Ves al contingut principal

Sobre la dignitat de les sardanes

Si alguna cosa he après escrivint articles, és que hi ha moltes sensibilitats diferents, que hi ha altres mons però que estan en aquest i que, fem el que fem, escrivim el que escrivim, sempre hi haurà algú que interpretarà literalment el contrari del que voldries dir. L’altre dia em va passar això, quan una senyora de Ripoll va interpretar en un dels meus articles que jo atacava els sardanistes i va enviar una carta al director expressant la seva indignació. Ara, per intentar arreglar la cosa, o per acabar-la d’espatllar, he decidit deixar clara la meva posició al voltant de la sardana i dels sardanistes.
Ja fa un temps –en aquest país el temps vola– va córrer per Internet la carta d’un suposat català desenganyat que intentava desemmascarar els mites i les tradicions d’aquí. Per acabar de reblar el clau arribava a dir que la sardana l’havia inventat en Pep Ventura «que tampoco se llamaba Pep sino José» per fer la punyeta a la jota aragonesa. Aquest denunciant anònim deia que José Ventura, àlies Pep, havia inventat la sardana l’any 1817, o sigui l’any del naixement a Alcalà la Real d’aquest figuerenc il·lustre, però és igual, perquè Joan Amades va descobrir un monitori del bisbe de Girona on l’any 1575 ja es prohibia ballar sardanes durant la festa de Corpus.
Els catalans no necessitem defensar-nos, els mateixos que ens volen mal acaben per evidenciar el que és evident. De prohibició en prohibició podríem anar escrivint la nostra història fins a l’època dels ibers si és necessari. Però per tornar al nus de la qüestió, voldria dir que a mi m’agrada la música de cobla, perquè m’evoca sons atàvics, vull dir que quan ressona la tenora em toca una fibra molt profunda i molt arrelada. M’agrada escoltar –sentir– la música i m’agrada contemplar com es ballen les sardanes. De ballar-ne no me n’he vist mai capaç, però no és una incapacitat en relació a les sardanes sinó amb el fet de ballar en general.
Una vegada dit tot això, he d’afegir que em dol la poca presència que tenen les sardanes i els sardanistes en el panorama –ben viu per altra part– de la cultura popular. El sardanisme no ha sabut, no ha pogut o no l’han deixat ser la principal expressió musical del nostre poble, com per lògica els hauria pertocat. Qui o què és el responsable d’aquesta absurda situació? Els uns i altres, tots una mica. Potser el sardanisme no s’ha sabut modernitzar i ha interessat més potenciar altres expressions populars o, com a succeït amb gairebé tot, la cultura anglosaxona ens ha acabat d’anorrear. Tot i que diuen que el mateix Cole Porter, l’any 1955 en el punt màxim del seu èxit, en veure una sardana a S’Agaró va exclamar: «Marvelous! How delicate! What a dignity!».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …