Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2016

EL SEXE DELS MOSSOS

Hi ha temes molt peluts i parlar de sexe sempre costa. Vivim en una societat patriarcal des de fa mil·lennis i som hereus culturals d’una –unes– religions que no ens ho han posat mai fàcil. El món ens sembla enrocat en aquest tema per falta de models alternatius, però, d’haver-n’hi, n’hi ha. Concretament a la Xina, a les envistes de l’Himàlaia, on viu l’ètnia dels Mossos o Mósuo, o tal com ells s’anomenen, els Na. Són un poble que viu a la vora del Tibet, en un indret només accessible amb Jeep, en un trajecte que dura més de nou hores. Els Mossos ens ofereixen un exemple de societat matriarcal, les dones no es casen mai i viuen en la casa materna. Les noies des de l’adolescència són lliures de mantenir relacions sexuals amb qui vulguin i, al dit efecte, se’ls reserva una habitació amb accés directe al carrer. Les dones són les úniques propietàries i les herències es transmeten de mares a filles. Els homes no tenen responsabilitats i treballen molt menys que les dones, això sí, si mai ne…

La factura de la memòria

La memòria és un indret que revisitem sovint. Cada dia ensopeguem amb tota mena d’andròmines que ens evoquen moments del passat, llibres que més enllà del seu contingut recordem on els vam llegir, olors que perduren a través dels anys i que sorgeixen de sobte darrere d’una cantonada. La Memòria –i això ho deia Walter Benjamin– obre expedients que el dret o la història donen per cancel·lats. El record de Benjamin ressorgeix en aquestes terres regularment a finals de setembre, que és quan –l’any 1940– va arribar a Portbou fugint del nazisme. És un record cronològicament establert i sempre hi ha algú o altre que escriu articles sobre el tema o s’organitzen actes, més o menys oficials, i algú porta flors a la seva tomba, en honor seu o en el de molts altres que fugint del foc van caure a les brases. La memòria i la intel·ligència són les bases sobre les quals la humanitat ha fonamentat la seva evolució com a espècie. Al contrari que les formigues, o les abelles, no portem la informació bà…

La ciutat dels vestigis

Per un gironí com jo, Barcelona és una ciutat inquietant. La majoria dels seus habitants, d’entrada, no parlen la meva llengua, ni saben res dels meus orígens pobletans. Per ells Catalunya és allò que els arqueòlegs, els economistes i els antropòlegs anomenen el «hinterland», un germanisme que literalment vol dir la «terra posterior» i que en la llengua de Josep Pla es podria anomenar també com a «rerepaís». El hinterland –tal com ens il·lustra l’enciclopèdia– és l’àrea d’influència d’un port, del qual depèn econòmicament per ser-ne consumidora de les principals importacions i proveïdora del gruix de les exportacions. No s’ha de confondre amb el concepte d’avantpaís o voreland, la zona ultramarina a la qual s’adreça el tràfic d’aquest port. Barcelona viu reclosa en si mateixa, rodejada per una anella de poblacions construïdes pel franquisme que són com una mena de mur, un mur econòmic, cultural i lingüístic que la separa dramàticament del país que pretén representar. El substrat act…

EL TEMPS DELS PENAN

Els Penan són un poble indígena de Borneo, nòmades que viuen entre l’estat de Sarawak i Brunei. Fins fa 50 anys no paraven mai en un mateix indret i vivien exclusivament de la recol·lecció de fruits del bosc i de la cacera. Els Penan són coneguts pel “molong” un terme que significa “no prenguis mai més del necessari”.
En la seva parla, ara en perill d’extinció com ells mateixos, la majoria dels mots no tenen equivalent en altres llengües, són com relíquies d’un passat prehistòric. Noms de plantes, d’esperits del bosc i d’animals, colors, matisos, sentiments que reflecteixen la seva història i la seva cultura. El lingüista Ian MacKenzie ha recollit més de 150.000 mots i locucions que també ens han d’ajudar a comprendre els nostres orígens, els d’abans de la revolució agrícola. Però, com en totes les coses, tant en podem aprendre pel que hi ha com pel que manca. Evidentment en la seva parla no s’hi recullen els mots moderns, els que tots podem intuir que la civilització ha anat introduint…

