Ves al contingut principal

Tossa de formigó

Toses és un municipi discret de muntanya, just on acaben les comarques gironines i comença la Cerdanya. L’altitud mitjana del terme en relació amb el nivell del mar és de 1.444 metres i és amb això el municipi més alt de la demarcació. El més baix l’hem de buscar a 163 km, a l’altre extrem, encara que, seguint l’ordre alfabètic sempre es toquin: Tossa de Mar, que de mitjana està a 5 metres per sobre del Mediterrani.
Toses i Tossa s’assemblen com un barret a una espardenya, tot i que en un moment determinat es devien intercanviar els escuts, perquè en el de la muntanya hi figura una palmera i en el de platja un corb. En el registre viquipèdic de personalitats no ens consta cap tosà il·lustre i, en canvi, a la Tossa de vora el mar hi va néixer un poeta, un monjo de Montserrat i un senyor que es diu Andrés Velencoso i que es veu que és molt important.
Els de la collada viuen la major part de l’any arrecerats vora el foc, baixen de tant en tant a comprar quatre coses al Bonpreu de Ribes de Freser i poca cosa més. Els de marina es dediquen bàsicament a vendre gelats als turistes i tota la resta de coses que necessiten els forasters, ja s’han hipotecat gairebé tot el paisatge i fins i tot els records. Tossa, la Tossa de mar, ja fa temps que no es distingeix en res dels altres municipis de la Selva marítima dedicats exclusivament al monocultiu del turisme.
Però ara els tossencs han descobert que encara els queda un petit indret arran de mar sense urbanitzar, o sense el suficient formigó per ser homologat com a normal en aquella zona de la costa i, gran idea, han decidit que hi faran un port esportiu. Això sí, abans ho preguntaran democràticament als habitants del poble. Si ens hem de carregar el patrimoni, com a mínim fem-ho democràticament. Que trist que és tot plegat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…