Ves al contingut principal

Atenció, espòiler!

Abans, quan algú ens explicava l’argument d’una pel·lícula o d’un llibre, li dèiem «no m’espatllis el final!», ara diuen «no em facis un espòiler» que ve a ser al mateix, però queda més fi. No ens agrada que ens avancin la conclusió d’una trama fictícia, perquè sentim una mena d’estrany plaer en veure’ns sorpresos pels girs finals d’una novel·la o d’un guió cinematogràfic. Amb la història –la de veritat– no passa, perquè tots sabem com acaba.
La història de la humanitat és un conte que comença pel final i tots vivim contínuament en aquest final, que anomenem present. Tot el que ha passat abans ja ho sabem, o si més no, sabem que algun dia s’acabarà sabent i que no ens sorprendrà. Tothom sabia perfectament que allò de les armes de destrucció massiva del règim de Saddam Hussein era una invenció de la CIA i que la guerra d’Iraq, promoguda pels tres senyors aquells de la famosa foto de les Açores, era innecessària.
Tots ho sabíem, però no en teníem la certesa. Ara han sortit a la llum les proves que ens confirmen que tot era un engany i no passa res, el món continua girant i el Tour de França va cremant etapes. Els tres senyors de les Açores –Bush, Blair i Aznar–, pobrets, eren els únics que no estaven al «lloro» i encara els haurem de compadir, perquè a ningú li agrada que li expliquin que la pel·lícula que ells creien que acabava bé, resulta que acaba malament, molt malament.
De fet, tots sabem que ens enganyen i probablement mereixem ser enganyats. Els diaris són l’exemple perfecte d’aquesta voluntat de mentir universal. Comencen sempre a primera pàgina amb titulars que treuen guspires, per acabar diluint-se en les pàgines esportives o amb les noticietes de societat. La història és material fungible, es consumeix amb l’ús i val més no tenir encesa la bombeta de la consciència, no fos cas que ens fes saltar els ploms.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…