Vuit dies per setmana

La vida sembla que avanci a batzegades. Hi ha moments que queden gravats a foc en la memòria i altres, la majoria, que s’esborren completament. Els anys seixanta del segle anterior els vam passar en un estat de desesma absoluta, empantanegats per un règim que fins i tot feia l’efecte que era capaç de detenir el pas del temps. Entre No-Do i No-Do els fulls dels calendaris agafaven un to de floridura. Probablement, per aquesta raó, els records inesborrables de tota una sèrie de generacions estan profundament lligats a grans esdeveniments que succeïen lluny, gairebé en un altre món: la mort de Kennedy, la Guerra dels Sis Dies, l’arribada de l’home a la Lluna, Vietnam... Només de tant en tant, alguna d’aquelles coses importants s’infiltrava per les fronteres impermeables del franquisme i transcendia discretament entre els «tu ja saps» i els «tu ja m’entens» de rigor. Una d’aquelles fites va ser la irrupció d’un grup de quatre nois de Liverpool amb un serrellet que aquí es transformava en …

El suïcidi de l’estiu

En aquest país la tardor arriba per pur cansament de l’estiu. Les fulles no aguanten ni un minut més penjades dels arbres i es deixen caure amb l’esperança que un vent bondadós se les endugui cap a indrets de clima més benigne. La tardor no és una nova estació, és l’estiu que mor d’èxit o que se suïcida per pura desesperació. Quan arriba la primera quinzena de setembre ens adonem que els dies s’han escurçat dramàticament i la llum es refugia a dins dels finestrals de les botigues i de les escoles. L’horitzó s’obstrueix a causa dels núvols que s’acumulen i dels automòbils que tornen. La gent que camina pel carrer –els que no estan pendents del mòbil– es miren les puntes de les sabates com si indiquessin una direcció precisa, un futur de direcció única que els empeny cap endavant. La tardor és només allò que arriba quan l’estiu es dóna per vençut i s’agafa unes vacances fins al mes de maig. Vivim en un país de llargs i carregosos estius i la resta d’estacions són només comparses, col·labo…

SOBRE ELS MAPES

Ho he dit més d’una vegada, m’agraden els mapes, de tota mena. Passejar-hi la mirada és per mi com viatjar realment. Darrere de cada nom hi ha una història i cada història està connectada amb una altra per línies molt fines que anomenem camins o carreteres. A vegades penso que primer van ser els mapes i després la realitat. De fet, hi ha molts indrets que van sorgir en la taula de dibuix d’un arquitecte, en el despatx d’un notari o en una reunió diplomàtica on sempre hi ha vencedors i vençuts. Les ratlles de les fronteres s’han dibuixat així d’ençà que el món és món. Però la realitat sempre acaba imposant-se i les línies imaginàries s’han de reforçar amb tanques i murs perquè al contrari no funcionen. De petit m’agradava dibuixar mapes, eren països inventats que només existien efímerament, generalment només el que durava una classe de matemàtiques. Un mapa era com una pàtria o una terra de conquesta, un indret màgic on es concentraven somnis i imatges mítiques. Hi ha coses que tan sols e…

Societat anònima

Vivim en una societat anònima. Cadascun de nosaltres és un ésser anònim, que camina pel carrer sense pare ni mare. Cada vegada que entrem en una sucursal bancària per sol·licitar qualsevol cosa ens demanen el carnet per acreditar la nostra identitat i la declaració de la renda per poder comptabilitzar la nostra solvència, ens demanen un certificat de penals per contrastar la nostra honorabilitat i una fe de vida, no fos cas que ja hàgim ingressat en el club dels zombis. Vivim en una societat anònima, però ara resulta que les nostres dades cotitzen en borsa. Tot allò que anem deixant per internet, com molles de pa pel camí, algú ho va recollint i després ho ven com un pa sencer. Quan els convé no saben res de nosaltres i quan sí, resulta que ho saben tot. Constantment sentim l’alè de les agències internacionals d’intel·ligència en el clatell. La CIA, el Mossad, l’MI16 o el CNI, tots estan a un clic de les nostres dades personals. Tot es compra i tot es ven, però en grans paquets, a l’…

Marina de llautó

Qui més qui menys deu haver sentit alguna vegada allò de «Costas las de Levante, playas las de Lloret», es tracta d’un famós vers de l’òpera Marina, el llibret de la qual va escriure, a mitjan segle XIX, l’autor osonenc Francesc Camprodon i Lafont. També és força conegut el brindis del tercer acte, aquell que diu: «A beber, a beber, a ahogar / el gripo del dolor, / que el vino hará olvidar / las penas del amor». Probablement en el gran èxit que va tenir, en el seu moment, aquesta òpera, esdevinguda després sarsuela, hi hauríem de buscar l’inici de tots els mals de Lloret i de la Costa Brava en general. El que passa és que Lloret n’és el paradigma fundacional i, si algú en dubtava, aquests darrers dies i mesos n’hem tingut la confirmació definitiva. Ja em perdonarà la bona gent de Lloret, tots aquells que pateixen en primer grau la deriva del seu municipi, engolit per tots els mals de la nostra època, però les veritats no han de fer mal. Al meu parer, el primer que ha d’assumir amb r…

