Ves al contingut principal

Crònica sentimental d’un club

Avui el Girona FC intentarà per segona vegada consecutiva pujar a Primera Divisió. Si m’agradés el futbol –o l’esport professional en general– segurament seria soci d’aquest club, per afinitat local i sentimental. A casa meva parlar del Girona era tan natural com parlar d’un parent proper, un cosí o un tiet. Cada dia s’explicaven històries d’enuigs, enyorances o bromes que amb el temps s’anaven integrant a la història de la família com si fos el més normal del món.
De petit, el meu pare em portava de paquet al camp del Girona, a Vista Alegre. Ho recordo gairebé tot d’aquell indret, el bar, la pista de patinatge, les grades, el venedor ambulant de caramels i els arbres alts del gol sud, tot menys els partits, perquè quan sortien els jugadors al camp, jo fugia a jugar a qualsevol racó. Per mi veure un partit era com si m’obliguessin a contemplar com creixia l’herba al camp, però molt més avorrit.
Avui el Girona FC ja és una altra cosa, no sé exactament quina. És com si els hereus dels meus tiets s’haguessin venut la casa i ara hi habités un estrany, en aquest cas concretament una societat anònima, una societat molt anònima per ser més exactes. És probable que els amos actuals del club no apareguin ni tan sols per animar des de la llotja. El Girona és només un dels seus actius financers i en miren els resultats en una pantalla amb un full de càlcul.
Malgrat tot, si finalment el Girona guanya i puja de categoria, prometo anar un dia al camp, al que queda del vell camp de Vista Alegre, ara reconvertit en un espai exclusiu per a gossos i els seus amos. M’asseuré un moment en un racó del que queda de l’antiga graderia, contemplaré com el sol s’ajoca entre les cases, miraré de reüll el carrer on el meu pare jugava a futbol amb una pilota de drap i segurament deixaré anar una llagrimeta, per tot el que significà el club de la samarreta blanca i vermella per a molts gironins, i també per totes aquelles històries i aquells noms que viuran per sempre amb mi.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…