Ves al contingut principal

Ni aigua

Susqueda és un municipi insòlit, el seu nucli antic quedà negat el 1968 per les aigües del pantà i els susquedencs van haver de traslladar-se a Sant Martí Sacalm. Moltes tardes de diumenge de la meva infantesa els vaig passar amb els meus avis, anant de visita per aquella vall. Vèiem cada setmana com avançaven les obres, grans cubs de formigó que anaven conformant la presa i una mica més enllà les cases del poble que es derruïen a mesura que el nivell de l’aigua anava pujant. Encara conservo una fotografia que em va fer l’avi al costat del petit pont amb l’església al fons.
El pantà de Susqueda fou en el seu moment un repte de l’enginyeria, projectat amb el sistema d’arc de gravetat. Però aquell immens ventre de formigó de la presa va ser mirat amb molt de recel pels habitants dels pobles del curs inferior del riu, que ho veien com un perill afegit, molt més letal que les avingudes normals del riu. Hi va haver gent d’Anglès i de Bescanó que es van vendre la casa per por, i es van traslladar a indrets més segurs.
Miquel Fañanàs va iniciar la seva carrera com a escriptor l’any 1983 publicant un llibre on narrava, en clau de gènere de catàstrofe, la rebentada del pantà i la subsegüent inundació del pla de Girona, i acabava amb la imatge de la ciutat negada fins als peus del campanar de la catedral. Eren altres temps i les pors es gestionaven en funció de la memòria històrica i en aquell moment encara estava latent en el record col·lectiu la tragèdia de la inundació de 1940.
Trenta anys després, gairebé ningú perd un moment de son pensant en la possible catàstrofe que significaria l’ensorrament del pantà i, en canvi, ara resulta que el seu contingut se’l veuen a galet els de Barcelona –el 75% del cabal– i ens hem de queixar reiteradament de la ridícula quantitat d’aigua que porta el Ter. Un cabal que no arriba ni al mínim dictat per la llei. Com sempre els pitjors malsons acaben fent-se realitat, sigui en forma de tragèdia o de comèdia. Els barcelonins tenen tot el dret del món a beure aigua del Ter, però permetin que un gironí com jo receli de la bona voluntat dels que es mobilitzen per salvar l’Ebre i després giren la cara quan es tracta del Ter.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…