Ves al contingut principal

La conxorxa dels inútils

Abans que res, he de començar confessant que jo sóc un inútil. En el seu moment –l’any 1978– vaig ser declarat «Inútil Total» per l’exèrcit espanyol. El meu pare va posar cara de pena, però a mi em va semblar tot un mèrit. Ser inútil en aquell context significava pertànyer a la minoria selecta dels que no havien de fer el servei militar. Ara encara ho explico amb orgull. Sóc un inútil, però dels inútils amb certificat d’autenticitat.
Un humorista francès deia que «un polític que reconeix la seva inutilitat és un polític que mereix tot el nostre respecte». Potser en aquesta frase es pot trobar la clau que ens explicaria el perquè i el resultat d’aquestes eleccions de diumenge. Mariano Rajoy és aquest polític inútil que va convocar unes segones eleccions tot esperant que amb un mateix resultat s’obtingués un desenllaç diferent.
Seria lògic pensar que en unes eleccions inútils guanyessin sempre els inútils i això és el que ha acabat passant. De res han servit els casos de corrupció flagrants i escandalosos en els quals ha estat implicat, sobretot, el partit en el poder a Espanya, de res han servit les reiterades demostracions d’incapacitat i d’incompetència dels membres d’aquest govern. Els espanyols han tornat a votar els mateixos. Seria com una manera de demostrar al món que a burros ningú els guanya.
Bé, tot això que acabo de dir és una exageració, perquè la majoria sí que saben perfectament a qui i per què voten. Voten bàsicament en contra de Catalunya i a favor de la unitat d’Espanya, que és el mateix que dir: de la mamella de la qual volen continuar mamant. I, quan s’ha demostrat que per la via democràtica no hi tenen res a fer, els ha quedat molt clar que qui millor ho farà són els que saben utilitzar tots els ressorts de la guerra bruta.
Ara que els britànics han descobert la quadratura de la circumferència, no estaria de més acabar aquest article amb una cita de Tom Stoppard, dramaturg anglès, quan deia allò de: «una circumferència és el camí més llarg d’un punt a un altre punt». Després del 26J ens ha quedat clar als catalans que dins d’aquest cercle no hi tenim res a fer, perquè, a més, els inútils que hi habiten encara pensen que el seu món té la forma d’una pell de toro.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…