EL SOMNI D’EMPÚRIES

Empúries, tal com el seu nom indica, era una ciutat plural. Grecs, ibers i romans van coexistir durant segles i es van acabar fonent en una sola identitat, però la toponímia va continuar expressant el seu origen divers i alguna cosa d’aquella barreja ètnica i cultural ha quedat per sempre incrustada en el caràcter singular dels empordanesos. El poble actual de Sant Martí d’Empúries, que aleshores era una illa a la desembocadura del Fluvià, va ser el primer assentament dels foceus i, paradoxalment, ha continuat habitat ininterrompudament des d’aleshores. Fins i tot s’hi han trobat restes anteriors a l’arribada dels grecs i per tant podem dir que, amb més de 2.600 anys, és el nucli poblat més antic de la península Ibèrica. Empúries i el seu entorn, no és purament un jaciment arqueològic, és molt més. Visitar Empúries és com viatjar al passat i veure per una finestra els nostres orígens, els nostres anhels i, fins i tot, les nostres passions més reculades. A Empúries s’hi plantà la primera …

El miratge d’El País

Durant molts anys, aproximadament des de 1984 fins al 2011, vaig ser un assidu lector del diari El País. Cada dia, a les set del matí, esperava que obrissin el paquet per comprar el primer exemplar al quiosc del mercat de Girona. Quan era fora de la ciutat, i preveia que no el podria comprar, me’ls feia guardar per llegir-los a la tornada. Els diumenges considerava imprescindible la lectura del suplement dominical, fos com fos, i omplia amb goig l’Autodefinido de la pàgina d’entreteniments. El País era la meva missa de guardar, no era un beat, però combregava amb el disseny i el contingut editorial del diari. Ja no recordo exactament què va passar l’any 2011, però El País i jo ens vam anar distanciant. Primer vaig deixar-lo de comprar diàriament i, després només el llegia algun diumenge o el dia del suplement cultural. Ara ja ni això, fa temps que no faig ni una cosa ni l’altra. En tinc prou amb els titulars que m’ensenyen les xarxes. El País ha esdevingut un mitjà més de la caverna ca…

Les romegueres

La romeguera és una planta del subgènere Rubus, de la família de les rosàcies, el seu fruit és la móra. De tiges llargues i punxerudes, es troba abundosament pels camins rurals del nostre país, coberta gairebé sempre d’una fina capa de pols. Des de sempre els vianants s’han aturat, a vegades a causa de les punxes que s’enganxen als mitjons o, sobretot ara a final d’estiu, per collir els seus fruits dolços, per fer-ne melmelada o per menjar-los in situ. Però també hi ha un altre tipus de romeguera, la que et trobes pel carrer, especialment els dies que tens pressa. Són aquell tipus de persones que sempre tenen alguna cosa a dir-te, un fet important que, invariablement, els ateny bàsicament a ells mateixos i que ho expressen al primer que passa, per poder buidar el pap sense haver de passar per la consulta del psiquiatre. En una ciutat petita com la meva, quan sortim al carrer sempre tenim en compte aquest decalatge temporal que ens farà arribar tard al nostre objectiu si no sortim una …

MÉS ENLLÀ D’ULLASTRET

Pujar al lleu turó on descansen les restes de la ciutat ibèrica d’Ullastret és tota una experiència vital, sobretot en els mesos de la llarga canícula d’aquest país. No ens ha arribat res de la seva cultura, dels records més recòndits dels seus habitants, no hem estat capaços de desxifrar la seva llengua i ni tan sols sabem del cert el nom exacte que donaven a la ciutat. Però en cap altre indret es fa tan avinent el pes feixuc de la història i del paisatge. Ullastret és el símbol del declivi de les civilitzacions antigues, després Roma va arribar per imposar la seva llei, la seva llengua i un nou ordre que fou finalment el que adoptàrem. Però, malgrat tot, encara hi ha un lleuger fil que ens lliga amb la vella civilització ibèrica, alguna història muda que ens expliquen aquelles pedres, aquells alts murs de les muralles que foren incapaços de resistir el poder puixant de la Roma republicana. La visita a les ruïnes ens pertorba, perquè quan en sortim inevitablement ens plantegem què serà…