Vés al contingut principal

Crònica sentimental d’un club

Avui el Girona FC intentarà per segona vegada consecutiva pujar a Primera Divisió. Si m’agradés el futbol –o l’esport professional en general– segurament seria soci d’aquest club, per afinitat local i sentimental. A casa meva parlar del Girona era tan natural com parlar d’un parent proper, un cosí o un tiet. Cada dia s’explicaven històries d’enuigs, enyorances o bromes que amb el temps s’anaven integrant a la història de la família com si fos el més normal del món.
De petit, el meu pare em portava de paquet al camp del Girona, a Vista Alegre. Ho recordo gairebé tot d’aquell indret, el bar, la pista de patinatge, les grades, el venedor ambulant de caramels i els arbres alts del gol sud, tot menys els partits, perquè quan sortien els jugadors al camp, jo fugia a jugar a qualsevol racó. Per mi veure un partit era com si m’obliguessin a contemplar com creixia l’herba al camp, però molt més avorrit.
Avui el Girona FC ja és una altra cosa, no sé exactament quina. És com si els hereus dels meus tiets s’haguessin venut la casa i ara hi habités un estrany, en aquest cas concretament una societat anònima, una societat molt anònima per ser més exactes. És probable que els amos actuals del club no apareguin ni tan sols per animar des de la llotja. El Girona és només un dels seus actius financers i en miren els resultats en una pantalla amb un full de càlcul.
Malgrat tot, si finalment el Girona guanya i puja de categoria, prometo anar un dia al camp, al que queda del vell camp de Vista Alegre, ara reconvertit en un espai exclusiu per a gossos i els seus amos. M’asseuré un moment en un racó del que queda de l’antiga graderia, contemplaré com el sol s’ajoca entre les cases, miraré de reüll el carrer on el meu pare jugava a futbol amb una pilota de drap i segurament deixaré anar una llagrimeta, per tot el que significà el club de la samarreta blanca i vermella per a molts gironins, i també per totes aquelles històries i aquells noms que viuran per sempre amb mi.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…