Ves al contingut principal

Déus, tombes i savis

Des dels inicis de la humanitat ens persegueixen les ombres persistents dels déus, éssers alats que vetllen durant llargues nits que duren segles, que ens estimen –o que no– i que a vegades es devoren entre ells i ens arrosseguen fatalment cap a la foscor. Els déus omplen amb els seus capricis i les seves històries els nostres somnis ancestrals. Els seus noms ressonen en tots els nostres records antics i s’arremolinen entre les pedres i les tombes amb el mateix capteniment que destil·len els humans.
Hi ha qui es dedica a l’estudi de la història i també qui es dedica a l’estudi de l’estudi de la història, són els que giren la seva mirada cap aquells que han bregat amb entusiasme pel coneixement dels secrets enterrats pel pas del temps. Alguns d’aquests homes savis han deixat petja indeleble i han marcat profundament el destí de la humanitat.
Johann Joachim Winckelmann va morir tràgicament l’any 1768 i, malgrat el pas del temps, els grans instituts arqueològics segueixen celebrant any rere any la data del seu aniversari, com si fos el propi. 64 anys després moria també Jean-François Champollion considerat com el pare de l’egiptologia, gràcies al fet d’aconseguir desxifrar els jeroglífics de la famosa pedra Rossetta, i els dos, finalment, uneixen el seu destí en el famós llibre de C.W. Ceram Dioses, tumbas y sabios, que va prologar amb un sorprès entusiasme –en una primera edició en castellà– l’arqueòleg gironí Lluís Pericot.
El senyor Pericot és recordat per diverses generacions d’historiadors que el van tenir de professor o que van utilitzar els seus llibres de text, tot i que la majoria de gironins l’associem a un codi postal cada vegada que pronunciem el seu nom. L’avinguda Lluís Pericot travessa la part més nova i més poblada de l’eixample gironí i, en una de les seves cantonades, va fer exclamar a la xicota del protagonista de Soldados de Salamina aquella frase que jo sempre he considerat memorable: «Mira: ‘Avinguda Lluís Pericot – Prehistoriador’. Vaya mierda de ciudad!, le ponen el nombre de una calle a alguien que ni acabó la carrera».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…