anònima esdevé societat limitada.
Perquè això de la informació va per classes i per barris, la informació, com la riquesa, està en mans d’alguns només, i tot i així la poca informació que tenim els pobres la regalem en les xarxes socials, som així de generosos. A qui pot interessar el que hem menjat avui per dinar? No ho sabem, però nosaltres, per si de cas, ho esventem als quatre vents amb foto inclosa i, ara que hi penso, potser fem bé. A veure si al final tot peta per excés, com en una mena de «Grande bouffe» de la informació.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…