Ves al contingut principal

La conxorxa dels inútils

Abans que res, he de començar confessant que jo sóc un inútil. En el seu moment –l’any 1978– vaig ser declarat «Inútil Total» per l’exèrcit espanyol. El meu pare va posar cara de pena, però a mi em va semblar tot un mèrit. Ser inútil en aquell context significava pertànyer a la minoria selecta dels que no havien de fer el servei militar. Ara encara ho explico amb orgull. Sóc un inútil, però dels inútils amb certificat d’autenticitat.
Un humorista francès deia que «un polític que reconeix la seva inutilitat és un polític que mereix tot el nostre respecte». Potser en aquesta frase es pot trobar la clau que ens explicaria el perquè i el resultat d’aquestes eleccions de diumenge. Mariano Rajoy és aquest polític inútil que va convocar unes segones eleccions tot esperant que amb un mateix resultat s’obtingués un desenllaç diferent.
Seria lògic pensar que en unes eleccions inútils guanyessin sempre els inútils i això és el que ha acabat passant. De res han servit els casos de corrupció flagrants i escandalosos en els quals ha estat implicat, sobretot, el partit en el poder a Espanya, de res han servit les reiterades demostracions d’incapacitat i d’incompetència dels membres d’aquest govern. Els espanyols han tornat a votar els mateixos. Seria com una manera de demostrar al món que a burros ningú els guanya.
Bé, tot això que acabo de dir és una exageració, perquè la majoria sí que saben perfectament a qui i per què voten. Voten bàsicament en contra de Catalunya i a favor de la unitat d’Espanya, que és el mateix que dir: de la mamella de la qual volen continuar mamant. I, quan s’ha demostrat que per la via democràtica no hi tenen res a fer, els ha quedat molt clar que qui millor ho farà són els que saben utilitzar tots els ressorts de la guerra bruta.
Ara que els britànics han descobert la quadratura de la circumferència, no estaria de més acabar aquest article amb una cita de Tom Stoppard, dramaturg anglès, quan deia allò de: «una circumferència és el camí més llarg d’un punt a un altre punt». Després del 26J ens ha quedat clar als catalans que dins d’aquest cercle no hi tenim res a fer, perquè, a més, els inútils que hi habiten encara pensen que el seu món té la forma d’una pell de toro.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…