Ves al contingut principal

Estius de sang

L’estiu no sempre ha estat sinònim de vacances, antigament era l’època preferida pels grans senyors de la guerra. Els hiverns els passaven a la vora del foc acaronant el gat i bevent vi calent, i només quan arribava la canícula es llençaven pels rostolls acabats de segar amb la cavalleria al galop i les espases al vent. A la sang li agrada l’escalfor del sol i la terra s’ha remullat sovint amb aquest líquid que tan fàcilment generen els homes.
Els estius a Europa sempre couen amb el record de l’inici d’alguna guerra. Les grans tragèdies del segle XX van començar durant els mesos de calor: el 18 de juliol a Espanya, un mes d’agost la guerra del 14 i durant l’estiu de 1939 es va anar alimentant el foc que incendiaria tot el continent a partir del mes de setembre. El trimestre estival sempre ha estat temporada alta per als generals, els dictadors i els fabricants d’armes.
Aquest any se celebra el centenari de la batalla del Somme, una contesa que va durar quatre mesos i en la qual només en el primer dia, i en les primeres hores, l’exèrcit britànic ja va patir 57.740 baixes. El 25 de juliol de 1938 va començar a l’Ebre la lluita més cruenta de la Guerra d’Espanya i la matinada del 22 de juny de 1941 s’inicià l’operació Barbarroja, la invasió de Rússia per part de l’exèrcit alemany, que ocasionà més d’un milió de morts.
Més recentment, el juliol 1995, durant el conflicte dels Balcans, encara hi va haver la matança de Srebrenica, perpetrada per l’exèrcit Serbi. La llista de persones desaparegudes per ara arriba als 8.373 noms i cada any es van exhumant més fosses. La relació de fets luctuosos ocorreguts durant els mesos de més escalfor seria interminable. Els estius no són terra adobada per als pacifistes i els demòcrates, més aviat al contrari, i ara més que mai no hem d’abaixar la guàrdia, perquè la història la carrega el diable i la sang a l’engròs continua cotitzant a la baixa.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …