Ves al contingut principal

Assaig sobre la sequera

Va allargar les mans fins al vidre fred de la pantalla de l’ordinador, el maleït llumet s’havia encès. El responsable d’Aigües Ter-Llobregat al Pasteral contemplava amb enuig com la gràfica havia passat del verd al taronja i com el comptador dels envasaments anava baixant. Si no plou en els mesos de tardor-hivern, el taronja esdevindrà vermell i aleshores què farem?
La pregunta és pertinent, perquè ningú altre se la planteja. Ocupar el seu lloc en el petit despatx amb vista a les aigües verdoses del Ter, és una responsabilitat aclaparadora. Si no hi ha prou aigua, haurà de tancar l’aixeta i més de tres milions de catalans es quedaran sense dutxa, sense rentadora i sense aigua per cuinar.
Però de preguntes encara n’hi ha més. El director del complex d’on surt la derivació per proveir d’aigua potable la conurbació urbana de Barcelona està preocupat pel règim de pluges, però només de si plou en una infinitesimal porció del territori, perquè si les seves reserves d’aigua pugen o baixen en depèn exclusivament del que es recull a les petites valls de Ribes, de Camprodon, de Molló i en la part del Montseny on neix l’ignot Gurri. A la resta del país, fins i tot al Pasteral, ja pot ploure que no serveix de res.
Vivim en un país on tenim la sort de tenir un riu, l’Ebre, amb un cabal mitjà a Tortosa de 614 metres cúbics per segon i, en canvi, estem pendents dels 40 exhausts metres cúbics del Ter que arriben al Pasteral per calmar la set de més del cinquanta per cent de la població. José Saramago en el seu Assaig sobre la ceguesa, deia que «una persona comença a cedir en les petites coses i acaba per perdre tot el sentit de la vida». És exactament el que ha passat amb el Ter i és també la preocupació d’aquest home del Pasteral. Potser ningú com ell podria escriure un nou assaig sobre la ceguesa d’aquest país.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…