Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2016

LA PART DEL TOT

La Terra és el tercer planeta en distància respecte al Sol. L'escorça terrestre es divideix en plaques tectòniques, damunt les quals naveguen oceans i continents. Formacions muntanyoses s'eleven més amunt d'on passen habitualment els grans avions comercials, hi ha rius cabalosos que semblen mars i grans ciutats d'acer i formigó on formigueja incessament la raça humana. Diuen que la intel·ligència d'una formiga és l'equivalent a una neurona humana, i, si sabem que en necessitem més de 100.000 milions per començar a desenvolupar el nostre cervell en el moment de néixer, podrem comparar una magnitud amb l'altra. Així i tot cada formiga és indispensable per a conformar un formiguer, igual que cada bri de sorra és necessari per a configurar una platja. Els humans a vegades ens sentim com aquestes formiguetes i ens passegem per la part abastable del nostre territori com si una comarca fos tot l'univers conegut, com si el sol només brillés damunt nostre i co…

La conxorxa dels inútils

Abans que res, he de començar confessant que jo sóc un inútil. En el seu moment –l’any 1978– vaig ser declarat «Inútil Total» per l’exèrcit espanyol. El meu pare va posar cara de pena, però a mi em va semblar tot un mèrit. Ser inútil en aquell context significava pertànyer a la minoria selecta dels que no havien de fer el servei militar. Ara encara ho explico amb orgull. Sóc un inútil, però dels inútils amb certificat d’autenticitat. Un humorista francès deia que «un polític que reconeix la seva inutilitat és un polític que mereix tot el nostre respecte». Potser en aquesta frase es pot trobar la clau que ens explicaria el perquè i el resultat d’aquestes eleccions de diumenge. Mariano Rajoy és aquest polític inútil que va convocar unes segones eleccions tot esperant que amb un mateix resultat s’obtingués un desenllaç diferent. Seria lògic pensar que en unes eleccions inútils guanyessin sempre els inútils i això és el que ha acabat passant. De res han servit els casos de corrupció flagr…

Entrada oberta

Benvolguts amics i excompanys del PSC: ja fa temps que no estem en la mateixa trinxera. Un dia el nostre món va començar a canviar i vosaltres vau decidir quedar-vos en el que aleshores encara es podia considerar terra de ningú. Després d'aquestes eleccions del 26 de juny, ha quedat clar que aquest espai ja no existeix. Ara us ha arribat el moment definitiu. Probablement molts de vosaltres no hauríeu volgut trobar-vos mai en aquesta disjunció, però ara és l'hora de decidir, de triar entre Espanya i Catalunya, i, si no ho feu, la història triarà per vosaltres. Ara, més que mai, us espero al nostre costat, al costat dels que volem una Catalunya nova, justa i lliure. Penseu-hi bé, però afanyeu-vos, mireu cap a Espanya i no tindreu cap dubte.
Rebeu mentrestant la meva abraçada cordial,
Quim Curbet

El femer de la història

A vegades passa que les clavegueres, a falta d’aigües pluvials, s’omplin excessivament de matèria fecal. Si no es fa un manteniment acurat, el sistema de clavegueram col·lapsa. És el que ha passat a Espanya, però, a més, també s’hi ha enquistat una raça de rates portadora de tots els mals i resistent a tots els verins. Les clavegueres de l’Estat fan pudor, molta pudor, tanta que aviat haurem de sortir al carrer amb una màscara. Als anys seixanta i setanta del segle passat, sota un règim que produïa constantment detritus suficients per omplir cada dia totes les clavegueres, els nois de l’escoltisme sortien d’excursió cantant allò de «No esperem que ho faci la pluja, no esperem que ho faci el vent...». Tenien tota la raó i potser precisament per no seguir estrictament aquesta consigna ara ens passa el que ens passa. Els espanyols no va ser capaços de fer net. Van deixar que els Martín Villa, els Fraga i tota la patuleia campessin per les seves, van permetre que el dictador morís plàcida…

