Vés al contingut principal

Les muralles d’Anagoor

Anagoor és una ciutat del Tibet que va néixer de la imaginació desbordada de Dino Buzzati. Les seves muralles d’entre vint i trenta metres d’alçada s’estenen ininterrompudament al llarg de quilòmetres i quilòmetres. Espaiadament entre les torres, que sobresurten aquí i allà, hi ha portes que sempre estan tancades. Malgrat tot, una multitud de persones, rics i pobres malden per entrar-hi.
De tant en tant truquen a la porta perquè es diu que, si no ho fan, no s’obriran mai. Però de fet mai ningú ha vist o sentit els habitants de la ciutat, només, ocasionalment, unes lleus fumarades sorgeixen formant espirals damunt els teulats. El mateix narrador de la història, que hi va anar de visita, acompanyat d’un guia del país, va esperar vint-i-quatre anys per si s’obria alguna porta. Però la porta no es va obrir i quan se n’anava els pelegrins del campament li deien, sacsejant el cap: «Eh, company, quina pressa! Cal tenir una mica de paciència! Demanes massa a la vida».
Si Buzzati hagués viscut en aquesta Catalunya del procés, en comptes de viure en la Itàlia de la postguerra, tindria novament material per escriure innumerables contes i podria també anar de visita a la ciutat mítica que allotja el Tribunal Constitucional, el Senat i el Congrés, i també un govern que governa fantasmagòricament des de fa gairebé un any. És una ciutat que s’assembla força a l’Anagoor del conte, sobretot perquè a les seves portes hi acampa un grup d’irreductibles federalistes que encara esperen que s’obri alguna porta.
Traguem-nos-ho del cap, les portes no s’obriran, ni a Anagoor ni a Madrid, i a Catalunya cada vegada tenim més clar que hem de passar pàgina i que no podem esperar eternament com ho fan també els personatges d’El desert dels Tàrtars, una altra narració immortal de l’escriptor de Belluno, ni podem deambular obcecadament pels carrers com Galeone, aquell gos que va veure Déu, tot i que, ara que hi penso, aquesta és una altra història.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…