Ves al contingut principal

La burilla

Quan arriben aquests dies més calorosos i secs de l’estiu, i el bosc començar a cremar com una teia, les autoritats competents es posen a buscar la burilla. Sempre m’ha semblat una activitat interessant. El meu avi es va passar moltes tardes de diumenge de la postguerra buscant burilles en el camp de futbol després del partit. El tabac, en aquella època, era un bé escàs i amb unes quantes puntes de cigar n’hi havia prou per confeccionar cigarretes per a tota la setmana.
Ara els buscadors de burilles el que volen és trobar l’esca del delicte. Amb una punta de cigarreta encesa es poden fer moltes coses, de fet estic segur que en els cursets de bon terrorista sempre hi ha un capítol dedicat a aquest tema. Com fer el màxim de mal amb els mínims recursos. Amb una burilla no tan sols es pot encendre un còctel Molotov o un cartutx de dinamita, al nostre país amb una burilla es pot convertir en cendres tota una comarca.
Tot i que aquí en els darrers anys el preu del tabac ha anat augmentant ostensiblement, encara no ha arribat a la cotització d’altres països veïns. Per aquesta raó els terroristes estrangers el primer que fan quan arriben a La Jonquera és comprar un cartó de Malboro, obren impacients el primer paquet, encenen la primera cigarreta i després del primer orgasme pulmonar la deixen anar a terra, perquè a Espanya, ja se sap, tot es llença a terra. I aleshores passa el que passa. S’encenen les fulles seques de la cuneta, la pinassa comença a cremar com la gasolina i després d’unes hores o d’uns dies, depèn de com bufi la tramuntana, tot el que queda del paisatge són uns quants troncs carbonitzats.
Els fets sempre acaben amb l’helicòpter del conseller de torn que aterra en un pàrking proper a la desgràcia, on s’han concentrat tots els periodistes de la zona, i ensenya amb orgull la burilla.
–Ja els tenim! Aquesta vegada no s’escaparan!
Ai!, si el meu avi aixequés el cap...



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…