Vés al contingut principal

Festa

Instituïm una festa per commemorar el record d’un moment plaent, després, amb el temps, la festa esdevé una realitat en si mateixa i allò que es commemora queda difuminat pel pas dels anys. Abans els dies de festa eren comptats, però ara han anat colonitzant el calendari, l’oficial i el de cadascú, i les festes han passat a ser gairebé com una obligació més en uns casos o un dia no estrictament diferent dels altres, en altres.
Vivim en una època –i sovint no ens n’adonem– en què ens programem les alegries. Tal dia ens ho passarem bé i ho hem de celebrar ens agradi o no. Generalment, per poder gaudir d’aquestes coses és necessari l’ajut de l’alcohol o d’altres estimulants. Festa vol dir excés, perquè cada dia ja tenim de tot. Però en un dia de festa s’ha de tenir alguna cosa especial per poder explicar, l’únic problema és que, si es passa la ratlla del codi penal, s’ha d’anar amb compte de no deixar-ho gravat en el mòbil.
Ara, durant els mesos d’estiu, tots els pobles celebren les seves festes majors. Cada dia, a cada racó del país, s’encenen els coets i tota la parafernàlia sarauista. Els joves de cada comarca, i els de les comarques veïnes, van d’una festa a l’altra, que és tant com dir d’una borratxera a l’altra pràcticament cada dia, o com a màxim cada setmana, i ens sembla el més normal del món.
Aquests dies, per exemple, són les festes de Gràcia i els carrers aniran plens de tot això, d’alcohol, de pixum i de soroll, perquè toca, perquè som joves i ens hem de divertir, perquè és festa i la festa és disbauxa, i perquè –què carai!– els fabricants de cervesa també tenen dret a fer el seu agost i els cultivadors de marihuana han de trobar una sortida per als seus excedents. Diu un proverbi francès que no hi ha festa sense el seu endemà, i l’endemà d’un dia de festa només hi ha tres tipus de gent que sobreviuen: els que no tenen millor cosa a fer i dormen la mona, els que compten els beneficis del dia anterior i els que escriuen les cròniques de successos.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…