Vés al contingut principal

Tossa de formigó

Toses és un municipi discret de muntanya, just on acaben les comarques gironines i comença la Cerdanya. L’altitud mitjana del terme en relació amb el nivell del mar és de 1.444 metres i és amb això el municipi més alt de la demarcació. El més baix l’hem de buscar a 163 km, a l’altre extrem, encara que, seguint l’ordre alfabètic sempre es toquin: Tossa de Mar, que de mitjana està a 5 metres per sobre del Mediterrani.
Toses i Tossa s’assemblen com un barret a una espardenya, tot i que en un moment determinat es devien intercanviar els escuts, perquè en el de la muntanya hi figura una palmera i en el de platja un corb. En el registre viquipèdic de personalitats no ens consta cap tosà il·lustre i, en canvi, a la Tossa de vora el mar hi va néixer un poeta, un monjo de Montserrat i un senyor que es diu Andrés Velencoso i que es veu que és molt important.
Els de la collada viuen la major part de l’any arrecerats vora el foc, baixen de tant en tant a comprar quatre coses al Bonpreu de Ribes de Freser i poca cosa més. Els de marina es dediquen bàsicament a vendre gelats als turistes i tota la resta de coses que necessiten els forasters, ja s’han hipotecat gairebé tot el paisatge i fins i tot els records. Tossa, la Tossa de mar, ja fa temps que no es distingeix en res dels altres municipis de la Selva marítima dedicats exclusivament al monocultiu del turisme.
Però ara els tossencs han descobert que encara els queda un petit indret arran de mar sense urbanitzar, o sense el suficient formigó per ser homologat com a normal en aquella zona de la costa i, gran idea, han decidit que hi faran un port esportiu. Això sí, abans ho preguntaran democràticament als habitants del poble. Si ens hem de carregar el patrimoni, com a mínim fem-ho democràticament. Que trist que és tot plegat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…