Vés al contingut principal

El miratge d’El País

Durant molts anys, aproximadament des de 1984 fins al 2011, vaig ser un assidu lector del diari El País. Cada dia, a les set del matí, esperava que obrissin el paquet per comprar el primer exemplar al quiosc del mercat de Girona. Quan era fora de la ciutat, i preveia que no el podria comprar, me’ls feia guardar per llegir-los a la tornada. Els diumenges considerava imprescindible la lectura del suplement dominical, fos com fos, i omplia amb goig l’Autodefinido de la pàgina d’entreteniments.
El País era la meva missa de guardar, no era un beat, però combregava amb el disseny i el contingut editorial del diari. Ja no recordo exactament què va passar l’any 2011, però El País i jo ens vam anar distanciant. Primer vaig deixar-lo de comprar diàriament i, després només el llegia algun diumenge o el dia del suplement cultural. Ara ja ni això, fa temps que no faig ni una cosa ni l’altra. En tinc prou amb els titulars que m’ensenyen les xarxes.
El País ha esdevingut un mitjà més de la caverna castellana, com El Mundo, La Razón o l’ABC i treballa incansablement per mantenir el PP en el poder. Probablement l’immens deute del grup Prisa amb la banca li pesa com una llosa. És una llàstima, perquè ara entenc que El País era el fil prim que em lligava a una determinada idea d’Espanya amb la qual encara podia encaixar. Però aquell país, el de paper i el real, ja ha deixat de ser definitivament el meu.
Espanya ja fa temps que s’ha separat de Catalunya i probablement la deriva editorial d’El País ho exemplifica clarament. Difícilment em tornaré a deixar seduir pels cants de sirena d’una Espanya que mai ens ha volgut comprendre i que, quan ha pogut, ha intentat anorrear-nos, però, sobretot, em sap greu pensar que aquella Espanya en la qual jo vaig arribar a creure no fos altra cosa que un miratge.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…