Vés al contingut principal

Feixisme sense data de caducitat

Feixisme, franquisme, tant li fa. Són ideologies, períodes històrics, maneres de ser, d’estar i també –hauria d’afegir– de robar i de matar. Fa temps que ho hauríem d’haver superat, posant les coses en el seu lloc, unes al cubell de les escombraries tòxiques i altres simplement s’haurien d’haver dinamitat. És el que es va fer a Alemanya l’any 1945, si s’hagués esperat 10, 20 o 40 anys, al final algú hauria posat pegues a l’estil de «hem de tenir en compte la seva vàlua artística» o «el que hem de fer és reinterpretar-ho».
No, el feixisme, el franquisme, no s’ha de reinterpretar, no es va guanyar una guerra mundial per acabar dient això. El problema d’aquesta part de la península Ibèrica on ens ha tocat viure, és que tot ho hem anat deixant per més endavant i ara la immundícia vessa per tot arreu. L’antic dictador, el de la gorra militar i les ulleres fosques, encara continua descansant plàcidament i amb tots els honors en el seu mausoleu i, fins i tot, continua presidint honoràriament alguna Diputació com la de Girona.
Trenta-set anys de democràcia municipal no han estat suficients per expulsar aquesta rèmora del passat. Trenta-set anys pagant sous de diputats provincials, de presidents, d’assessors de tota mena i pagant religiosament la gasolina d’innumerables cotxes oficials no han arribat per gosar poder obrir el calaix on descansaven els fantasmes. Trenta-set anys omplint-nos la boca amb tota mena de retòrica i no hem estat capaços de llençar el monument franquista de Tortosa a «lo» riu. Trenta-set anys i encara hem de suportar el somriure sorneguer dels que van empunyar el «garrote vil» fins al darrer moment i dels que els aplaudeixen.
L’altre dia un historiador gironí –Josep Clara– deia que si hi va haver franquisme, va ser perquè hi va haver franquistes i tenia tota la raó del món. Hi va haver franquistes i n’hi continua havent, el problema és que alguns no saben que ho són. No sé si un país com el nostre es mereix un millor destí, però ni que fos per una qüestió de data de caducitat, tot això ja hauria d’haver desaparegut de la nostra vista. Si més no com a mostra de respecte per les generacions venidores, que es mereixen –d’ofici– néixer lliures d’hipoteques històriques.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…