Vés al contingut principal

Atenció, espòiler!

Abans, quan algú ens explicava l’argument d’una pel·lícula o d’un llibre, li dèiem «no m’espatllis el final!», ara diuen «no em facis un espòiler» que ve a ser al mateix, però queda més fi. No ens agrada que ens avancin la conclusió d’una trama fictícia, perquè sentim una mena d’estrany plaer en veure’ns sorpresos pels girs finals d’una novel·la o d’un guió cinematogràfic. Amb la història –la de veritat– no passa, perquè tots sabem com acaba.
La història de la humanitat és un conte que comença pel final i tots vivim contínuament en aquest final, que anomenem present. Tot el que ha passat abans ja ho sabem, o si més no, sabem que algun dia s’acabarà sabent i que no ens sorprendrà. Tothom sabia perfectament que allò de les armes de destrucció massiva del règim de Saddam Hussein era una invenció de la CIA i que la guerra d’Iraq, promoguda pels tres senyors aquells de la famosa foto de les Açores, era innecessària.
Tots ho sabíem, però no en teníem la certesa. Ara han sortit a la llum les proves que ens confirmen que tot era un engany i no passa res, el món continua girant i el Tour de França va cremant etapes. Els tres senyors de les Açores –Bush, Blair i Aznar–, pobrets, eren els únics que no estaven al «lloro» i encara els haurem de compadir, perquè a ningú li agrada que li expliquin que la pel·lícula que ells creien que acabava bé, resulta que acaba malament, molt malament.
De fet, tots sabem que ens enganyen i probablement mereixem ser enganyats. Els diaris són l’exemple perfecte d’aquesta voluntat de mentir universal. Comencen sempre a primera pàgina amb titulars que treuen guspires, per acabar diluint-se en les pàgines esportives o amb les noticietes de societat. La història és material fungible, es consumeix amb l’ús i val més no tenir encesa la bombeta de la consciència, no fos cas que ens fes saltar els ploms.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…