Vés al contingut principal

Déus, tombes i savis

Des dels inicis de la humanitat ens persegueixen les ombres persistents dels déus, éssers alats que vetllen durant llargues nits que duren segles, que ens estimen –o que no– i que a vegades es devoren entre ells i ens arrosseguen fatalment cap a la foscor. Els déus omplen amb els seus capricis i les seves històries els nostres somnis ancestrals. Els seus noms ressonen en tots els nostres records antics i s’arremolinen entre les pedres i les tombes amb el mateix capteniment que destil·len els humans.
Hi ha qui es dedica a l’estudi de la història i també qui es dedica a l’estudi de l’estudi de la història, són els que giren la seva mirada cap aquells que han bregat amb entusiasme pel coneixement dels secrets enterrats pel pas del temps. Alguns d’aquests homes savis han deixat petja indeleble i han marcat profundament el destí de la humanitat.
Johann Joachim Winckelmann va morir tràgicament l’any 1768 i, malgrat el pas del temps, els grans instituts arqueològics segueixen celebrant any rere any la data del seu aniversari, com si fos el propi. 64 anys després moria també Jean-François Champollion considerat com el pare de l’egiptologia, gràcies al fet d’aconseguir desxifrar els jeroglífics de la famosa pedra Rossetta, i els dos, finalment, uneixen el seu destí en el famós llibre de C.W. Ceram Dioses, tumbas y sabios, que va prologar amb un sorprès entusiasme –en una primera edició en castellà– l’arqueòleg gironí Lluís Pericot.
El senyor Pericot és recordat per diverses generacions d’historiadors que el van tenir de professor o que van utilitzar els seus llibres de text, tot i que la majoria de gironins l’associem a un codi postal cada vegada que pronunciem el seu nom. L’avinguda Lluís Pericot travessa la part més nova i més poblada de l’eixample gironí i, en una de les seves cantonades, va fer exclamar a la xicota del protagonista de Soldados de Salamina aquella frase que jo sempre he considerat memorable: «Mira: ‘Avinguda Lluís Pericot – Prehistoriador’. Vaya mierda de ciudad!, le ponen el nombre de una calle a alguien que ni acabó la carrera».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…