Vés al contingut principal

La bandera

Una bandera és un simple tros de tela que serveix com a insígnia d’un grup humà. Per si mateixa és completament inofensiva, sobretot quan oneja en to de pau i en països on no regna un règim tirànic. Hi ha banderes realment antipàtiques, que han quedat estigmatitzades pels crims que s’han comès en el seu nom, però amb les banderes passa el mateix que amb les persones, el problema és que a vegades no saben conviure.
De banderes n’hi ha de moltes menes, fins i tot les empreses comercials en tenen i les llueixen davant de les seves seus. Els hotels tenen per costum exhibir en la seva façana les ensenyes nacionals dels seus principals hostes i els camps de futbol s’omplen amb els colors variats i a vegades capriciosos de les que porten els afeccionats.
Són fàcils de fer, de fet, de petit, me’n vaig fer una amb mig llençol que la meva mare anava esparracant per fer draps. Representava un país imaginari que només existia en mapes que havia dibuixat jo mateix. La vaig alçar amb orgull durant un temps, fins que vaig comprendre que no tenia gaire sentit fer-ho en solitari des del terrat de casa. Semblava més aviat com la d’un nàufrag en una illa deserta.
Avui les banderes són notícia perquè les autoritats espanyoles n’han prohibit una, una de catalana. Que es prohibeixi una bandera pot considerar-se normal, en un estat de dret es prohibeixen moltes coses, el que no és tan normal és que ho facin perquè es consideri que aquest símbol «genera odi». Potser caldria que s’ho fessin mirar, jo mentrestant he anat a comprar-ne una a la botiga dels xinos de la cantonada i la tornaré a penjar al terrat de casa com ho vaig fer de petit amb aquell mig llençol de la meva mare, però ara ho faré amb un orgull compartit amb molts altres.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…