Ves al contingut principal

Sarajevo, una crònica

(Crònica d'un viatge a Sarajevo, publicada 
al Dominical del Diari de Girona, l'abril de 
2012 i republicada al meu bloc avui, 11 de juliol 
de 2016, aniversari de la matança de Srebrenica)

És dissabte però sembla un dia qualsevol. Els semàfors decanten lentament cap al verd i els llums de posició dels automòbils degoten esquitxos de vermell, que es barregen amb una pluja molt fina. Les cases penjades dels turons que ens envolten es miren des de la llunyania la llarga avinguda d’entrada i de sortida de la ciutat. Vam arribar fa sis dies i ara partim amb el sentiment d’haver-hi deixat alguna cosa important de nosaltres en aquest indret. Les lletres de l’Oslobodenje, l’heroic diari de Sarajevo, ens acomiaden palplantades damunt de l’antic edifici de la redacció, encara torturat per les marques del setge. La històrica capital de Bòsnia i Herzegovina es desdibuixa ràpidament en els miralls entelats del cotxe, però –ho sabem bé– batega encara amb impulsos inusitats.
Aviat, camí de Mostar, la visió del Neredva ens acollirà amb llambregades blau turquesa, però el cap encara el tenim a Sarajevo. Passen pel nostre pensament la imatge dels gossos abandonats pels carrers, les fonts rutilants de les mesquites, les campanades discretes de les esglésies, els carrers grisos on encara hi flota un ambient de postguerra i la gent que camina i que viu, que treballa i que respira, que es passeja i que plora per les 11.541 absències que provocà una guerra injusta i salvatge.
Sarajevo és una ciutat de cementiris blancs, les tombes s’alcen en els indrets més inesperats, et fustiguen amb la certesa d’un record i t’interpel·len directament a la consciència, perquè tot això va passar mentre el món, el nostre món callava. Sota el símbol que fou de pau i de concòrdia dels jocs olímpics d’hivern de 1984, es dreça l’ombra allargada de milers de tombes, és un mar blanc i verd, salpebrat de mares, aquí i allà, que resen en silenci, amb les mans a la cara, pels seus fills desapareguts.
Ens és impossible caminar pels carrers de la ciutat sense pensar en un passat que ens aclapara, en tots els passats, sobretot en el nostre, en la guerra que patiren els nostres avis i que fou el camp de proves de totes les tècniques de l’horror modern. Des d’aquest punt de vista, els bosnians són també una mica també fills de l’horror que va inundar l’Espanya d’aquell juliol de 1936, un horror que després s’ha anat repetint, com la pesta d’Albert Camus, que «per desgràcia i ensenyança dels homes, desperta les seves rates i les envia a morir en una ciutat feliç».
El llibre de Camus comença dient que la manera més còmoda de conèixer una ciutat és esbrinar com s’hi treballa, com s’hi estima i com s’hi mor. Sarajevo treballa i estima en silenci, els homes esperen en les cantonades un futur que no arriba a l’hora, els gats vigilen amb ulls felins els minarets que apunten cap al cel com una fletxa, les dones compren al mercat i pugen pels carrers empinats. La ciutat viu i estima, però la mort s’amaga sota les tombes blanques que no paren d’enfilar-se pels turons que acomboien la ciutat.
El divendres van aparèixer a la Marsala Tita, l’avinguda principal, una munió de cadires vermelles perfectament alineades, una per cada un dels que perderen la vida en els carrers de Sarajevo. Les seves no foren morts heroiques, no es sacrificaren per cap causa, van morir per poca cosa, simplement per haver de sortir de casa a comprar el pa, per anar a buscar aigua a una font, per voler jugar amb la neu, per mirar el cel i imaginar-se un món en pau.
L'heroïcitat és cosa d’altres guerres, fetes perquè llueixin a través del bronze estatuari. La gent que mor d’una ganivetada en una sòrdida cantonada són només víctimes innocents, encara que la ganivetada provingui de les estelles ardents de metralla d’una granada de fragmentació guiada per GPS i que els que l’apuntin vagin vestits amb l’uniforme de gala dels assassins.
En Miquel Ruiz no ha volgut venir a veure les cadires, ni les flors, ni la gent que passejava amb la mirada perduda, ni els caramels que algú ha deixat en les cadires de nen, 1.500 cadires també buides. Els nens tampoc foren herois i en Miquel ho sap. En Miquel plora i s’emociona com ho fa la gent de Sarajevo i prefereix mirar cap un altre costat, cap a un indret de la seva memòria on hi nia el somriure d’un nen feliç.
En Miquel va venir per primera vegada a Sarajevo ara fa 19 anys, en nom d’una organització anomenada «Fotògrafs per la pau», en el pitjor moment de la guerra per portar ajuda als companys periodistes de l’Oslobodenje, doblement assetjats en la seu del diari. Després hi ha tornat tantes vegades com ha calgut i coneix la ciutat i els seus habitants. Dos dies abans, el dimecres, va inaugurar una exposició de fotografies al museu de la ciutat, que hi quedarà permanentment.
De fet hem vingut per acompanyar-lo, a ell i a les fotos en un llarg viatge amb automòbil per una Europa en crisi, un continent que ha viscut moltes tragèdies, però que ha sobreviscut. Sarajevo segur que en sabrà aprendre d’aquesta lliçó, però encara queda molt per a recórrer, molts forats per tapar, moltes mines sense explotar i, sobretot, molt de dolor per desactivar i una gran quantitat d’horror que difícilment desapareixerà de la memòria col·lectiva dels bosnians. La rancúnia i l’odi han niat durant segles en el cor dels bosnians, dels croats i dels serbis i serà molt difícil apaivagar-lo.
Però ara sortim de Sarajevo, en Miquel tornarà perquè una part d’ell pertany ja a aquest terra i nosaltres, qui sap, potser també, perquè aquí hem après coses importants, que ens serviran per sempre. Hem après que a vegades no calen les paraules, ni la remor sagrada de les campanes per poder comprendre el sentit de la vida. Hem après que a vegades els camins només son una ferida oberta en el paisatge, que no hem d’agenollar-nos davant l’imperiós poder dels dies i les hores que masteguen incansablement el paper dels calendaris. Hem après que, a vegades i més enllà dels arbres que dansen la cançó del vent, hi ha uns ulls que es claven en la immensitat del silenci i que la resta només és la torna que queda després d’haver sumat tots els records.
Quan acabem de passar la frontera, encara amb els passaports a la mà, en Miquel deixa anar entre dents el que és un crit de batalla i un desig de futur: «Bòsnia no caurà!», i seguim el viatge cap a ponent.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…