Ves al contingut principal

El cercle ambiciós

Vivim en un canvi de paradigma. El capitalisme, d’ençà que té ús de raó, ha volgut i desitjat una societat en la qual els obrers fossin dòcils i mal pagats. Per fer-ho ha comptat amb la complicitat de tots els poders de l’Estat i, quan ha calgut, ha fet ús de la força fins a les darreres conseqüències. Probablement el cas més clar d’aquesta conjura va ser el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 a Espanya.
Ara el que el capitalisme necessita són consumidors, igual de dòcils, però amb el poder adquisitiu suficient per continuar comprant els béns de consum que produeixen les seves fàbriques, unes fàbriques que cada vegada necessiten menys treballadors i els treballadors que necessiten ja no poden ser uns ignorants, tal com es volia antigament, avui dia han de ser capacitats, han de parlar anglès i han d’haver fet, com a mínim, un màster a Esade.
Aquelles empreses que donaven feina a milers d’operaris i que van deslocalitzar els centres productius a altres països on la mà d’obra era infinitament més barata, ara tornen a obrir indústries aquí, bàsicament perquè la tecnologia ha permès reduir dràsticament el nombre de treballadors necessari per fer el mateix producte, o fins i tot millor, i sense el cost afegit del transport. És una tendència lenta, però imparable.
Però, per acabar de tancar el cercle –aquest cercle ambiciós–, el que mancarà ben aviat són compradors. Hauran de deslocalitzar-los també? Els hauran de fabricar? El capitalisme té un problema. Suposo que el primer pas serà intentar canviar el model en el qual el treball era només un dret, per passar a un altre en què serà una obligació. L’Estat garantirà una ocupació mínima i tothom haurà de treballar, amb la generació d’impostos que això comportarà i els mercats podran continuar venent les seves mercaderies. Guardin aquest article, algun dia em diran que tenia raó.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …

La resposta és al fons de la caixa

Tothom sap que Pandora, una dona encuriosida, va decidir obrir la caixa que li havien ofert maliciosament com a regal de noces. Aquell recipient contenia tots els mals del món i es van escampar ràpidament en destapar l’atuell. Tot i que el feixisme no anava inclòs en aquell primer paquet de maldat, en la confecció d’aquest invent ideològic s’hi van utilitzar una bona colla de les roïneses de la capsa. A finals del segle XIX la majoria d’intel·lectuals estaven convençuts que l’era de les guerres havia acabat i van sorgir tota mena de moviments culturals que exaltaven la novetat i la modernitat que havia de portar el nou segle. L’Art Noveau i, a Catalunya, el Modernisme en són dos exemples evidents. Però una conjunció diabòlica d’aliances entre els poderosos imperis europeus va abocar Europa a la guerra, l’agost de 1914. La Primera Guerra Mundial va destruir la confiança que els europeus havien tingut en la seva pròpia civilització i van començar a sorgir veus que alertaven d’aquesta dava…