Ves al contingut principal

Tossa de formigó

Toses és un municipi discret de muntanya, just on acaben les comarques gironines i comença la Cerdanya. L’altitud mitjana del terme en relació amb el nivell del mar és de 1.444 metres i és amb això el municipi més alt de la demarcació. El més baix l’hem de buscar a 163 km, a l’altre extrem, encara que, seguint l’ordre alfabètic sempre es toquin: Tossa de Mar, que de mitjana està a 5 metres per sobre del Mediterrani.
Toses i Tossa s’assemblen com un barret a una espardenya, tot i que en un moment determinat es devien intercanviar els escuts, perquè en el de la muntanya hi figura una palmera i en el de platja un corb. En el registre viquipèdic de personalitats no ens consta cap tosà il·lustre i, en canvi, a la Tossa de vora el mar hi va néixer un poeta, un monjo de Montserrat i un senyor que es diu Andrés Velencoso i que es veu que és molt important.
Els de la collada viuen la major part de l’any arrecerats vora el foc, baixen de tant en tant a comprar quatre coses al Bonpreu de Ribes de Freser i poca cosa més. Els de marina es dediquen bàsicament a vendre gelats als turistes i tota la resta de coses que necessiten els forasters, ja s’han hipotecat gairebé tot el paisatge i fins i tot els records. Tossa, la Tossa de mar, ja fa temps que no es distingeix en res dels altres municipis de la Selva marítima dedicats exclusivament al monocultiu del turisme.
Però ara els tossencs han descobert que encara els queda un petit indret arran de mar sense urbanitzar, o sense el suficient formigó per ser homologat com a normal en aquella zona de la costa i, gran idea, han decidit que hi faran un port esportiu. Això sí, abans ho preguntaran democràticament als habitants del poble. Si ens hem de carregar el patrimoni, com a mínim fem-ho democràticament. Que trist que és tot plegat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …