Ves al contingut principal

Assaig sobre la sequera

Va allargar les mans fins al vidre fred de la pantalla de l’ordinador, el maleït llumet s’havia encès. El responsable d’Aigües Ter-Llobregat al Pasteral contemplava amb enuig com la gràfica havia passat del verd al taronja i com el comptador dels envasaments anava baixant. Si no plou en els mesos de tardor-hivern, el taronja esdevindrà vermell i aleshores què farem?
La pregunta és pertinent, perquè ningú altre se la planteja. Ocupar el seu lloc en el petit despatx amb vista a les aigües verdoses del Ter, és una responsabilitat aclaparadora. Si no hi ha prou aigua, haurà de tancar l’aixeta i més de tres milions de catalans es quedaran sense dutxa, sense rentadora i sense aigua per cuinar.
Però de preguntes encara n’hi ha més. El director del complex d’on surt la derivació per proveir d’aigua potable la conurbació urbana de Barcelona està preocupat pel règim de pluges, però només de si plou en una infinitesimal porció del territori, perquè si les seves reserves d’aigua pugen o baixen en depèn exclusivament del que es recull a les petites valls de Ribes, de Camprodon, de Molló i en la part del Montseny on neix l’ignot Gurri. A la resta del país, fins i tot al Pasteral, ja pot ploure que no serveix de res.
Vivim en un país on tenim la sort de tenir un riu, l’Ebre, amb un cabal mitjà a Tortosa de 614 metres cúbics per segon i, en canvi, estem pendents dels 40 exhausts metres cúbics del Ter que arriben al Pasteral per calmar la set de més del cinquanta per cent de la població. José Saramago en el seu Assaig sobre la ceguesa, deia que «una persona comença a cedir en les petites coses i acaba per perdre tot el sentit de la vida». És exactament el que ha passat amb el Ter i és també la preocupació d’aquest home del Pasteral. Potser ningú com ell podria escriure un nou assaig sobre la ceguesa d’aquest país.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…