Ves al contingut principal

Sarajevo, una crònica

(Crònica d'un viatge a Sarajevo, publicada 
al Dominical del Diari de Girona, l'abril de 
2012 i republicada al meu bloc avui, 11 de juliol 
de 2016, aniversari de la matança de Srebrenica)

És dissabte però sembla un dia qualsevol. Els semàfors decanten lentament cap al verd i els llums de posició dels automòbils degoten esquitxos de vermell, que es barregen amb una pluja molt fina. Les cases penjades dels turons que ens envolten es miren des de la llunyania la llarga avinguda d’entrada i de sortida de la ciutat. Vam arribar fa sis dies i ara partim amb el sentiment d’haver-hi deixat alguna cosa important de nosaltres en aquest indret. Les lletres de l’Oslobodenje, l’heroic diari de Sarajevo, ens acomiaden palplantades damunt de l’antic edifici de la redacció, encara torturat per les marques del setge. La històrica capital de Bòsnia i Herzegovina es desdibuixa ràpidament en els miralls entelats del cotxe, però –ho sabem bé– batega encara amb impulsos inusitats.
Aviat, camí de Mostar, la visió del Neredva ens acollirà amb llambregades blau turquesa, però el cap encara el tenim a Sarajevo. Passen pel nostre pensament la imatge dels gossos abandonats pels carrers, les fonts rutilants de les mesquites, les campanades discretes de les esglésies, els carrers grisos on encara hi flota un ambient de postguerra i la gent que camina i que viu, que treballa i que respira, que es passeja i que plora per les 11.541 absències que provocà una guerra injusta i salvatge.
Sarajevo és una ciutat de cementiris blancs, les tombes s’alcen en els indrets més inesperats, et fustiguen amb la certesa d’un record i t’interpel·len directament a la consciència, perquè tot això va passar mentre el món, el nostre món callava. Sota el símbol que fou de pau i de concòrdia dels jocs olímpics d’hivern de 1984, es dreça l’ombra allargada de milers de tombes, és un mar blanc i verd, salpebrat de mares, aquí i allà, que resen en silenci, amb les mans a la cara, pels seus fills desapareguts.
Ens és impossible caminar pels carrers de la ciutat sense pensar en un passat que ens aclapara, en tots els passats, sobretot en el nostre, en la guerra que patiren els nostres avis i que fou el camp de proves de totes les tècniques de l’horror modern. Des d’aquest punt de vista, els bosnians són també una mica també fills de l’horror que va inundar l’Espanya d’aquell juliol de 1936, un horror que després s’ha anat repetint, com la pesta d’Albert Camus, que «per desgràcia i ensenyança dels homes, desperta les seves rates i les envia a morir en una ciutat feliç».
El llibre de Camus comença dient que la manera més còmoda de conèixer una ciutat és esbrinar com s’hi treballa, com s’hi estima i com s’hi mor. Sarajevo treballa i estima en silenci, els homes esperen en les cantonades un futur que no arriba a l’hora, els gats vigilen amb ulls felins els minarets que apunten cap al cel com una fletxa, les dones compren al mercat i pugen pels carrers empinats. La ciutat viu i estima, però la mort s’amaga sota les tombes blanques que no paren d’enfilar-se pels turons que acomboien la ciutat.
El divendres van aparèixer a la Marsala Tita, l’avinguda principal, una munió de cadires vermelles perfectament alineades, una per cada un dels que perderen la vida en els carrers de Sarajevo. Les seves no foren morts heroiques, no es sacrificaren per cap causa, van morir per poca cosa, simplement per haver de sortir de casa a comprar el pa, per anar a buscar aigua a una font, per voler jugar amb la neu, per mirar el cel i imaginar-se un món en pau.
L'heroïcitat és cosa d’altres guerres, fetes perquè llueixin a través del bronze estatuari. La gent que mor d’una ganivetada en una sòrdida cantonada són només víctimes innocents, encara que la ganivetada provingui de les estelles ardents de metralla d’una granada de fragmentació guiada per GPS i que els que l’apuntin vagin vestits amb l’uniforme de gala dels assassins.
En Miquel Ruiz no ha volgut venir a veure les cadires, ni les flors, ni la gent que passejava amb la mirada perduda, ni els caramels que algú ha deixat en les cadires de nen, 1.500 cadires també buides. Els nens tampoc foren herois i en Miquel ho sap. En Miquel plora i s’emociona com ho fa la gent de Sarajevo i prefereix mirar cap un altre costat, cap a un indret de la seva memòria on hi nia el somriure d’un nen feliç.
En Miquel va venir per primera vegada a Sarajevo ara fa 19 anys, en nom d’una organització anomenada «Fotògrafs per la pau», en el pitjor moment de la guerra per portar ajuda als companys periodistes de l’Oslobodenje, doblement assetjats en la seu del diari. Després hi ha tornat tantes vegades com ha calgut i coneix la ciutat i els seus habitants. Dos dies abans, el dimecres, va inaugurar una exposició de fotografies al museu de la ciutat, que hi quedarà permanentment.
De fet hem vingut per acompanyar-lo, a ell i a les fotos en un llarg viatge amb automòbil per una Europa en crisi, un continent que ha viscut moltes tragèdies, però que ha sobreviscut. Sarajevo segur que en sabrà aprendre d’aquesta lliçó, però encara queda molt per a recórrer, molts forats per tapar, moltes mines sense explotar i, sobretot, molt de dolor per desactivar i una gran quantitat d’horror que difícilment desapareixerà de la memòria col·lectiva dels bosnians. La rancúnia i l’odi han niat durant segles en el cor dels bosnians, dels croats i dels serbis i serà molt difícil apaivagar-lo.
Però ara sortim de Sarajevo, en Miquel tornarà perquè una part d’ell pertany ja a aquest terra i nosaltres, qui sap, potser també, perquè aquí hem après coses importants, que ens serviran per sempre. Hem après que a vegades no calen les paraules, ni la remor sagrada de les campanes per poder comprendre el sentit de la vida. Hem après que a vegades els camins només son una ferida oberta en el paisatge, que no hem d’agenollar-nos davant l’imperiós poder dels dies i les hores que masteguen incansablement el paper dels calendaris. Hem après que, a vegades i més enllà dels arbres que dansen la cançó del vent, hi ha uns ulls que es claven en la immensitat del silenci i que la resta només és la torna que queda després d’haver sumat tots els records.
Quan acabem de passar la frontera, encara amb els passaports a la mà, en Miquel deixa anar entre dents el que és un crit de batalla i un desig de futur: «Bòsnia no caurà!», i seguim el viatge cap a ponent.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…