Ves al contingut principal

Festa

Instituïm una festa per commemorar el record d’un moment plaent, després, amb el temps, la festa esdevé una realitat en si mateixa i allò que es commemora queda difuminat pel pas dels anys. Abans els dies de festa eren comptats, però ara han anat colonitzant el calendari, l’oficial i el de cadascú, i les festes han passat a ser gairebé com una obligació més en uns casos o un dia no estrictament diferent dels altres, en altres.
Vivim en una època –i sovint no ens n’adonem– en què ens programem les alegries. Tal dia ens ho passarem bé i ho hem de celebrar ens agradi o no. Generalment, per poder gaudir d’aquestes coses és necessari l’ajut de l’alcohol o d’altres estimulants. Festa vol dir excés, perquè cada dia ja tenim de tot. Però en un dia de festa s’ha de tenir alguna cosa especial per poder explicar, l’únic problema és que, si es passa la ratlla del codi penal, s’ha d’anar amb compte de no deixar-ho gravat en el mòbil.
Ara, durant els mesos d’estiu, tots els pobles celebren les seves festes majors. Cada dia, a cada racó del país, s’encenen els coets i tota la parafernàlia sarauista. Els joves de cada comarca, i els de les comarques veïnes, van d’una festa a l’altra, que és tant com dir d’una borratxera a l’altra pràcticament cada dia, o com a màxim cada setmana, i ens sembla el més normal del món.
Aquests dies, per exemple, són les festes de Gràcia i els carrers aniran plens de tot això, d’alcohol, de pixum i de soroll, perquè toca, perquè som joves i ens hem de divertir, perquè és festa i la festa és disbauxa, i perquè –què carai!– els fabricants de cervesa també tenen dret a fer el seu agost i els cultivadors de marihuana han de trobar una sortida per als seus excedents. Diu un proverbi francès que no hi ha festa sense el seu endemà, i l’endemà d’un dia de festa només hi ha tres tipus de gent que sobreviuen: els que no tenen millor cosa a fer i dormen la mona, els que compten els beneficis del dia anterior i els que escriuen les cròniques de successos.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…