Ves al contingut principal

Déus, tombes i savis

Des dels inicis de la humanitat ens persegueixen les ombres persistents dels déus, éssers alats que vetllen durant llargues nits que duren segles, que ens estimen –o que no– i que a vegades es devoren entre ells i ens arrosseguen fatalment cap a la foscor. Els déus omplen amb els seus capricis i les seves històries els nostres somnis ancestrals. Els seus noms ressonen en tots els nostres records antics i s’arremolinen entre les pedres i les tombes amb el mateix capteniment que destil·len els humans.
Hi ha qui es dedica a l’estudi de la història i també qui es dedica a l’estudi de l’estudi de la història, són els que giren la seva mirada cap aquells que han bregat amb entusiasme pel coneixement dels secrets enterrats pel pas del temps. Alguns d’aquests homes savis han deixat petja indeleble i han marcat profundament el destí de la humanitat.
Johann Joachim Winckelmann va morir tràgicament l’any 1768 i, malgrat el pas del temps, els grans instituts arqueològics segueixen celebrant any rere any la data del seu aniversari, com si fos el propi. 64 anys després moria també Jean-François Champollion considerat com el pare de l’egiptologia, gràcies al fet d’aconseguir desxifrar els jeroglífics de la famosa pedra Rossetta, i els dos, finalment, uneixen el seu destí en el famós llibre de C.W. Ceram Dioses, tumbas y sabios, que va prologar amb un sorprès entusiasme –en una primera edició en castellà– l’arqueòleg gironí Lluís Pericot.
El senyor Pericot és recordat per diverses generacions d’historiadors que el van tenir de professor o que van utilitzar els seus llibres de text, tot i que la majoria de gironins l’associem a un codi postal cada vegada que pronunciem el seu nom. L’avinguda Lluís Pericot travessa la part més nova i més poblada de l’eixample gironí i, en una de les seves cantonades, va fer exclamar a la xicota del protagonista de Soldados de Salamina aquella frase que jo sempre he considerat memorable: «Mira: ‘Avinguda Lluís Pericot – Prehistoriador’. Vaya mierda de ciudad!, le ponen el nombre de una calle a alguien que ni acabó la carrera».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…