Ves al contingut principal

Feixisme sense data de caducitat

Feixisme, franquisme, tant li fa. Són ideologies, períodes històrics, maneres de ser, d’estar i també –hauria d’afegir– de robar i de matar. Fa temps que ho hauríem d’haver superat, posant les coses en el seu lloc, unes al cubell de les escombraries tòxiques i altres simplement s’haurien d’haver dinamitat. És el que es va fer a Alemanya l’any 1945, si s’hagués esperat 10, 20 o 40 anys, al final algú hauria posat pegues a l’estil de «hem de tenir en compte la seva vàlua artística» o «el que hem de fer és reinterpretar-ho».
No, el feixisme, el franquisme, no s’ha de reinterpretar, no es va guanyar una guerra mundial per acabar dient això. El problema d’aquesta part de la península Ibèrica on ens ha tocat viure, és que tot ho hem anat deixant per més endavant i ara la immundícia vessa per tot arreu. L’antic dictador, el de la gorra militar i les ulleres fosques, encara continua descansant plàcidament i amb tots els honors en el seu mausoleu i, fins i tot, continua presidint honoràriament alguna Diputació com la de Girona.
Trenta-set anys de democràcia municipal no han estat suficients per expulsar aquesta rèmora del passat. Trenta-set anys pagant sous de diputats provincials, de presidents, d’assessors de tota mena i pagant religiosament la gasolina d’innumerables cotxes oficials no han arribat per gosar poder obrir el calaix on descansaven els fantasmes. Trenta-set anys omplint-nos la boca amb tota mena de retòrica i no hem estat capaços de llençar el monument franquista de Tortosa a «lo» riu. Trenta-set anys i encara hem de suportar el somriure sorneguer dels que van empunyar el «garrote vil» fins al darrer moment i dels que els aplaudeixen.
L’altre dia un historiador gironí –Josep Clara– deia que si hi va haver franquisme, va ser perquè hi va haver franquistes i tenia tota la raó del món. Hi va haver franquistes i n’hi continua havent, el problema és que alguns no saben que ho són. No sé si un país com el nostre es mereix un millor destí, però ni que fos per una qüestió de data de caducitat, tot això ja hauria d’haver desaparegut de la nostra vista. Si més no com a mostra de respecte per les generacions venidores, que es mereixen –d’ofici– néixer lliures d’hipoteques històriques.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…