Vés al contingut principal

Carpe diem

Els rellotges de sol ho saben i ho proclamen, encara que l’astre solar estigui entelat per una capa gruixuda de núvols: «aprofita el dia». La frase horaciana no deixa de ser una obvietat com una casa de pagès, però ha fet fortuna com si fos el súmmum de la saviesa humana. Carpe diem, que el temps passa i hem de gaudir del moment, perquè la vida només són dos dies.
Durant segles els pagesos es van mirar els rellotges de sol amb més veneració i respecte que els campanars. Els rellotges de sol, als murs de les masies, representaven la comptabilitat de la terra, o sigui, de tot allò que atenyia a les coses importants, l’altre –el dels cloquers– era un temps imposat, que sonava amb una mena de llatí endiumenjat i de festa de guardar, amb tuf d’encens i de cera recremada.
Ningú com un pagès de l’Empordà podria haver entès millor els poemes satírics de Quint Horaci Flavi, fill d’un esclau alliberat. Sobretot aquell «Beatus ille», feliç aquell... que, «lluny de les preocupacions, com l’antic llinatge dels mortals, treballa amb els seus bous els camps paterns, lliure de tota usura i ni es desperta com el soldat amb el ferotge toc de la trompeta, ni té horror a l’irat mar i evita el fòrum i els superbs llindars dels ciutadans poderosos».
Tot i que també va deixar per a la posteritat aquella dita que empastifa molts monuments fúnebres, «Dulce et decorum est pro patri mori», Horaci va decidir morir de mort natural en els suaus turons vora el Tiber, acabant d’escriure la seva obra. Com ell, nosaltres també intentem viure les nostres modestes vides, aprofitant cada dia, perquè les hores estan comptades, sobretot ara que el mes d’agost s’esgota i la llum amaga el nas cada vegada més aviat darrere de les muntanyes, allà on una mateixa nit ens espera a tots.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…