Ves al contingut principal

Sarajevo, una crònica

(Crònica d'un viatge a Sarajevo, publicada 
al Dominical del Diari de Girona, l'abril de 
2012 i republicada al meu bloc avui, 11 de juliol 
de 2016, aniversari de la matança de Srebrenica)

És dissabte però sembla un dia qualsevol. Els semàfors decanten lentament cap al verd i els llums de posició dels automòbils degoten esquitxos de vermell, que es barregen amb una pluja molt fina. Les cases penjades dels turons que ens envolten es miren des de la llunyania la llarga avinguda d’entrada i de sortida de la ciutat. Vam arribar fa sis dies i ara partim amb el sentiment d’haver-hi deixat alguna cosa important de nosaltres en aquest indret. Les lletres de l’Oslobodenje, l’heroic diari de Sarajevo, ens acomiaden palplantades damunt de l’antic edifici de la redacció, encara torturat per les marques del setge. La històrica capital de Bòsnia i Herzegovina es desdibuixa ràpidament en els miralls entelats del cotxe, però –ho sabem bé– batega encara amb impulsos inusitats.
Aviat, camí de Mostar, la visió del Neredva ens acollirà amb llambregades blau turquesa, però el cap encara el tenim a Sarajevo. Passen pel nostre pensament la imatge dels gossos abandonats pels carrers, les fonts rutilants de les mesquites, les campanades discretes de les esglésies, els carrers grisos on encara hi flota un ambient de postguerra i la gent que camina i que viu, que treballa i que respira, que es passeja i que plora per les 11.541 absències que provocà una guerra injusta i salvatge.
Sarajevo és una ciutat de cementiris blancs, les tombes s’alcen en els indrets més inesperats, et fustiguen amb la certesa d’un record i t’interpel·len directament a la consciència, perquè tot això va passar mentre el món, el nostre món callava. Sota el símbol que fou de pau i de concòrdia dels jocs olímpics d’hivern de 1984, es dreça l’ombra allargada de milers de tombes, és un mar blanc i verd, salpebrat de mares, aquí i allà, que resen en silenci, amb les mans a la cara, pels seus fills desapareguts.
Ens és impossible caminar pels carrers de la ciutat sense pensar en un passat que ens aclapara, en tots els passats, sobretot en el nostre, en la guerra que patiren els nostres avis i que fou el camp de proves de totes les tècniques de l’horror modern. Des d’aquest punt de vista, els bosnians són també una mica també fills de l’horror que va inundar l’Espanya d’aquell juliol de 1936, un horror que després s’ha anat repetint, com la pesta d’Albert Camus, que «per desgràcia i ensenyança dels homes, desperta les seves rates i les envia a morir en una ciutat feliç».
El llibre de Camus comença dient que la manera més còmoda de conèixer una ciutat és esbrinar com s’hi treballa, com s’hi estima i com s’hi mor. Sarajevo treballa i estima en silenci, els homes esperen en les cantonades un futur que no arriba a l’hora, els gats vigilen amb ulls felins els minarets que apunten cap al cel com una fletxa, les dones compren al mercat i pugen pels carrers empinats. La ciutat viu i estima, però la mort s’amaga sota les tombes blanques que no paren d’enfilar-se pels turons que acomboien la ciutat.
El divendres van aparèixer a la Marsala Tita, l’avinguda principal, una munió de cadires vermelles perfectament alineades, una per cada un dels que perderen la vida en els carrers de Sarajevo. Les seves no foren morts heroiques, no es sacrificaren per cap causa, van morir per poca cosa, simplement per haver de sortir de casa a comprar el pa, per anar a buscar aigua a una font, per voler jugar amb la neu, per mirar el cel i imaginar-se un món en pau.
L'heroïcitat és cosa d’altres guerres, fetes perquè llueixin a través del bronze estatuari. La gent que mor d’una ganivetada en una sòrdida cantonada són només víctimes innocents, encara que la ganivetada provingui de les estelles ardents de metralla d’una granada de fragmentació guiada per GPS i que els que l’apuntin vagin vestits amb l’uniforme de gala dels assassins.
En Miquel Ruiz no ha volgut venir a veure les cadires, ni les flors, ni la gent que passejava amb la mirada perduda, ni els caramels que algú ha deixat en les cadires de nen, 1.500 cadires també buides. Els nens tampoc foren herois i en Miquel ho sap. En Miquel plora i s’emociona com ho fa la gent de Sarajevo i prefereix mirar cap un altre costat, cap a un indret de la seva memòria on hi nia el somriure d’un nen feliç.
En Miquel va venir per primera vegada a Sarajevo ara fa 19 anys, en nom d’una organització anomenada «Fotògrafs per la pau», en el pitjor moment de la guerra per portar ajuda als companys periodistes de l’Oslobodenje, doblement assetjats en la seu del diari. Després hi ha tornat tantes vegades com ha calgut i coneix la ciutat i els seus habitants. Dos dies abans, el dimecres, va inaugurar una exposició de fotografies al museu de la ciutat, que hi quedarà permanentment.
De fet hem vingut per acompanyar-lo, a ell i a les fotos en un llarg viatge amb automòbil per una Europa en crisi, un continent que ha viscut moltes tragèdies, però que ha sobreviscut. Sarajevo segur que en sabrà aprendre d’aquesta lliçó, però encara queda molt per a recórrer, molts forats per tapar, moltes mines sense explotar i, sobretot, molt de dolor per desactivar i una gran quantitat d’horror que difícilment desapareixerà de la memòria col·lectiva dels bosnians. La rancúnia i l’odi han niat durant segles en el cor dels bosnians, dels croats i dels serbis i serà molt difícil apaivagar-lo.
Però ara sortim de Sarajevo, en Miquel tornarà perquè una part d’ell pertany ja a aquest terra i nosaltres, qui sap, potser també, perquè aquí hem après coses importants, que ens serviran per sempre. Hem après que a vegades no calen les paraules, ni la remor sagrada de les campanes per poder comprendre el sentit de la vida. Hem après que a vegades els camins només son una ferida oberta en el paisatge, que no hem d’agenollar-nos davant l’imperiós poder dels dies i les hores que masteguen incansablement el paper dels calendaris. Hem après que, a vegades i més enllà dels arbres que dansen la cançó del vent, hi ha uns ulls que es claven en la immensitat del silenci i que la resta només és la torna que queda després d’haver sumat tots els records.
Quan acabem de passar la frontera, encara amb els passaports a la mà, en Miquel deixa anar entre dents el que és un crit de batalla i un desig de futur: «Bòsnia no caurà!», i seguim el viatge cap a ponent.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…