Vés al contingut principal

La conxorxa dels inútils

Abans que res, he de començar confessant que jo sóc un inútil. En el seu moment –l’any 1978– vaig ser declarat «Inútil Total» per l’exèrcit espanyol. El meu pare va posar cara de pena, però a mi em va semblar tot un mèrit. Ser inútil en aquell context significava pertànyer a la minoria selecta dels que no havien de fer el servei militar. Ara encara ho explico amb orgull. Sóc un inútil, però dels inútils amb certificat d’autenticitat.
Un humorista francès deia que «un polític que reconeix la seva inutilitat és un polític que mereix tot el nostre respecte». Potser en aquesta frase es pot trobar la clau que ens explicaria el perquè i el resultat d’aquestes eleccions de diumenge. Mariano Rajoy és aquest polític inútil que va convocar unes segones eleccions tot esperant que amb un mateix resultat s’obtingués un desenllaç diferent.
Seria lògic pensar que en unes eleccions inútils guanyessin sempre els inútils i això és el que ha acabat passant. De res han servit els casos de corrupció flagrants i escandalosos en els quals ha estat implicat, sobretot, el partit en el poder a Espanya, de res han servit les reiterades demostracions d’incapacitat i d’incompetència dels membres d’aquest govern. Els espanyols han tornat a votar els mateixos. Seria com una manera de demostrar al món que a burros ningú els guanya.
Bé, tot això que acabo de dir és una exageració, perquè la majoria sí que saben perfectament a qui i per què voten. Voten bàsicament en contra de Catalunya i a favor de la unitat d’Espanya, que és el mateix que dir: de la mamella de la qual volen continuar mamant. I, quan s’ha demostrat que per la via democràtica no hi tenen res a fer, els ha quedat molt clar que qui millor ho farà són els que saben utilitzar tots els ressorts de la guerra bruta.
Ara que els britànics han descobert la quadratura de la circumferència, no estaria de més acabar aquest article amb una cita de Tom Stoppard, dramaturg anglès, quan deia allò de: «una circumferència és el camí més llarg d’un punt a un altre punt». Després del 26J ens ha quedat clar als catalans que dins d’aquest cercle no hi tenim res a fer, perquè, a més, els inútils que hi habiten encara pensen que el seu món té la forma d’una pell de toro.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…