Vés al contingut principal

Sobre la dignitat de les sardanes

Si alguna cosa he après escrivint articles, és que hi ha moltes sensibilitats diferents, que hi ha altres mons però que estan en aquest i que, fem el que fem, escrivim el que escrivim, sempre hi haurà algú que interpretarà literalment el contrari del que voldries dir. L’altre dia em va passar això, quan una senyora de Ripoll va interpretar en un dels meus articles que jo atacava els sardanistes i va enviar una carta al director expressant la seva indignació. Ara, per intentar arreglar la cosa, o per acabar-la d’espatllar, he decidit deixar clara la meva posició al voltant de la sardana i dels sardanistes.
Ja fa un temps –en aquest país el temps vola– va córrer per Internet la carta d’un suposat català desenganyat que intentava desemmascarar els mites i les tradicions d’aquí. Per acabar de reblar el clau arribava a dir que la sardana l’havia inventat en Pep Ventura «que tampoco se llamaba Pep sino José» per fer la punyeta a la jota aragonesa. Aquest denunciant anònim deia que José Ventura, àlies Pep, havia inventat la sardana l’any 1817, o sigui l’any del naixement a Alcalà la Real d’aquest figuerenc il·lustre, però és igual, perquè Joan Amades va descobrir un monitori del bisbe de Girona on l’any 1575 ja es prohibia ballar sardanes durant la festa de Corpus.
Els catalans no necessitem defensar-nos, els mateixos que ens volen mal acaben per evidenciar el que és evident. De prohibició en prohibició podríem anar escrivint la nostra història fins a l’època dels ibers si és necessari. Però per tornar al nus de la qüestió, voldria dir que a mi m’agrada la música de cobla, perquè m’evoca sons atàvics, vull dir que quan ressona la tenora em toca una fibra molt profunda i molt arrelada. M’agrada escoltar –sentir– la música i m’agrada contemplar com es ballen les sardanes. De ballar-ne no me n’he vist mai capaç, però no és una incapacitat en relació a les sardanes sinó amb el fet de ballar en general.
Una vegada dit tot això, he d’afegir que em dol la poca presència que tenen les sardanes i els sardanistes en el panorama –ben viu per altra part– de la cultura popular. El sardanisme no ha sabut, no ha pogut o no l’han deixat ser la principal expressió musical del nostre poble, com per lògica els hauria pertocat. Qui o què és el responsable d’aquesta absurda situació? Els uns i altres, tots una mica. Potser el sardanisme no s’ha sabut modernitzar i ha interessat més potenciar altres expressions populars o, com a succeït amb gairebé tot, la cultura anglosaxona ens ha acabat d’anorrear. Tot i que diuen que el mateix Cole Porter, l’any 1955 en el punt màxim del seu èxit, en veure una sardana a S’Agaró va exclamar: «Marvelous! How delicate! What a dignity!».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…