Ves al contingut principal

La burilla

Quan arriben aquests dies més calorosos i secs de l’estiu, i el bosc començar a cremar com una teia, les autoritats competents es posen a buscar la burilla. Sempre m’ha semblat una activitat interessant. El meu avi es va passar moltes tardes de diumenge de la postguerra buscant burilles en el camp de futbol després del partit. El tabac, en aquella època, era un bé escàs i amb unes quantes puntes de cigar n’hi havia prou per confeccionar cigarretes per a tota la setmana.
Ara els buscadors de burilles el que volen és trobar l’esca del delicte. Amb una punta de cigarreta encesa es poden fer moltes coses, de fet estic segur que en els cursets de bon terrorista sempre hi ha un capítol dedicat a aquest tema. Com fer el màxim de mal amb els mínims recursos. Amb una burilla no tan sols es pot encendre un còctel Molotov o un cartutx de dinamita, al nostre país amb una burilla es pot convertir en cendres tota una comarca.
Tot i que aquí en els darrers anys el preu del tabac ha anat augmentant ostensiblement, encara no ha arribat a la cotització d’altres països veïns. Per aquesta raó els terroristes estrangers el primer que fan quan arriben a La Jonquera és comprar un cartó de Malboro, obren impacients el primer paquet, encenen la primera cigarreta i després del primer orgasme pulmonar la deixen anar a terra, perquè a Espanya, ja se sap, tot es llença a terra. I aleshores passa el que passa. S’encenen les fulles seques de la cuneta, la pinassa comença a cremar com la gasolina i després d’unes hores o d’uns dies, depèn de com bufi la tramuntana, tot el que queda del paisatge són uns quants troncs carbonitzats.
Els fets sempre acaben amb l’helicòpter del conseller de torn que aterra en un pàrking proper a la desgràcia, on s’han concentrat tots els periodistes de la zona, i ensenya amb orgull la burilla.
–Ja els tenim! Aquesta vegada no s’escaparan!
Ai!, si el meu avi aixequés el cap...



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…