Ves al contingut principal

Absència

Parlar de Narcís-Jordi Aragó, en primer lloc, és parlar de Girona, d’una ciutat que intentava renéixer per enèsima vegada de les seves cendres, en aquest cas les d’una guerra civil injusta i sanguinària, aquella ciutat pètria, obscura i levítica que havia permès l’assassinat a sang freda de Carles Rahola. Girona i Carles Rahola configuren els primers traços del retrat de Narcís-Jordi Aragó, perquè cap altre va saber reivindicar la figura moral d’un periodista i escriptor que, com ell, s’estimava amb una irredimible passió la ciutat que el va veure néixer.
Parlar de Narcís-Jordi Aragó també és parlar de Presència, la revista que va donar veu i esperança a una ciutat i a un país exhaust i vençut. Recordo amb devoció la seva figura neguitosa i taciturna, però també brillant i irònica, intentant lluitar contra tots els elements, els materials i físics, i els propis de l’època, una època en què, com a ell li agradava recordar, s’havia de lluitar per allò que era evident.
Parlar de Narcís-Jordi Aragó, per un gironí, és parlar d’una evidència, d’una peça irreemplaçable de la seva història recent. Girona, com la seva catedral, és una ciutat inacabada i inacabable, però sempre ens l’haurem de mirar amb els ulls del que va ser el seu cronista, un cronista conscient que amb la seva crònica també anava construint el projecte vital d’una nova ciutat somiada.
Però parlar avui de Narcís-Jordi Aragó és parlar d’una absència. Segurament la gent com jo, que el vam conèixer, que el vam tractar i que en vam gaudir, no sabrem mai conjugar del tot el seu nom en passat, perquè seria tant com renegar de nosaltres mateixos. Avui, quan m’ha arribat la notícia de la seva mort, acabava d’escriure el darrer paràgraf d’un article on cito una frase d’Horaci: «La mateixa nit ens espera a tots». Segurament és veritat, però també és veritat que si a Girona la nit és menys fosca, menys grisa i menys negra, ho és gràcies a Narcís-Jordi Aragó.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…