Ves al contingut principal

Sarajevo, una crònica

(Crònica d'un viatge a Sarajevo, publicada 
al Dominical del Diari de Girona, l'abril de 
2012 i republicada al meu bloc avui, 11 de juliol 
de 2016, aniversari de la matança de Srebrenica)

És dissabte però sembla un dia qualsevol. Els semàfors decanten lentament cap al verd i els llums de posició dels automòbils degoten esquitxos de vermell, que es barregen amb una pluja molt fina. Les cases penjades dels turons que ens envolten es miren des de la llunyania la llarga avinguda d’entrada i de sortida de la ciutat. Vam arribar fa sis dies i ara partim amb el sentiment d’haver-hi deixat alguna cosa important de nosaltres en aquest indret. Les lletres de l’Oslobodenje, l’heroic diari de Sarajevo, ens acomiaden palplantades damunt de l’antic edifici de la redacció, encara torturat per les marques del setge. La històrica capital de Bòsnia i Herzegovina es desdibuixa ràpidament en els miralls entelats del cotxe, però –ho sabem bé– batega encara amb impulsos inusitats.
Aviat, camí de Mostar, la visió del Neredva ens acollirà amb llambregades blau turquesa, però el cap encara el tenim a Sarajevo. Passen pel nostre pensament la imatge dels gossos abandonats pels carrers, les fonts rutilants de les mesquites, les campanades discretes de les esglésies, els carrers grisos on encara hi flota un ambient de postguerra i la gent que camina i que viu, que treballa i que respira, que es passeja i que plora per les 11.541 absències que provocà una guerra injusta i salvatge.
Sarajevo és una ciutat de cementiris blancs, les tombes s’alcen en els indrets més inesperats, et fustiguen amb la certesa d’un record i t’interpel·len directament a la consciència, perquè tot això va passar mentre el món, el nostre món callava. Sota el símbol que fou de pau i de concòrdia dels jocs olímpics d’hivern de 1984, es dreça l’ombra allargada de milers de tombes, és un mar blanc i verd, salpebrat de mares, aquí i allà, que resen en silenci, amb les mans a la cara, pels seus fills desapareguts.
Ens és impossible caminar pels carrers de la ciutat sense pensar en un passat que ens aclapara, en tots els passats, sobretot en el nostre, en la guerra que patiren els nostres avis i que fou el camp de proves de totes les tècniques de l’horror modern. Des d’aquest punt de vista, els bosnians són també una mica també fills de l’horror que va inundar l’Espanya d’aquell juliol de 1936, un horror que després s’ha anat repetint, com la pesta d’Albert Camus, que «per desgràcia i ensenyança dels homes, desperta les seves rates i les envia a morir en una ciutat feliç».
El llibre de Camus comença dient que la manera més còmoda de conèixer una ciutat és esbrinar com s’hi treballa, com s’hi estima i com s’hi mor. Sarajevo treballa i estima en silenci, els homes esperen en les cantonades un futur que no arriba a l’hora, els gats vigilen amb ulls felins els minarets que apunten cap al cel com una fletxa, les dones compren al mercat i pugen pels carrers empinats. La ciutat viu i estima, però la mort s’amaga sota les tombes blanques que no paren d’enfilar-se pels turons que acomboien la ciutat.
El divendres van aparèixer a la Marsala Tita, l’avinguda principal, una munió de cadires vermelles perfectament alineades, una per cada un dels que perderen la vida en els carrers de Sarajevo. Les seves no foren morts heroiques, no es sacrificaren per cap causa, van morir per poca cosa, simplement per haver de sortir de casa a comprar el pa, per anar a buscar aigua a una font, per voler jugar amb la neu, per mirar el cel i imaginar-se un món en pau.
L'heroïcitat és cosa d’altres guerres, fetes perquè llueixin a través del bronze estatuari. La gent que mor d’una ganivetada en una sòrdida cantonada són només víctimes innocents, encara que la ganivetada provingui de les estelles ardents de metralla d’una granada de fragmentació guiada per GPS i que els que l’apuntin vagin vestits amb l’uniforme de gala dels assassins.
En Miquel Ruiz no ha volgut venir a veure les cadires, ni les flors, ni la gent que passejava amb la mirada perduda, ni els caramels que algú ha deixat en les cadires de nen, 1.500 cadires també buides. Els nens tampoc foren herois i en Miquel ho sap. En Miquel plora i s’emociona com ho fa la gent de Sarajevo i prefereix mirar cap un altre costat, cap a un indret de la seva memòria on hi nia el somriure d’un nen feliç.
En Miquel va venir per primera vegada a Sarajevo ara fa 19 anys, en nom d’una organització anomenada «Fotògrafs per la pau», en el pitjor moment de la guerra per portar ajuda als companys periodistes de l’Oslobodenje, doblement assetjats en la seu del diari. Després hi ha tornat tantes vegades com ha calgut i coneix la ciutat i els seus habitants. Dos dies abans, el dimecres, va inaugurar una exposició de fotografies al museu de la ciutat, que hi quedarà permanentment.
De fet hem vingut per acompanyar-lo, a ell i a les fotos en un llarg viatge amb automòbil per una Europa en crisi, un continent que ha viscut moltes tragèdies, però que ha sobreviscut. Sarajevo segur que en sabrà aprendre d’aquesta lliçó, però encara queda molt per a recórrer, molts forats per tapar, moltes mines sense explotar i, sobretot, molt de dolor per desactivar i una gran quantitat d’horror que difícilment desapareixerà de la memòria col·lectiva dels bosnians. La rancúnia i l’odi han niat durant segles en el cor dels bosnians, dels croats i dels serbis i serà molt difícil apaivagar-lo.
Però ara sortim de Sarajevo, en Miquel tornarà perquè una part d’ell pertany ja a aquest terra i nosaltres, qui sap, potser també, perquè aquí hem après coses importants, que ens serviran per sempre. Hem après que a vegades no calen les paraules, ni la remor sagrada de les campanes per poder comprendre el sentit de la vida. Hem après que a vegades els camins només son una ferida oberta en el paisatge, que no hem d’agenollar-nos davant l’imperiós poder dels dies i les hores que masteguen incansablement el paper dels calendaris. Hem après que, a vegades i més enllà dels arbres que dansen la cançó del vent, hi ha uns ulls que es claven en la immensitat del silenci i que la resta només és la torna que queda després d’haver sumat tots els records.
Quan acabem de passar la frontera, encara amb els passaports a la mà, en Miquel deixa anar entre dents el que és un crit de batalla i un desig de futur: «Bòsnia no caurà!», i seguim el viatge cap a ponent.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …

La resposta és al fons de la caixa

Tothom sap que Pandora, una dona encuriosida, va decidir obrir la caixa que li havien ofert maliciosament com a regal de noces. Aquell recipient contenia tots els mals del món i es van escampar ràpidament en destapar l’atuell. Tot i que el feixisme no anava inclòs en aquell primer paquet de maldat, en la confecció d’aquest invent ideològic s’hi van utilitzar una bona colla de les roïneses de la capsa. A finals del segle XIX la majoria d’intel·lectuals estaven convençuts que l’era de les guerres havia acabat i van sorgir tota mena de moviments culturals que exaltaven la novetat i la modernitat que havia de portar el nou segle. L’Art Noveau i, a Catalunya, el Modernisme en són dos exemples evidents. Però una conjunció diabòlica d’aliances entre els poderosos imperis europeus va abocar Europa a la guerra, l’agost de 1914. La Primera Guerra Mundial va destruir la confiança que els europeus havien tingut en la seva pròpia civilització i van començar a sorgir veus que alertaven d’aquesta dava…