Ves al contingut principal

Tossa de formigó

Toses és un municipi discret de muntanya, just on acaben les comarques gironines i comença la Cerdanya. L’altitud mitjana del terme en relació amb el nivell del mar és de 1.444 metres i és amb això el municipi més alt de la demarcació. El més baix l’hem de buscar a 163 km, a l’altre extrem, encara que, seguint l’ordre alfabètic sempre es toquin: Tossa de Mar, que de mitjana està a 5 metres per sobre del Mediterrani.
Toses i Tossa s’assemblen com un barret a una espardenya, tot i que en un moment determinat es devien intercanviar els escuts, perquè en el de la muntanya hi figura una palmera i en el de platja un corb. En el registre viquipèdic de personalitats no ens consta cap tosà il·lustre i, en canvi, a la Tossa de vora el mar hi va néixer un poeta, un monjo de Montserrat i un senyor que es diu Andrés Velencoso i que es veu que és molt important.
Els de la collada viuen la major part de l’any arrecerats vora el foc, baixen de tant en tant a comprar quatre coses al Bonpreu de Ribes de Freser i poca cosa més. Els de marina es dediquen bàsicament a vendre gelats als turistes i tota la resta de coses que necessiten els forasters, ja s’han hipotecat gairebé tot el paisatge i fins i tot els records. Tossa, la Tossa de mar, ja fa temps que no es distingeix en res dels altres municipis de la Selva marítima dedicats exclusivament al monocultiu del turisme.
Però ara els tossencs han descobert que encara els queda un petit indret arran de mar sense urbanitzar, o sense el suficient formigó per ser homologat com a normal en aquella zona de la costa i, gran idea, han decidit que hi faran un port esportiu. Això sí, abans ho preguntaran democràticament als habitants del poble. Si ens hem de carregar el patrimoni, com a mínim fem-ho democràticament. Que trist que és tot plegat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…