Ves al contingut principal

Eleccions al país dels geperuts

Al país dels geperuts tothom pensa que camina dret, tot sigui dit sense ànim d’ofendre. De fet, el meu avi, al final de la seva vida caminava força encorbat i jo vaig pel mateix camí. Això dels geperuts, com poden suposar, simplement és una metàfora per començar aquest article, que en realitat va d’eleccions, eleccions al país dels geperuts.
Votar és un exercici saludable i jo sempre que he pogut ho he fet, menys una vegada en què, vista la situació, vaig preferir quedar-me a casa fent meditació transcendental. Ara, malgrat el cansament de tot tipus que portem a sobre, crec que cal anar a votar. Evidentment no votaré els més geperuts de tots, perquè als del Partit Popular, en una mena de regressió anatòmica més enllà del temps de les cavernes, a hores d’ara ja els toca el nas a terra.
Aquest partit, que fundà Fraga Iribarne per poder conservar «atado y bién atadado» el llegat del franquisme, representa actualment tot allò que avorreixo i que es pot resumir en dos punts: l’anticatalanisme més visceral i els pitjors interessos de classe, o sigui, els interessos de la classe de gent que té segona residència a Andorra, Suïssa o Panamà. Sempre evidentment que no siguin catalans, perquè fins i tot aquesta fidelitat poden trencar abans de veure una «España rota».

Tampoc votaré el PSOE ni Ciudadanos, perquè no em puc creure res del que diuen uns i perquè em crec tot el que diuen els altres. No votaré Podemos, ni els seus representants a Catalunya, perquè he vist que juguen només en clau espanyola. Votaré, perquè no pot ser d’una altra manera, un partit català. Quan sàpiga les opcions m’hi posaré a rumiar, però el 26 de juny segur que dipositaré el veu vot en l’urna corresponent, amb la gepa una mica més torçada per l’edat, però amb l’ànim de canviar d’una vegada les coses per deslligar-nos definitivament dels geperuts que volen que no caminem mai drets.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…