Vés al contingut principal

El femer de la història

A vegades passa que les clavegueres, a falta d’aigües pluvials, s’omplin excessivament de matèria fecal. Si no es fa un manteniment acurat, el sistema de clavegueram col·lapsa. És el que ha passat a Espanya, però, a més, també s’hi ha enquistat una raça de rates portadora de tots els mals i resistent a tots els verins. Les clavegueres de l’Estat fan pudor, molta pudor, tanta que aviat haurem de sortir al carrer amb una màscara.
Als anys seixanta i setanta del segle passat, sota un règim que produïa constantment detritus suficients per omplir cada dia totes les clavegueres, els nois de l’escoltisme sortien d’excursió cantant allò de «No esperem que ho faci la pluja, no esperem que ho faci el vent...». Tenien tota la raó i potser precisament per no seguir estrictament aquesta consigna ara ens passa el que ens passa.
Els espanyols no va ser capaços de fer net. Van deixar que els Martín Villa, els Fraga i tota la patuleia campessin per les seves, van permetre que el dictador morís plàcidament i que l’enterressin amb tots els honors al Valle de los Caídos i ara encara permeten, amb el seu vot reiterat, que aquesta gentussa ocupi com si res totes les estances del poder. Si diumenge el partit que ha governat durant aquests darrers anys continua essent el més votat a Espanya, no quedarà cap mena de dubte que l’únic que ens resta als catalans és fugir, anar-nos-en com més aviat millor.
Marx deia que la història es repeteix dues vegades, la primera com a tragèdia, la segona com a farsa. No va dir què passava després, si és que hi havia una tercera part, l’únic que hem de tenir clar és que no ens podem quedar de braços plegats, ni deixar que ho faci la pluja. S’acosta una temporada de sequera i haurem d’espavilar-nos nosaltres sols. Mentrestant, diumenge comencem per no donar ni un vot als partits que volen que continuem immersos en el femer de la seva història.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…