QUAN EL FOC S’APAGA

La revetlla de sant Joan era una de les grans nits de l’any, per unes hores teníem la il·lusió de poder trencar el silenci tenaç d’aquells dies amb telèfons que amb prou feines servien per a parlar i televisors que només escopien imatges en blanc i negre. De petit, per sant Joan, sortíem al carrer i tots els veïns ens embevíem d’aquell foc pagà purificador. No hi havia música, només els crits de la quitxalla i el so dels petards, i dels coets en la llunyania. Després tot s’anava esmorteint fins que el sol novament apareixia entre les muntanyes i les orenetes reprenien el seu vol erràtic. Juntament amb la nit de Nadal, la de Cap d’Any i la de Reis, la de sant Joan era una nit memorable. Ara, com gairebé tot, la cosa ha canviat. Les tradicions es conserven en la secció de congelats, al costat de productes d’importació. Una de revetlles al microones! Pling! Amb pizza, guacamole, gaspatxo i gintònic. Ara totes les tradicions són multiculturals, de maridatge o vés a saber tu què. L’altre…

Sí o Sí

Hi ha paraules llargues i feixugues, que arrosseguen tota una conhort de lletres, de síl·labes i significats, i que passen pel damunt de les frases com una piconadora maniacodepressiva. En canvi, hi ha mots curts que sorgeixen de la boca com una partícula unicel·lular bàsica i que cauen com un cop de martell precís damunt del clau d’una conversa o d’un discurs. El Sí és el rei d’aquests mots i s’asseu permanentment a la dreta del pare amb la mirada neta, la consciència tranquil·la i un somriure a la cara. És immaculat i virginal. A ningú se li acut muntar una coalició electoral que es digui «Junts pel No», «No es pot» o «No, pel canvi» perquè es veurien abocats forçosament al fracàs més estrepitós i absolut. Sí és sinònim d’èxit, No ho és de naufragi, desgràcia i frustració. Un Sí és sempre la resposta educada, el No és un exabrupte malsonant. Els governants ho saben perfectament i quan munten un referèndum s’asseguren de plantejar la pregunta en funció que la resposta adequada sigui …

Crònica sentimental d’un club

Avui el Girona FC intentarà per segona vegada consecutiva pujar a Primera Divisió. Si m’agradés el futbol –o l’esport professional en general– segurament seria soci d’aquest club, per afinitat local i sentimental. A casa meva parlar del Girona era tan natural com parlar d’un parent proper, un cosí o un tiet. Cada dia s’explicaven històries d’enuigs, enyorances o bromes que amb el temps s’anaven integrant a la història de la família com si fos el més normal del món. De petit, el meu pare em portava de paquet al camp del Girona, a Vista Alegre. Ho recordo gairebé tot d’aquell indret, el bar, la pista de patinatge, les grades, el venedor ambulant de caramels i els arbres alts del gol sud, tot menys els partits, perquè quan sortien els jugadors al camp, jo fugia a jugar a qualsevol racó. Per mi veure un partit era com sim’obliguessin a contemplar com creixia l’herba al camp, però molt més avorrit. Avui el Girona FC ja és una altra cosa, no sé exactament quina. És com si els hereus dels meus…

JUNY, RES DE NOU

Juny avança, la llum s’eixampla, el sol s’encén, els camps groguegen i els arbres obren els braços i s’emmirallen en l’asfalt que brilla. Juny és un mes que passa, com passa la vida, pensant en un demà que no acaba de venir, perquè s’ha enfangat en un present inabastable. Juny és com la gent que espera en les estacions on la vida arriba i se’n va, i en les sales on es flaira el dolor. Juny esgarrapa temps al temps i els dies es dessagnen pels forats d’un calendari que ja ha perdut la meitat de les fulles. Juny, res de nou. Ara fa cent anys, un juny de 1916, Erich Maria Remarque va haver d’incorporar-se a files, cridat per la maquinària implacable de l’exèrcit del kàiser. De l’experiència a les trinxeres, en va emergir una obra fonamental de la literatura antibel·licista. Aquell llibre acaba amb la mort del protagonista, en Paul, entre les flors que sorgeixen plàcidament sense saber de guerres ni de carnatges. La imatge que ens ha quedat de la Primera Guerra Mundial és de fang i fred, p…

Sopa de somnis

L’escriptor barceloní Tomàs Roig i Llop –pare de Montserrat Roig– va passar els anys d’infantesa i d’adolescència a Girona, i d’aquí en sorgí l’any 1956 un llibre que portava per títol Girona, arca de somnis. El seu fervor per la ciutat dels quatre rius el va portar a col·laborar des de la distància en diversos projectes culturals gironins, entre els quals la revista Presència, on, per exemple, hi publicà el primer article reivindicatiu de la figura de Carles Rahola. Carles Rahola, Prudenci Bertrana, Joaquim Ruyra, Miquel de Palol, Jaume Ministral i també Narcís J. Aragó van contribuir a bastament a omplir aquesta «arca de somnis», el contingut de la qual continua alimentant el mite de la ciutat de pedra, plantada com una fita enmig d’un poderós encreuament de camins i d’històries. Però els somnis no són patrimoni d’un país, ni d’una ciutat, ni d’una persona, els somnis es fonamenten en fràgils i tanmateix poderoses estructures. Més o menys en la mateixa època en què Bertrana escrivia…

Tot és ara i res

La història probablement és tot allò que passa quan tu no te n’adones. Anem per la vida passejant, absorts en les nostres coses, mirant-nos la punta de les sabates, i acabem pensant que som el centre del món. Però no, nosaltres som només una petita peça en l’engranatge, una peça prescindible, perquè tot va girant encara que ens parem. La història continua implacablement amb el guió previst. A vegades, per exemple, et lleves del llit i tot et sembla exactament igual, els diaris se’ns apareixen carregats de rutina i tedi, les notícies salten d’una pàgina a l’altra com petites puces impertinents i veus com una munió infinita d’àcars indolents pastura entre anuncis d’electrodomèstics i esqueles necrològiques, entre les imatges de les mateixes cares de sempre i gràfics d’enquestes amb olor de formatge ranci, però resulta que t’han organitzat una campanya electoral. Vivim en aquest món, què hi farem. Ara, a més dels polítics, també pul·lulen entre les notícies tota una corrua de jugadors de…

El somriure de la filosofia

A vegades només ens queda el consol d’alguna lectura, de llibres que ens arriben a les mans fent un salt com un gat juganer. De fet, jo sempre en tinc més d’un damunt la tauleta de nit i sé que m’esperen amb el seu contingut amatent. Ara hi ha apilonats El Gattopardo de Giusseppe Tomasi di Lampedusa, Dioses, tumbas y sabios de C.W. Ceram, L’agulla daurada de Montserrat Roig i La voluntat de comprendre de Xavier Antich. En aquest darrer, en Xavier Antich apareix a la solapa del llibre amb un somriure angelical. Quan em miro aquesta fotografia penso com em costa a mi intentar conjuntar tots els músculs necessaris per dibuixar un somrís, sense que quedi reflectit a la cara l’esforç invertit en l’intent. Però ell ho fa amb naturalitat, amb el confortament de qui sap alguna cosa que els altres ignoren i que és intrínsecament bona. La filosofia ja té aquestes coses, encoratja a qui la practica per molt que repeteixi sempre el mateix. El grup humorístic anglès Monty Python va reproduir, en …

LA MEMÒRIA DE LA PELL

Molts dels nostres records van associats al sentit del tacte, a les sensacions i a les emocions que rebem a través de la pell. La vida és un formigueig constant a la punta dels dits, és la suor que baixa per la carcanada quan el sol de juny comença a brillar, és el pampallugueig vellutat d’un préssec quan el traiem de la panera de la fruita. El tacte ens recorda un passat tremolós, complex i riquíssim que atresorem en un dels racons més recòndits del cervell. El nostre entorn ens envia constantment senyals confusos, sorolls que es barregen, imatges que es confonen, olors que agredeixen. Però el tacte és el que és, perquè no hi ha intermediaris. Els murs, els materials diversos, no s’han pensat en funció de la seva capacitat táctil, i la prova és que en molts espais públics apareix sovint allò de “No toqueu”. Un dels records recurrents d’infantesa és el de la sensació d’escalfor del sol al cos, lligada a l’esperit de llibertat que sorgia en els nostres cors quan arribava el temps de vaca…

Ni aigua

Susqueda és un municipi insòlit, el seu nucli antic quedà negat el 1968 per les aigües del pantà i els susquedencs van haver de traslladar-se a Sant Martí Sacalm. Moltes tardes de diumenge de la meva infantesa els vaig passar amb els meus avis, anant de visita per aquella vall. Vèiem cada setmana com avançaven les obres, grans cubs de formigó que anaven conformant la presa i una mica més enllà les cases del poble que es derruïen a mesura que el nivell de l’aigua anava pujant. Encara conservo una fotografia que em va fer l’avi al costat del petit pont amb l’església al fons. El pantà de Susqueda fou en el seu moment un repte de l’enginyeria, projectat amb el sistema d’arc de gravetat. Però aquell immens ventre de formigó de la presa va ser mirat amb molt de recel pels habitants dels pobles del curs inferior del riu, que ho veien com un perill afegit, molt més letal que les avingudes normals del riu. Hi va haver gent d’Anglès i de Bescanó que es van vendre la casa per por, i es van tras…

