Ves al contingut principal

Crònica sentimental d’un club

Avui el Girona FC intentarà per segona vegada consecutiva pujar a Primera Divisió. Si m’agradés el futbol –o l’esport professional en general– segurament seria soci d’aquest club, per afinitat local i sentimental. A casa meva parlar del Girona era tan natural com parlar d’un parent proper, un cosí o un tiet. Cada dia s’explicaven històries d’enuigs, enyorances o bromes que amb el temps s’anaven integrant a la història de la família com si fos el més normal del món.
De petit, el meu pare em portava de paquet al camp del Girona, a Vista Alegre. Ho recordo gairebé tot d’aquell indret, el bar, la pista de patinatge, les grades, el venedor ambulant de caramels i els arbres alts del gol sud, tot menys els partits, perquè quan sortien els jugadors al camp, jo fugia a jugar a qualsevol racó. Per mi veure un partit era com si m’obliguessin a contemplar com creixia l’herba al camp, però molt més avorrit.
Avui el Girona FC ja és una altra cosa, no sé exactament quina. És com si els hereus dels meus tiets s’haguessin venut la casa i ara hi habités un estrany, en aquest cas concretament una societat anònima, una societat molt anònima per ser més exactes. És probable que els amos actuals del club no apareguin ni tan sols per animar des de la llotja. El Girona és només un dels seus actius financers i en miren els resultats en una pantalla amb un full de càlcul.
Malgrat tot, si finalment el Girona guanya i puja de categoria, prometo anar un dia al camp, al que queda del vell camp de Vista Alegre, ara reconvertit en un espai exclusiu per a gossos i els seus amos. M’asseuré un moment en un racó del que queda de l’antiga graderia, contemplaré com el sol s’ajoca entre les cases, miraré de reüll el carrer on el meu pare jugava a futbol amb una pilota de drap i segurament deixaré anar una llagrimeta, per tot el que significà el club de la samarreta blanca i vermella per a molts gironins, i també per totes aquelles històries i aquells noms que viuran per sempre amb mi.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…