Ves al contingut principal

El cercle ambiciós

Vivim en un canvi de paradigma. El capitalisme, d’ençà que té ús de raó, ha volgut i desitjat una societat en la qual els obrers fossin dòcils i mal pagats. Per fer-ho ha comptat amb la complicitat de tots els poders de l’Estat i, quan ha calgut, ha fet ús de la força fins a les darreres conseqüències. Probablement el cas més clar d’aquesta conjura va ser el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 a Espanya.
Ara el que el capitalisme necessita són consumidors, igual de dòcils, però amb el poder adquisitiu suficient per continuar comprant els béns de consum que produeixen les seves fàbriques, unes fàbriques que cada vegada necessiten menys treballadors i els treballadors que necessiten ja no poden ser uns ignorants, tal com es volia antigament, avui dia han de ser capacitats, han de parlar anglès i han d’haver fet, com a mínim, un màster a Esade.
Aquelles empreses que donaven feina a milers d’operaris i que van deslocalitzar els centres productius a altres països on la mà d’obra era infinitament més barata, ara tornen a obrir indústries aquí, bàsicament perquè la tecnologia ha permès reduir dràsticament el nombre de treballadors necessari per fer el mateix producte, o fins i tot millor, i sense el cost afegit del transport. És una tendència lenta, però imparable.
Però, per acabar de tancar el cercle –aquest cercle ambiciós–, el que mancarà ben aviat són compradors. Hauran de deslocalitzar-los també? Els hauran de fabricar? El capitalisme té un problema. Suposo que el primer pas serà intentar canviar el model en el qual el treball era només un dret, per passar a un altre en què serà una obligació. L’Estat garantirà una ocupació mínima i tothom haurà de treballar, amb la generació d’impostos que això comportarà i els mercats podran continuar venent les seves mercaderies. Guardin aquest article, algun dia em diran que tenia raó.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…