Ves al contingut principal

Sopa de somnis

L’escriptor barceloní Tomàs Roig i Llop –pare de Montserrat Roig– va passar els anys d’infantesa i d’adolescència a Girona, i d’aquí en sorgí l’any 1956 un llibre que portava per títol Girona, arca de somnis. El seu fervor per la ciutat dels quatre rius el va portar a col·laborar des de la distància en diversos projectes culturals gironins, entre els quals la revista Presència, on, per exemple, hi publicà el primer article reivindicatiu de la figura de Carles Rahola.
Carles Rahola, Prudenci Bertrana, Joaquim Ruyra, Miquel de Palol, Jaume Ministral i també Narcís J. Aragó van contribuir a bastament a omplir aquesta «arca de somnis», el contingut de la qual continua alimentant el mite de la ciutat de pedra, plantada com una fita enmig d’un poderós encreuament de camins i d’històries. Però els somnis no són patrimoni d’un país, ni d’una ciutat, ni d’una persona, els somnis es fonamenten en fràgils i tanmateix poderoses estructures.
Més o menys en la mateixa època en què Bertrana escrivia la seva trilogia biogràfica Entre la terra i els núvols, Fernando Pessoa –a l’altre costat de la península Ibèrica– deia allò de «Tinc en mi tots els somnis del món». Probablement entre somnis com els de Pessoa i els de Roig i Llop, el grup musical Sopa de Cabra ha anat teixint des de fa anys una teranyina de complicitats que s’impregna sovint amb la suor febrosa dels nostres dies.
Algun lector em dirà a hores d’ara que barrejo conceptes, que me’n vaig per les branques, però, francament, i qui m’havia de dir a mi que veuríem un dia un president de la Generalitat gironí tocant la guitarra amb un grup de rock? Hi ha dies en què et lleves i t’adones que el temps passa a deshora, tot ens encalça, els camins s’entrebanquen sota els nostres peus i la pols de la vida es barreja en l’arca dels dies feiners. Hi ha dies en què voldríem tornar cap enrere, cap als paradisos lluminosos del passat, però tot ens empeny cap endavant, perquè la vida bull en la sopa dels somnis.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…