Ves al contingut principal

Sobre la dignitat de les sardanes

Si alguna cosa he après escrivint articles, és que hi ha moltes sensibilitats diferents, que hi ha altres mons però que estan en aquest i que, fem el que fem, escrivim el que escrivim, sempre hi haurà algú que interpretarà literalment el contrari del que voldries dir. L’altre dia em va passar això, quan una senyora de Ripoll va interpretar en un dels meus articles que jo atacava els sardanistes i va enviar una carta al director expressant la seva indignació. Ara, per intentar arreglar la cosa, o per acabar-la d’espatllar, he decidit deixar clara la meva posició al voltant de la sardana i dels sardanistes.
Ja fa un temps –en aquest país el temps vola– va córrer per Internet la carta d’un suposat català desenganyat que intentava desemmascarar els mites i les tradicions d’aquí. Per acabar de reblar el clau arribava a dir que la sardana l’havia inventat en Pep Ventura «que tampoco se llamaba Pep sino José» per fer la punyeta a la jota aragonesa. Aquest denunciant anònim deia que José Ventura, àlies Pep, havia inventat la sardana l’any 1817, o sigui l’any del naixement a Alcalà la Real d’aquest figuerenc il·lustre, però és igual, perquè Joan Amades va descobrir un monitori del bisbe de Girona on l’any 1575 ja es prohibia ballar sardanes durant la festa de Corpus.
Els catalans no necessitem defensar-nos, els mateixos que ens volen mal acaben per evidenciar el que és evident. De prohibició en prohibició podríem anar escrivint la nostra història fins a l’època dels ibers si és necessari. Però per tornar al nus de la qüestió, voldria dir que a mi m’agrada la música de cobla, perquè m’evoca sons atàvics, vull dir que quan ressona la tenora em toca una fibra molt profunda i molt arrelada. M’agrada escoltar –sentir– la música i m’agrada contemplar com es ballen les sardanes. De ballar-ne no me n’he vist mai capaç, però no és una incapacitat en relació a les sardanes sinó amb el fet de ballar en general.
Una vegada dit tot això, he d’afegir que em dol la poca presència que tenen les sardanes i els sardanistes en el panorama –ben viu per altra part– de la cultura popular. El sardanisme no ha sabut, no ha pogut o no l’han deixat ser la principal expressió musical del nostre poble, com per lògica els hauria pertocat. Qui o què és el responsable d’aquesta absurda situació? Els uns i altres, tots una mica. Potser el sardanisme no s’ha sabut modernitzar i ha interessat més potenciar altres expressions populars o, com a succeït amb gairebé tot, la cultura anglosaxona ens ha acabat d’anorrear. Tot i que diuen que el mateix Cole Porter, l’any 1955 en el punt màxim del seu èxit, en veure una sardana a S’Agaró va exclamar: «Marvelous! How delicate! What a dignity!».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…