Ves al contingut principal

Estius de sang

L’estiu no sempre ha estat sinònim de vacances, antigament era l’època preferida pels grans senyors de la guerra. Els hiverns els passaven a la vora del foc acaronant el gat i bevent vi calent, i només quan arribava la canícula es llençaven pels rostolls acabats de segar amb la cavalleria al galop i les espases al vent. A la sang li agrada l’escalfor del sol i la terra s’ha remullat sovint amb aquest líquid que tan fàcilment generen els homes.
Els estius a Europa sempre couen amb el record de l’inici d’alguna guerra. Les grans tragèdies del segle XX van començar durant els mesos de calor: el 18 de juliol a Espanya, un mes d’agost la guerra del 14 i durant l’estiu de 1939 es va anar alimentant el foc que incendiaria tot el continent a partir del mes de setembre. El trimestre estival sempre ha estat temporada alta per als generals, els dictadors i els fabricants d’armes.
Aquest any se celebra el centenari de la batalla del Somme, una contesa que va durar quatre mesos i en la qual només en el primer dia, i en les primeres hores, l’exèrcit britànic ja va patir 57.740 baixes. El 25 de juliol de 1938 va començar a l’Ebre la lluita més cruenta de la Guerra d’Espanya i la matinada del 22 de juny de 1941 s’inicià l’operació Barbarroja, la invasió de Rússia per part de l’exèrcit alemany, que ocasionà més d’un milió de morts.
Més recentment, el juliol 1995, durant el conflicte dels Balcans, encara hi va haver la matança de Srebrenica, perpetrada per l’exèrcit Serbi. La llista de persones desaparegudes per ara arriba als 8.373 noms i cada any es van exhumant més fosses. La relació de fets luctuosos ocorreguts durant els mesos de més escalfor seria interminable. Els estius no són terra adobada per als pacifistes i els demòcrates, més aviat al contrari, i ara més que mai no hem d’abaixar la guàrdia, perquè la història la carrega el diable i la sang a l’engròs continua cotitzant a la baixa.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…