Vés al contingut principal

Absència

Parlar de Narcís-Jordi Aragó, en primer lloc, és parlar de Girona, d’una ciutat que intentava renéixer per enèsima vegada de les seves cendres, en aquest cas les d’una guerra civil injusta i sanguinària, aquella ciutat pètria, obscura i levítica que havia permès l’assassinat a sang freda de Carles Rahola. Girona i Carles Rahola configuren els primers traços del retrat de Narcís-Jordi Aragó, perquè cap altre va saber reivindicar la figura moral d’un periodista i escriptor que, com ell, s’estimava amb una irredimible passió la ciutat que el va veure néixer.
Parlar de Narcís-Jordi Aragó també és parlar de Presència, la revista que va donar veu i esperança a una ciutat i a un país exhaust i vençut. Recordo amb devoció la seva figura neguitosa i taciturna, però també brillant i irònica, intentant lluitar contra tots els elements, els materials i físics, i els propis de l’època, una època en què, com a ell li agradava recordar, s’havia de lluitar per allò que era evident.
Parlar de Narcís-Jordi Aragó, per un gironí, és parlar d’una evidència, d’una peça irreemplaçable de la seva història recent. Girona, com la seva catedral, és una ciutat inacabada i inacabable, però sempre ens l’haurem de mirar amb els ulls del que va ser el seu cronista, un cronista conscient que amb la seva crònica també anava construint el projecte vital d’una nova ciutat somiada.
Però parlar avui de Narcís-Jordi Aragó és parlar d’una absència. Segurament la gent com jo, que el vam conèixer, que el vam tractar i que en vam gaudir, no sabrem mai conjugar del tot el seu nom en passat, perquè seria tant com renegar de nosaltres mateixos. Avui, quan m’ha arribat la notícia de la seva mort, acabava d’escriure el darrer paràgraf d’un article on cito una frase d’Horaci: «La mateixa nit ens espera a tots». Segurament és veritat, però també és veritat que si a Girona la nit és menys fosca, menys grisa i menys negra, ho és gràcies a Narcís-Jordi Aragó.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…