Ves al contingut principal

Sopa de somnis

L’escriptor barceloní Tomàs Roig i Llop –pare de Montserrat Roig– va passar els anys d’infantesa i d’adolescència a Girona, i d’aquí en sorgí l’any 1956 un llibre que portava per títol Girona, arca de somnis. El seu fervor per la ciutat dels quatre rius el va portar a col·laborar des de la distància en diversos projectes culturals gironins, entre els quals la revista Presència, on, per exemple, hi publicà el primer article reivindicatiu de la figura de Carles Rahola.
Carles Rahola, Prudenci Bertrana, Joaquim Ruyra, Miquel de Palol, Jaume Ministral i també Narcís J. Aragó van contribuir a bastament a omplir aquesta «arca de somnis», el contingut de la qual continua alimentant el mite de la ciutat de pedra, plantada com una fita enmig d’un poderós encreuament de camins i d’històries. Però els somnis no són patrimoni d’un país, ni d’una ciutat, ni d’una persona, els somnis es fonamenten en fràgils i tanmateix poderoses estructures.
Més o menys en la mateixa època en què Bertrana escrivia la seva trilogia biogràfica Entre la terra i els núvols, Fernando Pessoa –a l’altre costat de la península Ibèrica– deia allò de «Tinc en mi tots els somnis del món». Probablement entre somnis com els de Pessoa i els de Roig i Llop, el grup musical Sopa de Cabra ha anat teixint des de fa anys una teranyina de complicitats que s’impregna sovint amb la suor febrosa dels nostres dies.
Algun lector em dirà a hores d’ara que barrejo conceptes, que me’n vaig per les branques, però, francament, i qui m’havia de dir a mi que veuríem un dia un president de la Generalitat gironí tocant la guitarra amb un grup de rock? Hi ha dies en què et lleves i t’adones que el temps passa a deshora, tot ens encalça, els camins s’entrebanquen sota els nostres peus i la pols de la vida es barreja en l’arca dels dies feiners. Hi ha dies en què voldríem tornar cap enrere, cap als paradisos lluminosos del passat, però tot ens empeny cap endavant, perquè la vida bull en la sopa dels somnis.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…