Ves al contingut principal

Feixisme sense data de caducitat

Feixisme, franquisme, tant li fa. Són ideologies, períodes històrics, maneres de ser, d’estar i també –hauria d’afegir– de robar i de matar. Fa temps que ho hauríem d’haver superat, posant les coses en el seu lloc, unes al cubell de les escombraries tòxiques i altres simplement s’haurien d’haver dinamitat. És el que es va fer a Alemanya l’any 1945, si s’hagués esperat 10, 20 o 40 anys, al final algú hauria posat pegues a l’estil de «hem de tenir en compte la seva vàlua artística» o «el que hem de fer és reinterpretar-ho».
No, el feixisme, el franquisme, no s’ha de reinterpretar, no es va guanyar una guerra mundial per acabar dient això. El problema d’aquesta part de la península Ibèrica on ens ha tocat viure, és que tot ho hem anat deixant per més endavant i ara la immundícia vessa per tot arreu. L’antic dictador, el de la gorra militar i les ulleres fosques, encara continua descansant plàcidament i amb tots els honors en el seu mausoleu i, fins i tot, continua presidint honoràriament alguna Diputació com la de Girona.
Trenta-set anys de democràcia municipal no han estat suficients per expulsar aquesta rèmora del passat. Trenta-set anys pagant sous de diputats provincials, de presidents, d’assessors de tota mena i pagant religiosament la gasolina d’innumerables cotxes oficials no han arribat per gosar poder obrir el calaix on descansaven els fantasmes. Trenta-set anys omplint-nos la boca amb tota mena de retòrica i no hem estat capaços de llençar el monument franquista de Tortosa a «lo» riu. Trenta-set anys i encara hem de suportar el somriure sorneguer dels que van empunyar el «garrote vil» fins al darrer moment i dels que els aplaudeixen.
L’altre dia un historiador gironí –Josep Clara– deia que si hi va haver franquisme, va ser perquè hi va haver franquistes i tenia tota la raó del món. Hi va haver franquistes i n’hi continua havent, el problema és que alguns no saben que ho són. No sé si un país com el nostre es mereix un millor destí, però ni que fos per una qüestió de data de caducitat, tot això ja hauria d’haver desaparegut de la nostra vista. Si més no com a mostra de respecte per les generacions venidores, que es mereixen –d’ofici– néixer lliures d’hipoteques històriques.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…