Ves al contingut principal

Estius de sang

L’estiu no sempre ha estat sinònim de vacances, antigament era l’època preferida pels grans senyors de la guerra. Els hiverns els passaven a la vora del foc acaronant el gat i bevent vi calent, i només quan arribava la canícula es llençaven pels rostolls acabats de segar amb la cavalleria al galop i les espases al vent. A la sang li agrada l’escalfor del sol i la terra s’ha remullat sovint amb aquest líquid que tan fàcilment generen els homes.
Els estius a Europa sempre couen amb el record de l’inici d’alguna guerra. Les grans tragèdies del segle XX van començar durant els mesos de calor: el 18 de juliol a Espanya, un mes d’agost la guerra del 14 i durant l’estiu de 1939 es va anar alimentant el foc que incendiaria tot el continent a partir del mes de setembre. El trimestre estival sempre ha estat temporada alta per als generals, els dictadors i els fabricants d’armes.
Aquest any se celebra el centenari de la batalla del Somme, una contesa que va durar quatre mesos i en la qual només en el primer dia, i en les primeres hores, l’exèrcit britànic ja va patir 57.740 baixes. El 25 de juliol de 1938 va començar a l’Ebre la lluita més cruenta de la Guerra d’Espanya i la matinada del 22 de juny de 1941 s’inicià l’operació Barbarroja, la invasió de Rússia per part de l’exèrcit alemany, que ocasionà més d’un milió de morts.
Més recentment, el juliol 1995, durant el conflicte dels Balcans, encara hi va haver la matança de Srebrenica, perpetrada per l’exèrcit Serbi. La llista de persones desaparegudes per ara arriba als 8.373 noms i cada any es van exhumant més fosses. La relació de fets luctuosos ocorreguts durant els mesos de més escalfor seria interminable. Els estius no són terra adobada per als pacifistes i els demòcrates, més aviat al contrari, i ara més que mai no hem d’abaixar la guàrdia, perquè la història la carrega el diable i la sang a l’engròs continua cotitzant a la baixa.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…