Ves al contingut principal

Prediccions

El meu avi no errava mai en les seves prediccions meteorològiques. De bon matí, abans de sortir de casa, li preguntàvem quin temps faria i ell contestava invariablement: «Aquest vespre us ho diré». Les prediccions són pròpies de profetes o d’imbècils i el meu avi no era ni dels uns ni dels altres. Avui en dia hi ha tota una legió d’especialistes en el tema i fins i tot els paguen per sortir a la tele.
Des de l’antigor que la gent cerca l’ajut d’oracles per saber a l’avançada el que nia en el cor de l’atzar. Oracle ve d’«orar» i orar és parlar amb el déu de torn. La gent resa, però la divinitat ja ha decidit, per tant és força inútil demanar segons què. No et tocarà la loteria si ja està escrit que no t’ha de tocar, no plourà si els déus de l’Olimp han decidit anar a la platja, i plourà a gots i barrals si Demèter vol regar els camps.
Cap predicció és fiable, començant per les prediccions meteorològiques, naturalment. I, si no l’acompanyem d’una previsió, val més que ens preparem per al pitjor. Ens han assegurat que farà sol, però nosaltres hem decidit portar un paraigua al cotxe, ens han dit que ens tocarà la loteria, però no li diem encara al cap de l’oficina el que realment pensem d’ell, perquè sabem que tot és relatiu i que res ho és tant com una predicció.
Alexandre el Magne va voler esbrinar si era descendent directe de Zeus i va haver de viatjar fins al cor del desert egipci, a l’oracle de Siwa, per saber-ho. La resposta que allà va trobar ha quedat en el secret més absolut i avui les ruïnes d’aquesta ciutat fantasma han quedat sepultades per la sorra, perquè els murs de fang es van fondre durant unes inaudites pluges torrencials l’any 1926. Qui pot pensar que ha de ploure en el desert? Cap endeví, ni cap meteoròleg, va ser capaç de predir-ho.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…