Vés al contingut principal

La factura de la memòria

La memòria és un indret que revisitem sovint. Cada dia ensopeguem amb tota mena d’andròmines que ens evoquen moments del passat, llibres que més enllà del seu contingut recordem on els vam llegir, olors que perduren a través dels anys i que sorgeixen de sobte darrere d’una cantonada. La Memòria –i això ho deia Walter Benjamin– obre expedients que el dret o la història donen per cancel·lats.
El record de Benjamin ressorgeix en aquestes terres regularment a finals de setembre, que és quan –l’any 1940– va arribar a Portbou fugint del nazisme. És un record cronològicament establert i sempre hi ha algú o altre que escriu articles sobre el tema o s’organitzen actes, més o menys oficials, i algú porta flors a la seva tomba, en honor seu o en el de molts altres que fugint del foc van caure a les brases.
La memòria i la intel·ligència són les bases sobre les quals la humanitat ha fonamentat la seva evolució com a espècie. Al contrari que les formigues, o les abelles, no portem la informació bàsica en l’ADN del nostre comportament social, l’hem de recordar i de reinventar cada generació. La civilització, la cultura, la justícia i la història són conceptes que no heretem genèticament sinó que els aprenem. Aquest sistema, com molts altres aspectes de la humanitat, és imperfecte i qualsevol error ens porta a un bucle sense sortida.
Aquest retorn permanent a un passat mal tancat, o mal acabat, és el que en podríem denominar la factura de la memòria, una factura simbòlica, però que curiosament en el cas de Walter Benjamin va ser una factura real, una factura que ha quedat guardada en el Museu d’Història, la factura de l’Hotel de Francia dirigida a «El hoy fallecido Benjamin Walter» i on es detallen totes les despeses de l’inquilí abans i després de la seva mort i que sumaven «salvo error u omisión» 166,95 pessetes de l’any quaranta.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…