Ves al contingut principal

Déus, tombes i savis

Des dels inicis de la humanitat ens persegueixen les ombres persistents dels déus, éssers alats que vetllen durant llargues nits que duren segles, que ens estimen –o que no– i que a vegades es devoren entre ells i ens arrosseguen fatalment cap a la foscor. Els déus omplen amb els seus capricis i les seves històries els nostres somnis ancestrals. Els seus noms ressonen en tots els nostres records antics i s’arremolinen entre les pedres i les tombes amb el mateix capteniment que destil·len els humans.
Hi ha qui es dedica a l’estudi de la història i també qui es dedica a l’estudi de l’estudi de la història, són els que giren la seva mirada cap aquells que han bregat amb entusiasme pel coneixement dels secrets enterrats pel pas del temps. Alguns d’aquests homes savis han deixat petja indeleble i han marcat profundament el destí de la humanitat.
Johann Joachim Winckelmann va morir tràgicament l’any 1768 i, malgrat el pas del temps, els grans instituts arqueològics segueixen celebrant any rere any la data del seu aniversari, com si fos el propi. 64 anys després moria també Jean-François Champollion considerat com el pare de l’egiptologia, gràcies al fet d’aconseguir desxifrar els jeroglífics de la famosa pedra Rossetta, i els dos, finalment, uneixen el seu destí en el famós llibre de C.W. Ceram Dioses, tumbas y sabios, que va prologar amb un sorprès entusiasme –en una primera edició en castellà– l’arqueòleg gironí Lluís Pericot.
El senyor Pericot és recordat per diverses generacions d’historiadors que el van tenir de professor o que van utilitzar els seus llibres de text, tot i que la majoria de gironins l’associem a un codi postal cada vegada que pronunciem el seu nom. L’avinguda Lluís Pericot travessa la part més nova i més poblada de l’eixample gironí i, en una de les seves cantonades, va fer exclamar a la xicota del protagonista de Soldados de Salamina aquella frase que jo sempre he considerat memorable: «Mira: ‘Avinguda Lluís Pericot – Prehistoriador’. Vaya mierda de ciudad!, le ponen el nombre de una calle a alguien que ni acabó la carrera».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…