Ves al contingut principal

Sopa de somnis

L’escriptor barceloní Tomàs Roig i Llop –pare de Montserrat Roig– va passar els anys d’infantesa i d’adolescència a Girona, i d’aquí en sorgí l’any 1956 un llibre que portava per títol Girona, arca de somnis. El seu fervor per la ciutat dels quatre rius el va portar a col·laborar des de la distància en diversos projectes culturals gironins, entre els quals la revista Presència, on, per exemple, hi publicà el primer article reivindicatiu de la figura de Carles Rahola.
Carles Rahola, Prudenci Bertrana, Joaquim Ruyra, Miquel de Palol, Jaume Ministral i també Narcís J. Aragó van contribuir a bastament a omplir aquesta «arca de somnis», el contingut de la qual continua alimentant el mite de la ciutat de pedra, plantada com una fita enmig d’un poderós encreuament de camins i d’històries. Però els somnis no són patrimoni d’un país, ni d’una ciutat, ni d’una persona, els somnis es fonamenten en fràgils i tanmateix poderoses estructures.
Més o menys en la mateixa època en què Bertrana escrivia la seva trilogia biogràfica Entre la terra i els núvols, Fernando Pessoa –a l’altre costat de la península Ibèrica– deia allò de «Tinc en mi tots els somnis del món». Probablement entre somnis com els de Pessoa i els de Roig i Llop, el grup musical Sopa de Cabra ha anat teixint des de fa anys una teranyina de complicitats que s’impregna sovint amb la suor febrosa dels nostres dies.
Algun lector em dirà a hores d’ara que barrejo conceptes, que me’n vaig per les branques, però, francament, i qui m’havia de dir a mi que veuríem un dia un president de la Generalitat gironí tocant la guitarra amb un grup de rock? Hi ha dies en què et lleves i t’adones que el temps passa a deshora, tot ens encalça, els camins s’entrebanquen sota els nostres peus i la pols de la vida es barreja en l’arca dels dies feiners. Hi ha dies en què voldríem tornar cap enrere, cap als paradisos lluminosos del passat, però tot ens empeny cap endavant, perquè la vida bull en la sopa dels somnis.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…