Ves al contingut principal

Aires d’estiu

Quan arriba aquest temps de juliol i agost sembla que la ciutat s’hagi d’incendiar d’un moment a l’altre. Em veig com un d’aquells antics pobladors de Pompeia, rodejat de cendra ardent i sense escapatòria. Abans qui volia estar una mica fresc havia de buscar una església o algun indret a l’obaga vora el riu, però després de l’invent de l’aire condicionat la cosa va anar canviant.
Un dels primers establiments comercials de Girona que va tenir un aparell d’aquests fou la ja centenària llibreria Geli. Recordo aquella sensació en entrar d’olor de llibres de tota mena i frescor d’aire polar. Sense cap mena de dubte era un bon indret per passar l’estona, repassant les novetats i els clàssics a recés de la inclemència canicular. Això sí, el xoc tèrmic en sortir del local era inversament proporcional al que havies gaudit a l’entrada.
L’aire condicionat ha estat un dels grans invents del món modern, però poca gent sap que l’enginyer Willis Carrier va dissenyar el primer aparell de condicionament d’aire expressament per a una impremta novaiorquesa l’any 1902. O sigui que la relació entre els llibres i els aparells d’aire fred tenen més relació de la que jo m’imaginava abans. Després, als Estats Units, els grans clients de Carrier van ser les sales de cinema i és que els americans sempre han tingut clar que primer va el llibre i després la pel·lícula.
Ara totes les franquícies de roba, els supermercats i fins i tot les botigues de llaminadures ja tenen climatització, i pots travessar la ciutat de botiga en botiga, mirant i remenant, per acabar de passar la tarda. Llàstima que l’horari d’estiu no inclogui les hores de nit, perquè a mi m’hi tindrien com a client permanent. Començaria pel Decathlon a la secció de sacs de dormir i acabaria al Rei del Matalàs provant els nous models viscoelàstics i gaudint tota la nit d’aquest aire d’estiu.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…