Vés al contingut principal

Els soldats del 36

Fa vuitanta anys el nostre país vivia hores dramàtiques, fets que condicionarien la vida futura de les generacions posteriors. Ara ja hauria d’haver arribat el moment de contemplar aquell passat amb la fredor que dóna el pas del temps, però la ferida encara no ha curat del tot, el pus persisteix i ens veiem abocats a tornar eternament al tema. Els soldats del 36 ens miren de fit a fit i ens reclamen justícia.
Vivim en un país que no ha sabut, no ha pogut o no ha volgut, passar pàgina. Després de vuit dècades encara queden fosses per obrir en les cunetes i cartes per llegir en el fons de les calaixeres. L’altre dia en vam descobrir una d’aquestes a casa, i ens emocionà tot el que es deia i el que es callava, i tot el drama que sorgia entre línies. La gana, la por, els drames personals i els col·lectius, tot torna i ressorgeix en el moment més impensat.
A vegades penso que jo pertanyo a la darrera generació que encara conservarà aquesta herència punyent de la memòria, però que portem gravat en el nostre ADN una data de caducitat que farà impossible traspassar-la a les nissagues posteriors. Tot i així, poc o molt, com un virus, la memòria va sobrevivint i sempre hi ha qui reclama aquell tiquet de ball que va quedar pendent en aquella revetlla de 1936.
Probablement aquest estiu de bogeria del 2016 no és el millor moment per mirar enrere amb tranquil·litat, però quin estiu serà el bo? Javier Cercas va encapçalar Soldados de Salamina amb aquella frase d’Hesíode on deia que «Els déus han amagat el que fa viure als homes» i potser és veritat que precisament el que ens fa viure és la memòria, però la memòria sense justícia només serveix, com al darrer dels justos, per intentar agafar amb les mans un grapat de cendres vagabund.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…