Ves al contingut principal

Sobre la dignitat de les sardanes

Si alguna cosa he après escrivint articles, és que hi ha moltes sensibilitats diferents, que hi ha altres mons però que estan en aquest i que, fem el que fem, escrivim el que escrivim, sempre hi haurà algú que interpretarà literalment el contrari del que voldries dir. L’altre dia em va passar això, quan una senyora de Ripoll va interpretar en un dels meus articles que jo atacava els sardanistes i va enviar una carta al director expressant la seva indignació. Ara, per intentar arreglar la cosa, o per acabar-la d’espatllar, he decidit deixar clara la meva posició al voltant de la sardana i dels sardanistes.
Ja fa un temps –en aquest país el temps vola– va córrer per Internet la carta d’un suposat català desenganyat que intentava desemmascarar els mites i les tradicions d’aquí. Per acabar de reblar el clau arribava a dir que la sardana l’havia inventat en Pep Ventura «que tampoco se llamaba Pep sino José» per fer la punyeta a la jota aragonesa. Aquest denunciant anònim deia que José Ventura, àlies Pep, havia inventat la sardana l’any 1817, o sigui l’any del naixement a Alcalà la Real d’aquest figuerenc il·lustre, però és igual, perquè Joan Amades va descobrir un monitori del bisbe de Girona on l’any 1575 ja es prohibia ballar sardanes durant la festa de Corpus.
Els catalans no necessitem defensar-nos, els mateixos que ens volen mal acaben per evidenciar el que és evident. De prohibició en prohibició podríem anar escrivint la nostra història fins a l’època dels ibers si és necessari. Però per tornar al nus de la qüestió, voldria dir que a mi m’agrada la música de cobla, perquè m’evoca sons atàvics, vull dir que quan ressona la tenora em toca una fibra molt profunda i molt arrelada. M’agrada escoltar –sentir– la música i m’agrada contemplar com es ballen les sardanes. De ballar-ne no me n’he vist mai capaç, però no és una incapacitat en relació a les sardanes sinó amb el fet de ballar en general.
Una vegada dit tot això, he d’afegir que em dol la poca presència que tenen les sardanes i els sardanistes en el panorama –ben viu per altra part– de la cultura popular. El sardanisme no ha sabut, no ha pogut o no l’han deixat ser la principal expressió musical del nostre poble, com per lògica els hauria pertocat. Qui o què és el responsable d’aquesta absurda situació? Els uns i altres, tots una mica. Potser el sardanisme no s’ha sabut modernitzar i ha interessat més potenciar altres expressions populars o, com a succeït amb gairebé tot, la cultura anglosaxona ens ha acabat d’anorrear. Tot i que diuen que el mateix Cole Porter, l’any 1955 en el punt màxim del seu èxit, en veure una sardana a S’Agaró va exclamar: «Marvelous! How delicate! What a dignity!».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…