Vés al contingut principal

Sarajevo, una crònica

(Crònica d'un viatge a Sarajevo, publicada 
al Dominical del Diari de Girona, l'abril de 
2012 i republicada al meu bloc avui, 11 de juliol 
de 2016, aniversari de la matança de Srebrenica)

És dissabte però sembla un dia qualsevol. Els semàfors decanten lentament cap al verd i els llums de posició dels automòbils degoten esquitxos de vermell, que es barregen amb una pluja molt fina. Les cases penjades dels turons que ens envolten es miren des de la llunyania la llarga avinguda d’entrada i de sortida de la ciutat. Vam arribar fa sis dies i ara partim amb el sentiment d’haver-hi deixat alguna cosa important de nosaltres en aquest indret. Les lletres de l’Oslobodenje, l’heroic diari de Sarajevo, ens acomiaden palplantades damunt de l’antic edifici de la redacció, encara torturat per les marques del setge. La històrica capital de Bòsnia i Herzegovina es desdibuixa ràpidament en els miralls entelats del cotxe, però –ho sabem bé– batega encara amb impulsos inusitats.
Aviat, camí de Mostar, la visió del Neredva ens acollirà amb llambregades blau turquesa, però el cap encara el tenim a Sarajevo. Passen pel nostre pensament la imatge dels gossos abandonats pels carrers, les fonts rutilants de les mesquites, les campanades discretes de les esglésies, els carrers grisos on encara hi flota un ambient de postguerra i la gent que camina i que viu, que treballa i que respira, que es passeja i que plora per les 11.541 absències que provocà una guerra injusta i salvatge.
Sarajevo és una ciutat de cementiris blancs, les tombes s’alcen en els indrets més inesperats, et fustiguen amb la certesa d’un record i t’interpel·len directament a la consciència, perquè tot això va passar mentre el món, el nostre món callava. Sota el símbol que fou de pau i de concòrdia dels jocs olímpics d’hivern de 1984, es dreça l’ombra allargada de milers de tombes, és un mar blanc i verd, salpebrat de mares, aquí i allà, que resen en silenci, amb les mans a la cara, pels seus fills desapareguts.
Ens és impossible caminar pels carrers de la ciutat sense pensar en un passat que ens aclapara, en tots els passats, sobretot en el nostre, en la guerra que patiren els nostres avis i que fou el camp de proves de totes les tècniques de l’horror modern. Des d’aquest punt de vista, els bosnians són també una mica també fills de l’horror que va inundar l’Espanya d’aquell juliol de 1936, un horror que després s’ha anat repetint, com la pesta d’Albert Camus, que «per desgràcia i ensenyança dels homes, desperta les seves rates i les envia a morir en una ciutat feliç».
El llibre de Camus comença dient que la manera més còmoda de conèixer una ciutat és esbrinar com s’hi treballa, com s’hi estima i com s’hi mor. Sarajevo treballa i estima en silenci, els homes esperen en les cantonades un futur que no arriba a l’hora, els gats vigilen amb ulls felins els minarets que apunten cap al cel com una fletxa, les dones compren al mercat i pugen pels carrers empinats. La ciutat viu i estima, però la mort s’amaga sota les tombes blanques que no paren d’enfilar-se pels turons que acomboien la ciutat.
El divendres van aparèixer a la Marsala Tita, l’avinguda principal, una munió de cadires vermelles perfectament alineades, una per cada un dels que perderen la vida en els carrers de Sarajevo. Les seves no foren morts heroiques, no es sacrificaren per cap causa, van morir per poca cosa, simplement per haver de sortir de casa a comprar el pa, per anar a buscar aigua a una font, per voler jugar amb la neu, per mirar el cel i imaginar-se un món en pau.
L'heroïcitat és cosa d’altres guerres, fetes perquè llueixin a través del bronze estatuari. La gent que mor d’una ganivetada en una sòrdida cantonada són només víctimes innocents, encara que la ganivetada provingui de les estelles ardents de metralla d’una granada de fragmentació guiada per GPS i que els que l’apuntin vagin vestits amb l’uniforme de gala dels assassins.
En Miquel Ruiz no ha volgut venir a veure les cadires, ni les flors, ni la gent que passejava amb la mirada perduda, ni els caramels que algú ha deixat en les cadires de nen, 1.500 cadires també buides. Els nens tampoc foren herois i en Miquel ho sap. En Miquel plora i s’emociona com ho fa la gent de Sarajevo i prefereix mirar cap un altre costat, cap a un indret de la seva memòria on hi nia el somriure d’un nen feliç.
En Miquel va venir per primera vegada a Sarajevo ara fa 19 anys, en nom d’una organització anomenada «Fotògrafs per la pau», en el pitjor moment de la guerra per portar ajuda als companys periodistes de l’Oslobodenje, doblement assetjats en la seu del diari. Després hi ha tornat tantes vegades com ha calgut i coneix la ciutat i els seus habitants. Dos dies abans, el dimecres, va inaugurar una exposició de fotografies al museu de la ciutat, que hi quedarà permanentment.
De fet hem vingut per acompanyar-lo, a ell i a les fotos en un llarg viatge amb automòbil per una Europa en crisi, un continent que ha viscut moltes tragèdies, però que ha sobreviscut. Sarajevo segur que en sabrà aprendre d’aquesta lliçó, però encara queda molt per a recórrer, molts forats per tapar, moltes mines sense explotar i, sobretot, molt de dolor per desactivar i una gran quantitat d’horror que difícilment desapareixerà de la memòria col·lectiva dels bosnians. La rancúnia i l’odi han niat durant segles en el cor dels bosnians, dels croats i dels serbis i serà molt difícil apaivagar-lo.
Però ara sortim de Sarajevo, en Miquel tornarà perquè una part d’ell pertany ja a aquest terra i nosaltres, qui sap, potser també, perquè aquí hem après coses importants, que ens serviran per sempre. Hem après que a vegades no calen les paraules, ni la remor sagrada de les campanes per poder comprendre el sentit de la vida. Hem après que a vegades els camins només son una ferida oberta en el paisatge, que no hem d’agenollar-nos davant l’imperiós poder dels dies i les hores que masteguen incansablement el paper dels calendaris. Hem après que, a vegades i més enllà dels arbres que dansen la cançó del vent, hi ha uns ulls que es claven en la immensitat del silenci i que la resta només és la torna que queda després d’haver sumat tots els records.
Quan acabem de passar la frontera, encara amb els passaports a la mà, en Miquel deixa anar entre dents el que és un crit de batalla i un desig de futur: «Bòsnia no caurà!», i seguim el viatge cap a ponent.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…