Ves al contingut principal

Ni aigua

Susqueda és un municipi insòlit, el seu nucli antic quedà negat el 1968 per les aigües del pantà i els susquedencs van haver de traslladar-se a Sant Martí Sacalm. Moltes tardes de diumenge de la meva infantesa els vaig passar amb els meus avis, anant de visita per aquella vall. Vèiem cada setmana com avançaven les obres, grans cubs de formigó que anaven conformant la presa i una mica més enllà les cases del poble que es derruïen a mesura que el nivell de l’aigua anava pujant. Encara conservo una fotografia que em va fer l’avi al costat del petit pont amb l’església al fons.
El pantà de Susqueda fou en el seu moment un repte de l’enginyeria, projectat amb el sistema d’arc de gravetat. Però aquell immens ventre de formigó de la presa va ser mirat amb molt de recel pels habitants dels pobles del curs inferior del riu, que ho veien com un perill afegit, molt més letal que les avingudes normals del riu. Hi va haver gent d’Anglès i de Bescanó que es van vendre la casa per por, i es van traslladar a indrets més segurs.
Miquel Fañanàs va iniciar la seva carrera com a escriptor l’any 1983 publicant un llibre on narrava, en clau de gènere de catàstrofe, la rebentada del pantà i la subsegüent inundació del pla de Girona, i acabava amb la imatge de la ciutat negada fins als peus del campanar de la catedral. Eren altres temps i les pors es gestionaven en funció de la memòria històrica i en aquell moment encara estava latent en el record col·lectiu la tragèdia de la inundació de 1940.
Trenta anys després, gairebé ningú perd un moment de son pensant en la possible catàstrofe que significaria l’ensorrament del pantà i, en canvi, ara resulta que el seu contingut se’l veuen a galet els de Barcelona –el 75% del cabal– i ens hem de queixar reiteradament de la ridícula quantitat d’aigua que porta el Ter. Un cabal que no arriba ni al mínim dictat per la llei. Com sempre els pitjors malsons acaben fent-se realitat, sigui en forma de tragèdia o de comèdia. Els barcelonins tenen tot el dret del món a beure aigua del Ter, però permetin que un gironí com jo receli de la bona voluntat dels que es mobilitzen per salvar l’Ebre i després giren la cara quan es tracta del Ter.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …