Vés al contingut principal

SOBRE LA TRAMUNTANA

Hi ha dies en què l’Empordà es desperta amb tramuntana. És com una mena de malestar general, una indisposició aguda del territori, un dolor paroxístic ocasionat per l’espasme brutal del vent que arriba de Portbou.
De bon matí se sent un udol llunyà que reverbera entre les muntanyes, el mar apareix arrugat com una vànova, arrissada amb crestes de moaré. La sorra que s’amagava poruga entre els còdols de les cales, es volatilitza i cau com un foc granejat damunt dels teulats de les cases.
Els vegetals s’anyoquen, els que poden, els altres tremolen fins a l’extenuació. Les roques trontollen i els murs de pedra seca trepiden alarmats. Els núvols passen esporuguits, deixant rere seu un cel blau sense concessions i els empordanesos, al contrari que les roques, els vegetals i els núvols, es queden a casa, dedicats a les seves constants cabòries i inquietuds filosòfiques.
En Xavier Febrés, que és un empordanès adoptiu i sorneguer de naixement, i per tant legitimat per parlar d’aquestes coses, en el seu llibre Elogi i refutació de la tramuntana, diu que aquest vent «mulla la terra de llum», i té raó, és una claror blanca i poderosa, que llisca entre totes les fenedures del paisatge. Si algú es vol fer una idea precisa d’aquest fenomen, que pugi a Sant Pere de Rodes un dia en què el vent fuetegi fins i tot els venerables murs conventuals, i, si alça la vista, a dins, sota el campanar buit del monestir abandonat, veurà com el fulgor de la tramuntana entra sense aturador pels finestrals romànics i dibuixa entre les pedres reguerons resplendents d’eternitat.

El cloquer de Sant Pere de Rodes. Foto Quim Curbet



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…