Vés al contingut principal

Assaig sobre la sequera

Va allargar les mans fins al vidre fred de la pantalla de l’ordinador, el maleït llumet s’havia encès. El responsable d’Aigües Ter-Llobregat al Pasteral contemplava amb enuig com la gràfica havia passat del verd al taronja i com el comptador dels envasaments anava baixant. Si no plou en els mesos de tardor-hivern, el taronja esdevindrà vermell i aleshores què farem?
La pregunta és pertinent, perquè ningú altre se la planteja. Ocupar el seu lloc en el petit despatx amb vista a les aigües verdoses del Ter, és una responsabilitat aclaparadora. Si no hi ha prou aigua, haurà de tancar l’aixeta i més de tres milions de catalans es quedaran sense dutxa, sense rentadora i sense aigua per cuinar.
Però de preguntes encara n’hi ha més. El director del complex d’on surt la derivació per proveir d’aigua potable la conurbació urbana de Barcelona està preocupat pel règim de pluges, però només de si plou en una infinitesimal porció del territori, perquè si les seves reserves d’aigua pugen o baixen en depèn exclusivament del que es recull a les petites valls de Ribes, de Camprodon, de Molló i en la part del Montseny on neix l’ignot Gurri. A la resta del país, fins i tot al Pasteral, ja pot ploure que no serveix de res.
Vivim en un país on tenim la sort de tenir un riu, l’Ebre, amb un cabal mitjà a Tortosa de 614 metres cúbics per segon i, en canvi, estem pendents dels 40 exhausts metres cúbics del Ter que arriben al Pasteral per calmar la set de més del cinquanta per cent de la població. José Saramago en el seu Assaig sobre la ceguesa, deia que «una persona comença a cedir en les petites coses i acaba per perdre tot el sentit de la vida». És exactament el que ha passat amb el Ter i és també la preocupació d’aquest home del Pasteral. Potser ningú com ell podria escriure un nou assaig sobre la ceguesa d’aquest país.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…