Feixisme sense data de caducitat

Feixisme, franquisme, tant li fa. Són ideologies, períodes històrics, maneres de ser, d’estar i també –hauria d’afegir– de robar i de matar. Fa temps que ho hauríem d’haver superat, posant les coses en el seu lloc, unes al cubell de les escombraries tòxiques i altres simplement s’haurien d’haver dinamitat. És el que es va fer a Alemanya l’any 1945, si s’hagués esperat 10, 20 o 40 anys, al final algú hauria posat pegues a l’estil de «hem de tenir en compte la seva vàlua artística» o «el que hem de fer és reinterpretar-ho». No, el feixisme, el franquisme, no s’ha de reinterpretar, no es va guanyar una guerra mundial per acabar dient això. El problema d’aquesta part de la península Ibèrica on ens ha tocat viure, és que tot ho hem anat deixant per més endavant i ara la immundícia vessa per tot arreu. L’antic dictador, el de la gorra militar i les ulleres fosques, encara continua descansant plàcidament i amb tots els honors en el seu mausoleu i, fins i tot, continua presidint honoràriament…

Delictes i faltes

Com en aquella pel·lícula memorable de Woody Allen, dues històries totalment diferents, però explicades en paral·lel. Un jugador de l’equip local –de futbol–, famós i ric, s’asseu davant del jutge acusat de frau fiscal. Els contraris intenten reblar el clau: «vés a jugar a Panamà!». Els de l’equip propi, en canvi, el defensen perquè «malgrat els delictes que pot haver comès, és un dels nostres...». Dos germans –activistes i representants d’un partit radical– donen explicacions per uns béns familiars, heretats dels seus pares. Els contraris hi veuen una falta de coherència i intenten enfonsar-los: «en el fons feu el mateix que fem nosaltres!» i els germans es defensen perquè «nosaltres, malgrat tot, som dels nostres...». La vida és així. Woody Allen ens ho diu en boca d’un dels seus personatges: «Tots ens enfrontem en la vida a decisions angoixants, eleccions morals, algunes a gran escala. La majoria d’aquestes eleccions són sobre assumptes banals, però ens definim a nosaltres mateix…

EL PAISATGE DE LA BATALLA

Un aviador francès que sobrevolà Verdun va informar que el paisatge, cobert de cràters, semblava la pell d’un gripau. Ara fa cent anys, en un territori equivalent a la superfície dels municipis de Porqueres, Fontcoberta i Vilademuls, s’hi desenvolupà el pitjor carnatge bèl·lic que ha vist la humanitat. Durant nou mesos de 1916, van quedar literalment clavats i escampats en el paisatge fumejant els cadàvers de centenars de milers de joves soldats francesos i alemanys. Deia Kierkegaard que la vida s’ha de viure cap endavant, però que només es pot comprendre mirant enrere. És evident que d’aquella guerra i concretament d’aquella batalla inútil, encara no s’han tret totes les conclusions necessàries. Realment va valdre la pena aquell horrorós sacrifici? La immensitat de l’enfrontament –«Un duel davant l’univers» va escriure Paul Valéry– és difícil d’evocar més enllà de les xifres i dels noms dels generals. Verdun és el símbol d’una catàstrofe humana. Edmon Masson, un dels darrers supervivent…

Déus, tombes i savis

Des dels inicis de la humanitat ens persegueixen les ombres persistents dels déus, éssers alats que vetllen durant llargues nits que duren segles, que ens estimen –o que no– i que a vegades es devoren entre ells i ens arrosseguen fatalment cap a la foscor. Els déus omplen amb els seus capricis i les seves històries els nostres somnis ancestrals. Els seus noms ressonen en tots els nostres records antics i s’arremolinen entre les pedres i les tombes amb el mateix capteniment que destil·len els humans. Hi ha qui es dedica a l’estudi de la història i també qui es dedica a l’estudi de l’estudi de la història, són els que giren la seva mirada cap aquells que han bregat amb entusiasme pel coneixement dels secrets enterrats pel pas del temps. Alguns d’aquests homes savis han deixat petja indeleble i han marcat profundament el destí de la humanitat. Johann Joachim Winckelmann va morir tràgicament l’any 1768 i, malgrat el pas del temps, els grans instituts arqueològics segueixen celebrant any…