Ves al contingut principal

La cridòria

Ja fa anys que cada Primer de maig he d’abaixar sobtadament el volum del televisor i de la ràdio si no vull que m’esclatin els timpans amb els crits desmesurats dels líders sindicals arengant els manifestants. En una època –jo em pregunto– en què la tecnologia ens ofereix sistemes de megafonia cada vegada més sofisticats, per què els líders sindicals han de continuar cridant a mandíbula batent com ho feien els seus predecessors de fa un segle?
Passa una cosa similar en els mítings polítics, on sembla que, si els oradors no aixequen la veu, els seus arguments se’ns apareixen més migrats. Ara ho podrem tornar a comprovar quan comenci aquesta nova ronda electoral que ens preparen els espanyols. Tot seran brams i escarafalls, com si els micròfons i les grans pantalles no servissin de res. El discurs polític ha de ser expressat sempre amb aquest to? No ens ho hauríem de fer mirar?
Fa més de dos mil anys, Ciceró ja deia que els oradors aixequen la veu sobretot quan els manquen arguments. Evidentment d’arguments no en van sobrats, però aquesta qüestió que plantejo no va per aquí. La prova és que la gent crida pertot arreu, amb arguments o sense. Criden quan parlen per telèfon, quan passegen amb els nens pel parc, quan practiquen esport, criden en el treball, en el bar i, sobretot, per animar el seu equip, encara que contemplin el partit des de la intimitat del domicili particular.
Tota aquesta cridòria és innecessària en un món cada vegada més hiperconnectat, però tot i així es fa palpable a cada moment, sense que ningú s’ho plantegi seriosament com un problema. Cridar de la manera com ho fem és constatar un fracàs comunicatiu i social, la tecnologia ens apropa, però realment cada vegada ens sentim més allunyats els uns dels altres i ens sembla que hem d’alçar la veu perquè se’ns pugui escoltar.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…