Ves al contingut principal

Ni aigua

Susqueda és un municipi insòlit, el seu nucli antic quedà negat el 1968 per les aigües del pantà i els susquedencs van haver de traslladar-se a Sant Martí Sacalm. Moltes tardes de diumenge de la meva infantesa els vaig passar amb els meus avis, anant de visita per aquella vall. Vèiem cada setmana com avançaven les obres, grans cubs de formigó que anaven conformant la presa i una mica més enllà les cases del poble que es derruïen a mesura que el nivell de l’aigua anava pujant. Encara conservo una fotografia que em va fer l’avi al costat del petit pont amb l’església al fons.
El pantà de Susqueda fou en el seu moment un repte de l’enginyeria, projectat amb el sistema d’arc de gravetat. Però aquell immens ventre de formigó de la presa va ser mirat amb molt de recel pels habitants dels pobles del curs inferior del riu, que ho veien com un perill afegit, molt més letal que les avingudes normals del riu. Hi va haver gent d’Anglès i de Bescanó que es van vendre la casa per por, i es van traslladar a indrets més segurs.
Miquel Fañanàs va iniciar la seva carrera com a escriptor l’any 1983 publicant un llibre on narrava, en clau de gènere de catàstrofe, la rebentada del pantà i la subsegüent inundació del pla de Girona, i acabava amb la imatge de la ciutat negada fins als peus del campanar de la catedral. Eren altres temps i les pors es gestionaven en funció de la memòria històrica i en aquell moment encara estava latent en el record col·lectiu la tragèdia de la inundació de 1940.
Trenta anys després, gairebé ningú perd un moment de son pensant en la possible catàstrofe que significaria l’ensorrament del pantà i, en canvi, ara resulta que el seu contingut se’l veuen a galet els de Barcelona –el 75% del cabal– i ens hem de queixar reiteradament de la ridícula quantitat d’aigua que porta el Ter. Un cabal que no arriba ni al mínim dictat per la llei. Com sempre els pitjors malsons acaben fent-se realitat, sigui en forma de tragèdia o de comèdia. Els barcelonins tenen tot el dret del món a beure aigua del Ter, però permetin que un gironí com jo receli de la bona voluntat dels que es mobilitzen per salvar l’Ebre i després giren la cara quan es tracta del Ter.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…