Vés al contingut principal

Marina de llautó

Qui més qui menys deu haver sentit alguna vegada allò de «Costas las de Levante, playas las de Lloret», es tracta d’un famós vers de l’òpera Marina, el llibret de la qual va escriure, a mitjan segle XIX, l’autor osonenc Francesc Camprodon i Lafont. També és força conegut el brindis del tercer acte, aquell que diu: «A beber, a beber, a ahogar / el gripo del dolor, / que el vino hará olvidar / las penas del amor».
Probablement en el gran èxit que va tenir, en el seu moment, aquesta òpera, esdevinguda després sarsuela, hi hauríem de buscar l’inici de tots els mals de Lloret i de la Costa Brava en general. El que passa és que Lloret n’és el paradigma fundacional i, si algú en dubtava, aquests darrers dies i mesos n’hem tingut la confirmació definitiva. Ja em perdonarà la bona gent de Lloret, tots aquells que pateixen en primer grau la deriva del seu municipi, engolit per tots els mals de la nostra època, però les veritats no han de fer mal.
Al meu parer, el primer que ha d’assumir amb responsabilitat aquest tema és l’Ajuntament de Lloret de Mar. L’altre dia em va fer molta pena en primera instància escoltar com l’alcalde es queixava del «mal moment» que havia escollit la companyia elèctrica per tallar la llum als hotels afectats pel frau, sobretot sabent dies després que aquests mateixos hotels deuen a l’Ajuntament més de 450.000 euros d’impostos i taxes.
La «marca Lloret» a la qual al·ludia l’alcalde, és una marca tacada definitivament per massa xacres. Qualsevol tècnic d’imatge els recomanaria canviar immediatament el nom del municipi, de la mateixa manera que fan els partits polítics o alguna marca comercial, i sempre poden organitzar una consulta popular, a la qual poden convidar –sobretot– alguns empresaris hotelers, perquè, tal com s’ha vist, d’imaginació no els falta.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…