Ves al contingut principal

El miratge d’El País

Durant molts anys, aproximadament des de 1984 fins al 2011, vaig ser un assidu lector del diari El País. Cada dia, a les set del matí, esperava que obrissin el paquet per comprar el primer exemplar al quiosc del mercat de Girona. Quan era fora de la ciutat, i preveia que no el podria comprar, me’ls feia guardar per llegir-los a la tornada. Els diumenges considerava imprescindible la lectura del suplement dominical, fos com fos, i omplia amb goig l’Autodefinido de la pàgina d’entreteniments.
El País era la meva missa de guardar, no era un beat, però combregava amb el disseny i el contingut editorial del diari. Ja no recordo exactament què va passar l’any 2011, però El País i jo ens vam anar distanciant. Primer vaig deixar-lo de comprar diàriament i, després només el llegia algun diumenge o el dia del suplement cultural. Ara ja ni això, fa temps que no faig ni una cosa ni l’altra. En tinc prou amb els titulars que m’ensenyen les xarxes.
El País ha esdevingut un mitjà més de la caverna castellana, com El Mundo, La Razón o l’ABC i treballa incansablement per mantenir el PP en el poder. Probablement l’immens deute del grup Prisa amb la banca li pesa com una llosa. És una llàstima, perquè ara entenc que El País era el fil prim que em lligava a una determinada idea d’Espanya amb la qual encara podia encaixar. Però aquell país, el de paper i el real, ja ha deixat de ser definitivament el meu.
Espanya ja fa temps que s’ha separat de Catalunya i probablement la deriva editorial d’El País ho exemplifica clarament. Difícilment em tornaré a deixar seduir pels cants de sirena d’una Espanya que mai ens ha volgut comprendre i que, quan ha pogut, ha intentat anorrear-nos, però, sobretot, em sap greu pensar que aquella Espanya en la qual jo vaig arribar a creure no fos altra cosa que un miratge.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…