Vés al contingut principal

Ni aigua

Susqueda és un municipi insòlit, el seu nucli antic quedà negat el 1968 per les aigües del pantà i els susquedencs van haver de traslladar-se a Sant Martí Sacalm. Moltes tardes de diumenge de la meva infantesa els vaig passar amb els meus avis, anant de visita per aquella vall. Vèiem cada setmana com avançaven les obres, grans cubs de formigó que anaven conformant la presa i una mica més enllà les cases del poble que es derruïen a mesura que el nivell de l’aigua anava pujant. Encara conservo una fotografia que em va fer l’avi al costat del petit pont amb l’església al fons.
El pantà de Susqueda fou en el seu moment un repte de l’enginyeria, projectat amb el sistema d’arc de gravetat. Però aquell immens ventre de formigó de la presa va ser mirat amb molt de recel pels habitants dels pobles del curs inferior del riu, que ho veien com un perill afegit, molt més letal que les avingudes normals del riu. Hi va haver gent d’Anglès i de Bescanó que es van vendre la casa per por, i es van traslladar a indrets més segurs.
Miquel Fañanàs va iniciar la seva carrera com a escriptor l’any 1983 publicant un llibre on narrava, en clau de gènere de catàstrofe, la rebentada del pantà i la subsegüent inundació del pla de Girona, i acabava amb la imatge de la ciutat negada fins als peus del campanar de la catedral. Eren altres temps i les pors es gestionaven en funció de la memòria històrica i en aquell moment encara estava latent en el record col·lectiu la tragèdia de la inundació de 1940.
Trenta anys després, gairebé ningú perd un moment de son pensant en la possible catàstrofe que significaria l’ensorrament del pantà i, en canvi, ara resulta que el seu contingut se’l veuen a galet els de Barcelona –el 75% del cabal– i ens hem de queixar reiteradament de la ridícula quantitat d’aigua que porta el Ter. Un cabal que no arriba ni al mínim dictat per la llei. Com sempre els pitjors malsons acaben fent-se realitat, sigui en forma de tragèdia o de comèdia. Els barcelonins tenen tot el dret del món a beure aigua del Ter, però permetin que un gironí com jo receli de la bona voluntat dels que es mobilitzen per salvar l’Ebre i després giren la cara quan es tracta del Ter.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…