Ves al contingut principal

Feixisme sense data de caducitat

Feixisme, franquisme, tant li fa. Són ideologies, períodes històrics, maneres de ser, d’estar i també –hauria d’afegir– de robar i de matar. Fa temps que ho hauríem d’haver superat, posant les coses en el seu lloc, unes al cubell de les escombraries tòxiques i altres simplement s’haurien d’haver dinamitat. És el que es va fer a Alemanya l’any 1945, si s’hagués esperat 10, 20 o 40 anys, al final algú hauria posat pegues a l’estil de «hem de tenir en compte la seva vàlua artística» o «el que hem de fer és reinterpretar-ho».
No, el feixisme, el franquisme, no s’ha de reinterpretar, no es va guanyar una guerra mundial per acabar dient això. El problema d’aquesta part de la península Ibèrica on ens ha tocat viure, és que tot ho hem anat deixant per més endavant i ara la immundícia vessa per tot arreu. L’antic dictador, el de la gorra militar i les ulleres fosques, encara continua descansant plàcidament i amb tots els honors en el seu mausoleu i, fins i tot, continua presidint honoràriament alguna Diputació com la de Girona.
Trenta-set anys de democràcia municipal no han estat suficients per expulsar aquesta rèmora del passat. Trenta-set anys pagant sous de diputats provincials, de presidents, d’assessors de tota mena i pagant religiosament la gasolina d’innumerables cotxes oficials no han arribat per gosar poder obrir el calaix on descansaven els fantasmes. Trenta-set anys omplint-nos la boca amb tota mena de retòrica i no hem estat capaços de llençar el monument franquista de Tortosa a «lo» riu. Trenta-set anys i encara hem de suportar el somriure sorneguer dels que van empunyar el «garrote vil» fins al darrer moment i dels que els aplaudeixen.
L’altre dia un historiador gironí –Josep Clara– deia que si hi va haver franquisme, va ser perquè hi va haver franquistes i tenia tota la raó del món. Hi va haver franquistes i n’hi continua havent, el problema és que alguns no saben que ho són. No sé si un país com el nostre es mereix un millor destí, però ni que fos per una qüestió de data de caducitat, tot això ja hauria d’haver desaparegut de la nostra vista. Si més no com a mostra de respecte per les generacions venidores, que es mereixen –d’ofici– néixer lliures d’hipoteques històriques.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …