Vés al contingut principal

Sopa de somnis

L’escriptor barceloní Tomàs Roig i Llop –pare de Montserrat Roig– va passar els anys d’infantesa i d’adolescència a Girona, i d’aquí en sorgí l’any 1956 un llibre que portava per títol Girona, arca de somnis. El seu fervor per la ciutat dels quatre rius el va portar a col·laborar des de la distància en diversos projectes culturals gironins, entre els quals la revista Presència, on, per exemple, hi publicà el primer article reivindicatiu de la figura de Carles Rahola.
Carles Rahola, Prudenci Bertrana, Joaquim Ruyra, Miquel de Palol, Jaume Ministral i també Narcís J. Aragó van contribuir a bastament a omplir aquesta «arca de somnis», el contingut de la qual continua alimentant el mite de la ciutat de pedra, plantada com una fita enmig d’un poderós encreuament de camins i d’històries. Però els somnis no són patrimoni d’un país, ni d’una ciutat, ni d’una persona, els somnis es fonamenten en fràgils i tanmateix poderoses estructures.
Més o menys en la mateixa època en què Bertrana escrivia la seva trilogia biogràfica Entre la terra i els núvols, Fernando Pessoa –a l’altre costat de la península Ibèrica– deia allò de «Tinc en mi tots els somnis del món». Probablement entre somnis com els de Pessoa i els de Roig i Llop, el grup musical Sopa de Cabra ha anat teixint des de fa anys una teranyina de complicitats que s’impregna sovint amb la suor febrosa dels nostres dies.
Algun lector em dirà a hores d’ara que barrejo conceptes, que me’n vaig per les branques, però, francament, i qui m’havia de dir a mi que veuríem un dia un president de la Generalitat gironí tocant la guitarra amb un grup de rock? Hi ha dies en què et lleves i t’adones que el temps passa a deshora, tot ens encalça, els camins s’entrebanquen sota els nostres peus i la pols de la vida es barreja en l’arca dels dies feiners. Hi ha dies en què voldríem tornar cap enrere, cap als paradisos lluminosos del passat, però tot ens empeny cap endavant, perquè la vida bull en la sopa dels somnis.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…