Ves al contingut principal

Les muralles d’Anagoor

Anagoor és una ciutat del Tibet que va néixer de la imaginació desbordada de Dino Buzzati. Les seves muralles d’entre vint i trenta metres d’alçada s’estenen ininterrompudament al llarg de quilòmetres i quilòmetres. Espaiadament entre les torres, que sobresurten aquí i allà, hi ha portes que sempre estan tancades. Malgrat tot, una multitud de persones, rics i pobres malden per entrar-hi.
De tant en tant truquen a la porta perquè es diu que, si no ho fan, no s’obriran mai. Però de fet mai ningú ha vist o sentit els habitants de la ciutat, només, ocasionalment, unes lleus fumarades sorgeixen formant espirals damunt els teulats. El mateix narrador de la història, que hi va anar de visita, acompanyat d’un guia del país, va esperar vint-i-quatre anys per si s’obria alguna porta. Però la porta no es va obrir i quan se n’anava els pelegrins del campament li deien, sacsejant el cap: «Eh, company, quina pressa! Cal tenir una mica de paciència! Demanes massa a la vida».
Si Buzzati hagués viscut en aquesta Catalunya del procés, en comptes de viure en la Itàlia de la postguerra, tindria novament material per escriure innumerables contes i podria també anar de visita a la ciutat mítica que allotja el Tribunal Constitucional, el Senat i el Congrés, i també un govern que governa fantasmagòricament des de fa gairebé un any. És una ciutat que s’assembla força a l’Anagoor del conte, sobretot perquè a les seves portes hi acampa un grup d’irreductibles federalistes que encara esperen que s’obri alguna porta.
Traguem-nos-ho del cap, les portes no s’obriran, ni a Anagoor ni a Madrid, i a Catalunya cada vegada tenim més clar que hem de passar pàgina i que no podem esperar eternament com ho fan també els personatges d’El desert dels Tàrtars, una altra narració immortal de l’escriptor de Belluno, ni podem deambular obcecadament pels carrers com Galeone, aquell gos que va veure Déu, tot i que, ara que hi penso, aquesta és una altra història.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…