Ves al contingut principal

Prediccions

El meu avi no errava mai en les seves prediccions meteorològiques. De bon matí, abans de sortir de casa, li preguntàvem quin temps faria i ell contestava invariablement: «Aquest vespre us ho diré». Les prediccions són pròpies de profetes o d’imbècils i el meu avi no era ni dels uns ni dels altres. Avui en dia hi ha tota una legió d’especialistes en el tema i fins i tot els paguen per sortir a la tele.
Des de l’antigor que la gent cerca l’ajut d’oracles per saber a l’avançada el que nia en el cor de l’atzar. Oracle ve d’«orar» i orar és parlar amb el déu de torn. La gent resa, però la divinitat ja ha decidit, per tant és força inútil demanar segons què. No et tocarà la loteria si ja està escrit que no t’ha de tocar, no plourà si els déus de l’Olimp han decidit anar a la platja, i plourà a gots i barrals si Demèter vol regar els camps.
Cap predicció és fiable, començant per les prediccions meteorològiques, naturalment. I, si no l’acompanyem d’una previsió, val més que ens preparem per al pitjor. Ens han assegurat que farà sol, però nosaltres hem decidit portar un paraigua al cotxe, ens han dit que ens tocarà la loteria, però no li diem encara al cap de l’oficina el que realment pensem d’ell, perquè sabem que tot és relatiu i que res ho és tant com una predicció.
Alexandre el Magne va voler esbrinar si era descendent directe de Zeus i va haver de viatjar fins al cor del desert egipci, a l’oracle de Siwa, per saber-ho. La resposta que allà va trobar ha quedat en el secret més absolut i avui les ruïnes d’aquesta ciutat fantasma han quedat sepultades per la sorra, perquè els murs de fang es van fondre durant unes inaudites pluges torrencials l’any 1926. Qui pot pensar que ha de ploure en el desert? Cap endeví, ni cap meteoròleg, va ser capaç de predir-ho.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…